No recordo gaire com va acabar tot allò. Un home va agafar la meva mà, i va sortir amb mi. Em va portar al parc que hi havia allà mateix, i em va donar ordres de que em quedés allà fins que algú m’anés a buscar. Vaig decidir obeir, tot i que no volia deixar a l’àvia allà sola.

Mentre plorava desconsoladament a un dels bancs, una nena de la meva edat se’m va apropar.

• - Hola, puc seure? - va dir-me la nena fent el gest de jeure.
  
  - Hola - vaig dir amb veu tallada.
  
  - Estàs bé? Què t’ha passat?
  
  - La veritat no t’ho sé explicar. - vaig arronsar les espatlles- En 10 minuts he descobert que el meu pare és el narcotraficant més buscat i perillós de tota Barcelona, també he vist a la meva àvia barallant-se amb qui suposadament m’estava ajudant. I l’he deixat sola allà, m’han fet fora.
  
  - Ostres, em sap molt greu. Conec una comissaria aquí a prop, jo crec que el millor que pots fer és anar allà a demanar ajuda. Si vols, et puc acompanyar…
  
  - De veritat? Ho faries?
  
  - Sí, vine.

Així doncs els dos junts vam enfilar el carrer de la comissaria. Quan vam estar a punt d’arribar, ens van passar pel costat dos furgons de policies i una ambulància. Vaig seguir-los amb la mirada i efectivament, anaven a bar.

• - Corre, algú ja ha trucat! -vaig dir.
  
  - És veritat, ràpid. - va contestar ràpidament la nena.

En un parell de minuts vam veure el bar i tots els furgons policials. Vaig acostar la mirada a l’ambulància i allà estirada estava la meva àvia mig inconscient. Vaig posar-me al seu costat, i vaig apropar-me a la seva cara.

• - Iaia, iaia. - vaig dir entre llàgrimes.

Ella va entreobrir els ulls i em va mirar. Va agafar la meva mà i va deixar caure alguna cosa metàl·lica. Vaig notar una forma serrada. Les claus de casa la iaia, les claus de casa nostra.

Em vaig quedar mirant a la iaia. Uns segons més tard va aparèixer una infermera, que em va demanar que marxés de l’ambulància. Molt al meu pesar, vaig baixar l’esgraonet.

• - Petit, si vens demà a l’hospital i demanes per la teva àvia segurament la podràs veure. - va dir-me la infermera mentre m’eixugava les llàgrimes.
  
  - D’acord, gràcies.

M’havia quedat tocat de veure a l’àvia així, al pare a la televisió, el tito que ja no era el mateix de sempre…

• - Una cosa… - vaig dir dirigint-me a la nena que tant m’havia ajudat aquelles últimes hores. - demà em podries acompanyar a veure a la meva àvia?
  
  - És clar, té, aquesta és la meva direcció. - va dir-me allargant-me un tros de paper - si necessites res pots venir.
  
  - Moltes gràcies per tot, fins demà.
  
  - Adéu!

Vaig enfilar el carrer de casa l’àvia, no pensava tornar a casa meva, no sol. Després d’aquell dia tan llarg, exhaust i ple d'altibaixos només desitjava arribar a casa.

Vaig pujar les escales fins el tercer pis i em vaig plantar davant la porta que tants dies m’havia acollit. Fent un parell de voltes amb la clau al pany la porta es va obrir. Vaig entrar a la cuina, tenia molta gana. Obrint els armaris i calaixos vaig trobar unes llesques de pa, i a dins de la nevera uns talls d’embotit. Vaig preparar un entrepà, que tenia gust a glòria. Una vegada estava tot rentat i ordenat vaig anar cap a l’habitació de l’àvia. Allà estava la seva butaca. Vaig seure-hi simulant la del papa i vaig esperar que el rellotge marqués dos quarts de nou, continuava tenint gana. De camí a la cuina em vaig enrecordar dels melindros que sempre tenia la iaia. Efectivament, al fons de l’armari de les galetes hi havien unes quantes capses.

