Li vaig explicar tot a la iaia: la constant atenció dels professors i directors de l’escola. Que era molt diferent als meus amics o els meus companys, que mai venia ningú preguntant per a ells, que tampoc estaven dues hores seguides parlant amb aquell senyor. També li vaig explicar el meu pas diari pel bar del tito Antonio, aquell vell amic dels meus pares.

• - Com has dit? - va preguntar l’àvia, molt nerviosa.
  
  - Tito Antonio - vaig repetir.
  
  - I què dius que fa amb la teva maleta?
  
  - No ho sé, se l’emporta al magatzem, i després me la torna. Mentrestant em prenc un got de llet - vaig afegir.
  
  - Què et sembla si demà et passo a buscar a les cinc i anem a berenar al bar?
  
  - Vale - vaig dir somrient, però una mica confós.

Vam anar a preparar el sopar. L’àvia estava molt pensativa i callada, més de la mesura normal. Es va disculpar un moment per anar al lavabo, i em va manar que tallés el tomàquet. Va tornar un parell de minuts més tard, portava una llibreta vermella una mica gastada per les puntes, i un estoig entre les mans. Va seure a la taula, i em va ordenar que anés a seure al seu costat. La seva expressió facial era un tant trista, jo no ho entenia.

• - Escolta rei - va dir la iaia, fingint un somriure amable.

Vaig assentir amb el cap, mentre m’apropava a ella.

• - Quan et sentis sol, tinguis la necessitat de desfogar-te i no estiguis aquí amb mi, agafa aquesta llibreta i escriu, dibuixa, etc. el que sentis.
  
  - Gràcies iaia Marga, així ho faré.
  
  - Corre petit, posa l’amanida al tupper.

Vaig agafar la bosseta amb el tupper i vaig anar a fer-li un petó a la iaia.

• - Adéu iaia, ens veiem demà a les cinc, t’esperaré a fora.

Ella va assentir amb el cap, i va fer un gest de comiat amb la mà.



Una escletxa de llum em va il·luminar la cara, era hora de llevar-se. Em vaig posar els pantalons de pana grisos, i la samarreta publicitària de les olimpíades de l’escola, com sempre. Vaig sentir el pare remenant alguna cosa a la cuina, devia estar preparant-me l’entrepà. Havia arribat feia un parell d’hores a casa. Mai passava la nit amb nosaltres, millor dit amb mi. Vaig treure el cap a l’habitació de la mare, es trobava allà, dormint. No sé a quina hora havia arribat, però sé que va ser després que m’adormís.

Vaig agafar la maleta i vaig marxar cap a l’escola.

Després d’un parell d’hores vam sortir al pati, vaig agafar l’entrepà del pare.

Unes quantes hores més i…

Vaig sentir dringar la campana de les cinc, vaig sortir ràpidament. Mentre creuava la pista vaig alçar la vista i la vaig veure. Anava amb un mocador i la seva jaqueta color cafè. Vaig córrer fins a arribar a ella, i un cop la vaig tenir a prop vaig saltar sobre els seus braços.

• - Hola iaia!
  
  - Hola rei meu. Som-hi. On havíem d’anar primer?
  
  - Al bar del tito. Anem! Jo t’ensenyo el camí.

Ella va assentir amb el cap i va deixar anar un somriure empàtic.

Vam entrar, vaig portar a l’àvia fins al meu lloc habitual. El tito ens va veure, i vaig notar incomoditat d’ell cap a l’àvia. Semblava que es coneixessin de tota la vida.

Un dels cambrers, em va portar el meu habitual got de llet, i per la meva sorpresa venia acompanyat d’un croissant banyat en xocolata. L’àvia es va disculpar per anar al servei. Li vaig indicar on era, però semblava que ja s’ho coneixia. Alhora, el tito va entrar al magatzem, com sempre. L’única diferència era que la meva maleta seguia al respatller de la cadira.

De cop i volta, tothom que estava al bar va començar a xiuxiuejar entre ells, assenyalant la televisió. M’hi vaig fixar, i vaig reconèixer una de les figures que hi apareixien. Era el meu pare.

Vaig aixecar-me per veure millor l’aparell, per llegir i escoltar que deien sobre ell. Només llegir les primeres paraules: “Detingut el major camell barceloní”, tot va cobrar sentit al meu cap. Tots allà coneixien al pare, i dubto que fos per alguna cosa bona.

Quan vaig tornar al meu lloc per acabar-me el vas de llet i el croissant vaig veure que no hi havia la maleta.

De cop i volta vaig escoltar uns crits de baralla, em vaig girar. L’àvia i el tito s’estaven barallant. Tenien la meva maleta entre ells, i cadascú anava fent estrebades cap a la seva banda.

Tot anava malament.