No soc escriptor.

Però escric.

Perquè tots en sabem d’escriure.



I si li expliques el que et passa a un paper...

Si n’ets capaç...

No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.

Per aquesta raó escric això.

Perquè puc.

Ho necessito.

Sento que m’allibera.

Això sí: ja veurem com acaba.

Perquè començar, ja he començat.

Però d’aquí a saber com acabarà…

Tot va començar el dia nou d’abril d'aquell any, a l’hospital Quirón de Barcelona. Va ser el meu primer dia a la Terra. No recordo aquella sensació, però diria que és de les millors que he sentit mai. Imagina, uns braços que et transmeten estima i seguretat, una veu que et canta una cançó de bressol mentre t’acarícien unes mans, les quals ho han deixat tot i més per tu. Les que et faran ser qui ets en el dia de demà.



Tenia una familia que “m’estimava” molt, suposo, però a mesura dels anys això va canviar.

Passar d’estar amb la meva mare les vint-i-quatre hores del dia, a no veure-la mai més.



Passar d’anar cada cap de setmana al bosc amb el pare i anar a fer un bon esmorzar de forquilla, a ser desconeguts.



Avui dia no sento aquella felicitat, que em feia tenir il·lusió per les coses. També he après a no dependre o encarinyar-me d’algú, perquè mai saps si acabarà marxant o fallan-te en algun moment.

La única persona amb la qual no sento aquesta por és la meva àvia, la iaia Marga, com li deia jo sempre.

Era la persona amb qui més podia confiar, ella m’entenia com ningú, els seus consells i abraçades eren inigualables.



La relació amb el seu fill, el meu pare, era un constant va i ve. Va ser gràcies a la meva arribada, la qual els va fer tornar a veure’s i trobar-se. Tot i així l’àvia ho havia donat tot per el seu fill, però ell mai va demostrar res.



Quan vaig fer els sis anys, vivia a un pis normal de Barcelona, amb els meus pares, tot i que ells passaven tot el dia i la nit fora, els veia un parell d’hores el dia, com a molt. La mare mai em venia a buscar a l’escola, feia uns horaris bastant desiguals, un dia arribava a les vuit del vespre i sopava amb mi, i al dia següent directament no apareixia. El pare estava present els matins, em preparava un entrepà de formatge i me’l posava a la maleta, m’omplia una cantimplora i ficava una bosseta marrona, color cafe. A les tardes passava pel bar del tito Antonio, ell m’agafava la maleta i la remenava una mica, jo mentrestant em prenia un got de llet mirant la petita tele antiga que hi havia penjada al sostre. El tito em tornava la maleta i jo marxava tranquil·lament cap a casa l’àvia, allà tenia preparat el meu berenar preferit, melindros amb xocolata desfeta. Conversavem una bona estona, m'ajudava amb els deures de l’escola i jugàvem al dominó. Entre els dos preparàvem un sopar calentó, i ho repartíem en un plat i en un tupper, jo m’emportava el tupper a casa, i ella posava el plat a taula. Posavem a la bossa una poma i un parell de melindros i em dirigia molt content cap a casa. Seia a la butaca del pare fins dos quarts de nou, i llavors treia el tupper de la bossa, l’escalfava un parell de minuts al microones i començava a menjar. Sabia que estava sopant amb l’àvia, aquella era la nostre hora especial, era com parlar telepàticament, tenia la companyia que els pares no em donaven.

Quan acabava de sopar rentava el estris i ho tornava a posar a la bossa de la iaia.

Em rentava una mica i em posava el pijama, agafava un llibre i llegia una estona, esperant a veure si aquella nit hi havia sort i la mare apareixia per desitjar-me bona nit.





A mesura que vaig anar creixent vaig entendre que no era normal, res del meu entorn era normal. Des de petit vaig notar que els professors estaven molt atents a totes les actituds i comportaments que tenia. Sovint em venia a buscar a mitja classe un home d’una quarantena d’anys. Em portava fins al seu despatx i em parlava i em preguntava aspectes de la meva vida mentre em feia pintar unes mandales. Jo era molt petit i molt incrèdul, deia la veritat perquè no entenia la raó. Fins que un dia, quan tenia uns vuit anys, em vaig haver d’esperar deu minuts a fora la sala, vaig llegir un cartell que hi havia al costat de la porta, “espai pera la prevenció de trastorns psicològics”, va ser en aquest moment quan vaig lligar caps i ho vaig veure tot clar.

Tal com van acabar les classes vaig sortir corrent per la porta metàl·lica de l’escola.

Mai m’havia agradat córrer molta estona, però hauria de fer una excepció. Era una d’aquelles tardes en les que no para de ploure, semblava una película. En quatre minuts estava al bar, vaig prendre’m el got de llet en dos glops i vaig tornar a agafar la maleta. Vaig sortir del bar pitant, amb més ganes que mai d’arribar a casa la iaia. Cinc minuts després em trobava picant el timbre del bloc. Va sonar el pip, vaig empènyer la porta i vaig pujar les escales de dos en dos fins el tercer pis. La iaia havia deixat la porta mig oberta. Quan vaig passar no vaig veure el berenar a la taula, havia arribat molt més d’hora del compte i a la iaia no li havia donat temps de preparar-ho.

• - Iaia, iaia… - vaig dir-li a l’àvia exhaust i panteixant. - Anem a seure, tenim per estona.

Li vaig allargar la mà a la iaia i la vaig portar al sofà. Només sentir la seva escalfor em vaig tranquil·litzar.

• - Què passa rei meu?
  
  - Iaia, no vull tornar a l’escola. - vaig dir entre llàgrimes.
  
  
  
  
  
  
  
  - Què ha passat? Què t’han dit? - es va alarmar l’àvia.