No m’ho podia treure del cap, com estaria la iaia? Què estaria fent?

L’únic que sabia era que com cada dia, ella i jo estariem menjant telepàticament, tenia la coinciència tranquil·la ja que els dos entre nosaltres ens feiem companyia.

Quan em vaig acabar els melindros vaig rentar els estris que havia utilitzat i vaig tornar a la butaca.

Per acabar aquell llarg dia vaig obrir el calaix on l’àvia guardava tota la roba del meu difunt avi. Allà vaig trobar un pijama que semblava que m’aniria bé. Vaig desplegar-lo amb molt compte, i me’l vaig posar. No aconseguia conciliar la son, i vaig dirigir-me a la petita biblioteca de l’àvia, que albergava molts llibres. Aquella biblioteca transmetia molta tranquil·litat, ja que l’àvia tenia tots els seus llibres perfectament ordenats per color i alçada del llom. No em va costar gaire trobar un llibre interessant, ja que els gustos de l’àvia s’assemblaven bastant als meus. Vaig portar el llibre a l’habitació de l’àvia i vaig llegir un parell de capítols des del seu llit. Una estona després els ulls se’m van començar a tancar. Vaig tancar el llum des de la tauleta, vaig deixar el llibre i a continuació una olor va evadir el meu cap. L’olor de l’àvia. Així vaig poder dormir amb la ment tranquil·la.

Una llum que m’enfocava de ple em va despertar. Vaig mirar el rellotge i ja passaven les nou del matí. Vaig aixecar-me d’una revolada amb moltes ganes d’anar a veure a l’àvia. Em vaig posar la roba del dia anterior. Vaig rentar-me la cara i vaig anar a la cuina a menjar alguna cosa. Vaig agafar unes quantes galetes i vaig sortir de casa. Vaig buscar el paper que m’havia donat la nena del parc el dia abans, carrers a la dreta, a l’esquerra. En deu minuts estava davant de casa seva. No m’imaginava pas una casa com aquella. Tenia un jardí gegant, amb uns arbres majestuosos. Vaig tocar el timbre, i a l’instant va sortir ella mateixa pel balcó.

• - Ara t’obre l’Aurora.

Al moment es va obrir la gran porta, i una dona baixeta va fer el gest de que passés.

Tal com vaig trepitjar la casa vaig inspeccionar-la de dalt a baix. Estava envoltada de rajoles blanques, i uns gerros molt elegants que feien tota la pinta de costar un ull de la cara.

• - Espera’t aquí maco, la Sofia ara baixarà.
  
  - Sofia, Sofia… -vaig pensar. Com no ho havia pensat abans? M’havia enfocat tant amb les meves coses que no vaig donar importància a saber el nom d’aquella nena, que tant m’estava ajudant.

De cop, vaig veure a la Sofia baixar per les escales de marbre. Només veure com s’acostava vaig començar a posar-me nerviós. Portava uns pantalons texans de pota d’elefant que li tapaven unes botes de pell a conjunt amb una caçadora que portava. Recordo haver-la vist en algun aparador, i costava una fortuna. Una bossa beix, que penjava de la seva espatlla dreta completava el seu vestit. Anava preciosa.

• - Hola! Anem? - va dir ella exhausta.
  
  - Sí, és clar.

Vam fer quinze minuts de trajecte, però a mi em van semblar quinze hores. Una vegada a davant d’aquell enorme edifici vaig agafar aire, vaig mirar a la Sofia i vam entrar decidits.

• - Hola - vaig saludar falsejant una veu ferma i gens atemorida.
  
  - Hola, que necessiteu? - va contestar el recepcionista, amb una veu amable i tranquil·litzadora. Tenia els cabells fins les espatlles, d’un marró no gaire fosc, uns ulls entre verds i marrons, que transmetien una sensació de calma quan parlava.
  
  - D’això… Voldria veure a la meva àvia… Ahir la van portar amb ambulància, i em van dir que si venia avui la podria veure.
  
  - Oh… D’acord. Com es diu la teva iaia?
  
  - Marga, es diu Marga.
  
  - D’acord, us hi acompanyo.

Vaig mirar a la Sofia, que em va dedicar un somriure càlid i tranquil·litzador. El vam seguir per uns quants passadissos, fins arribar a l’habitació 649. Allà el noi ens va mirar.

• - Maco…Com et dius?

Abans de que pogués obrir la boca una infermera amb una veu forta va interrompre’m.

• - Marcos, Marcos! Passem a veure aquesta tarda després de la consulta!
  
  - D’acord… - va dir ell. - D’això, el que anava dient. La teva àvia va entrar en un coma res més arribar. Estàs segur de que la vols entrar a veure?
  
  - Sí, és clar. - vaig respondre mirant directament als seus profunds ulls. - Sofia, et sabria greu esperar-me aquí?
  
  - No, no pateixis. -va dir ella.
  
  - Jo m’esperaré amb ella. - va dir Marcos senyalant unes butaques.

Vaig obrir la porta i allà la vaig veure. Tenia els ulls tancats i portava un llençol blau clar que li cobria fins el coll. Vaig acostar-me, i vaig posar una mà a sobre la seva. Tornava a sentir a la seva olor. Això va fer que pensés en tots els moments al seu costat i trenqués a plorar. Vaig mirar-la per darrer cop i vaig sortir de l’habitació. No aguantava més aquella situació.

Res més sortir vaig abraçar en Marcos, ell em va rodejar amb els seus braços, apretant-me contra ell. La Sofia també es va acostar i va llançar una mirada a l’interior de l’habitació. Devia sentir alguna cosa semblant. Va apartar la mirada ràpidament, també tancant la porta. Acte seguit va abraçar-se en Marcos i a mi.

Uns minuts després, quan em vaig haver tranquil·litzat, en Marcos ens va acompanyar a recepció de nou, i ens va demanar que esperéssim allà assentats uns minuts. Vam obeir. Cinc minuts més tard va aparèixer de nou, amb una carpeta blava a la mà.

• - Mireu, aquí dins teniu el meu horari, normalment treballo als matins, tot i que algunes tardes estic aquí. També teniu el meu correu laboral i el meu número de telèfon per si necessiteu alguna cosa molt urgent. Si vols tornar a veure a venir a veure a la teva àvia, passat alguna hora que hi sigui jo, us podré fer companyia i informar-vos si sé alguna cosa.
  
  Moltes gràcies per ser tan amable amb nosaltres - va respondre la Sofia al veure que a mi no em sortien les paraules.
  
  No patiu, torneu quan vulgueu. Fins aviat! - va acabar ell dedicant-nos un somriure.

La Sofia em va agafar la mà, i vam dirigir-nos a l’exterior del recinte. Vam caminar un parell de minuts i ens vam asseure a un banc, el mateix banc on ens havíem conegut. Jo no gosava trencar aquell silenci, tot i que em semblava d'allò més incòmode. Uns instants després de que aquells pensament desapareguessin dels meus pensaments Sofia va treure un tupper de la seva bossa.

• - Et ve de gust una mica de pastís de xocolata? El vaig fer jo, bé… amb ajuda de l’Aurora. - va dir la Sofia, deixant el tupper a sobre les seves cames.
  
  - Oh, gràcies! - vaig dir agafant-ne un tall.

Vam estar més de mitja hora completament evadits dels nostres problemes, menjant i rient sense parar. Després vaig acompanyar a Sofia a casa seva, ens vam acomiadar i vaig tornar a casa l’àvia. Vaig repetir la rutina del dia anterior, fins al moment d’anar a dormir. A la meva ment només passava la imatge de l’àvia al llit d’hospital, amb aquella manta.

Portava un parell d’hores intentant dormir, el temps passava i jo només volia que arribés l’endemà i tornar a anar a l’hospital. Volia tornar a veure a l’àvia, i aquesta vegada passar una estona amb ella. Ja sabia el que m’esperava. Vaig aclucar els ulls per enèsima vegada, esperant tenir èxit en aquesta.

Una escletxa de llum em va tornar a il·luminar, vaig llevar-me ràpidament, i vaig seguir la mateixa rutina que el dia anterior. L’única cosa que va canviar va ser que la Sofia ja m’esperava. Jeia a l’ombra d’un dels arbres del seu jardí.

• - Sofia! - vaig cridar des de l’altra banda.
  
  - Ei! Anem?

Vam tornar a fer el camí. Tot va ser igual. En arribar, en Marcos ens va veure i ens va acompanyar directament a la sala 649. Va fer seure a la Sofia a una de les butaques del passadís, i ella va treure un llibre de la bossa. Un moment abans d’obrir-lo, em va mirar, i em va llançar una mirada de força.

Vaig respirar un parell de vegades, i vaig entrar. Tal com la vaig veure vaig tornar a sentir aquella sensació. Aquesta vegada, però, vaig saber contenir les llàgrimes, i recordar els bons moments que havíem viscut. Vaig seure al seu costat, sense deixar de mirar-la. Quan portava uns vint minuts allà, en Marcos va entrar.

• - Com vas? Necessites alguna cosa?
  
  -Bé, crec que ja és prou per avui.

Vam repetir la tarda del dia anterior, la Sofia portava uns talls de pastís, la vaig acompanyar a casa i vaig tornar a casa l’àvia.

La rutina va ser exactament la mateixa durant una setmana més.

Aquell dia estarà a la meva memòria fins que arribi el meu moment.

Tot va anar igual, Marcos, però, no estava a la recepció. Vam decidir pujar directament a l’habitació 649.

Sofia va seure fora, com cada dia. Em va encoratjar amb la seva mirada ferma i vaig entrar a l’habitació.

El llit estava buit, i només vaig veure en Marcos, que es trobava canviant els llençols del llit de l’àvia. Se’l notava inquiet.

• - Marcos? Què passa? - vaig dir-li jo nerviós. En Marcos es va assentar a la cadira, va suspirar i quan va estar preparat em va dirigir la paraula.

• - Ella, la teva iaia. Ens ha deixat aquesta nit. - va dir.
  
  - No, no pot ser, no pot ser - vaig dir mentre m’entrava una sensació molt dolorosa al cos, vaig sentir com si algú m’apunyalés. De cop no sentía l'aire, em costava respirar. - Necessito seure.

Havia arribat el moment que tant temia. No m’ho creia. No m’havia pogut acomiadar d’ella. Era surrealista. I ara que faria jo? Com seria la meva vida sense ella?

Vaig tenir molta sort de tenir en Marcos i la Sofia allà, em van ajudar en tot moment. En Marcos es va encarregar de fer totes les gestions que calien, mentres que la Sofia em va acollir a casa seva.

Cada dia l’anava a veure, m’encarragava de tenir la seva tomba neta, decorada amb les dàlies, unes de les seves flors preferides… Era la més bonica de tot el cementiri. Quan va morir, vaig començar a escriure un diari, on expressava tot el que sentia, sempre que la trobava a faltar. Aquest em va durar poc menys de dos anys. 649 dies en concret.

Avui, més de 20 anys després, torno a recordar els primers 649 dies, els 649 primers dies sense ella.

A dia d’avui sóc en Bruno i mica en mica estic recuperant aquella felicitat gràcies a la meva familia. Jo, la Sofia i els nostres dos petits. En Marcos i l’Aurora. Crec que no fa falta que expliqui el perquè dels seus noms, ho tenia molt clar. En Marcos ens segueix ajudant a dia d’avui, sovint ens visita, i nosaltres el visitem. L’Aurora viu amb nosaltres, i cada dia li dono les gràcies per ser com és i sempre haver-me ajudat.

No sóc escriptor, però segueix-ho escrivint. Si ets capaç d’explicar-li a un paper el que et passa en els teus pitjors moments no tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre. Per aquesta raó escric això.