La bandera de la talaia més alta del castell onejava amb rudesa fent ballar la imatge del cabirol daurat de l'emblema de la família Berenguer. El Pau observava el palau de la reina amb una admiració borbollant i entusiasta, quasi romàntica. Sempre s’havia sentit seduït per la idea de convertir-se en cavaller de la guàrdia personal del governador de la capital: els «cuirassa verda», així era com els anomenaven per Ciutat. Segons els contes que els contava el pare a ell i al Joan quan no eren més que dos mocosos sense res més a fer que escoltar llegendes i contes, el seu oncle, Llàtzer, fou el capità dels cuirassa verda mentre es donava el conflicte de “La dansa del gel i l’aura” al reialme. Capitanejà la collada fins que exhalà el seu darrer alè al camp de batalla, lluitant pel seu rei i la seva nació. Se’l considerava una eminència entre els guerrers, una deïtat de la batalla i de l’honor.

«Jo havia de ser com ell», s’apitrava Pau des del balcó de la seva cambra. «Havia de ser un ídol pel llinatge dels Mas; retornar el prestigi de la família després d’haver-los causat tants problemes amb la meva enigmàtica ascendència. Però ara que m’han desterrat, ara que soc la vergonya d’aquells que em van acollir sense demanar res a canvi… Ja només se’m pot caure la cara d’empegueïment. Soc la decepció del pare i de la mare, sigui on sigui. Si és que encara és viva, és clar.»

Pau amagà el rostre entre les seves mans i espirà desesperat mentre albirava un pla per saber què hauria de fer després d’anar-se’n: primerament, cercar on anar. Però qui l’allotjaria? El més probable era que, gràcies a la bocassa de la Margarida i la maldat de l’Elisenda, tota la població de Catalània estigués en contra seva abans del crepuscle, si és que no hi estaven ja.

«Per ventura hauré d’esfumar-me del regne per amagar-me dels meus pecats a les illes Balíriques, on seré un delinqüent més entre l’amàs de bandits i malandrins. Per ventura hauré de canviar d’identitat, fer-me passar per un pròfug, un desertor». L’Elisenda li ho va deixar ben clar després d’haver preparat a l'entrada del casal l’escàs equipatge que s’emportaria amb ell: si el Guillem no li hagués aturat els peus, ara mateix la guàrdia reial ja seria a la vila per incarcerar-lo i dur-lo en presència de la sobirana, que el guillotinaria per homicidi sense dubtar-ho ni un moment.

Els monarques de l’estirp Berenguer eren coneguts per no tenir pietat quan es tractava de fer justícia contra criminals. Era freqüent sentir que la seva sang era ferro pur, doncs mai res els desassossegava el suficient com per perdre el seny i cometre insensateses. Amb certesa, la nova hereva al tron no seria diferent als seus ancestres.

Pau va fer una darrera ullada a la cambra a la qual havia dormit tants anys i de la qual ara hauria d'acomiadar-se definitivament. No es sentia llest per deixar enrere tot allò que ell coneixia com a un fonament del seu caràcter. Estudià cada inhòspit racó de l’estança i rememorà totes aquelles nits que quedà despert a la seva peça, llegint toms gegants de textos sobre la història del regne; rememorà totes les retxetes que delineà al marc de la porta per veure com anava creixent lentament. Pogué albirar al Roc i a l’Eloi entrant amb la intenció de venir a molestar-lo amb alguna absurditat de les seves; veié a la Margarida parint a l’habitació de l’altra banda del passadís; recordà a un Joan molt més jove, de vuit o nou anys, deixant-se veure entre la penombra de la nit, demanant-li per poder dormir amb ell degut a la por que li tenia a l’obscuritat. Una llàgrima furtiva li va patinar per una galta, mes va haver d’eixugar-se-la a tota velocitat quan el soroll d'unes passes cruixint sobre el terra de fusta van aconseguir que el noi sortís del seu ensopiment.

—Pau? —la veu del seu pare el va permetre relaxar-se una mica.

«Encara sort que no és l’Elisenda», pensà mentre tornava a la feina de recollir.

—Ara baixaré. Digues-li a la teva esposa que no passi pena; molt abans de l’ocàs ja no seré per aquí. Ja quasi estic amb les meves coses…

Guillem es va deixar caure al jaç, sobre els llençols encara desfets del llit. Pau va fer una ganyota quan sentí el grinyolar del matalàs i li dirigí una mirada ràpida a l’home:

—A l’Elisenda no li agrada que ens tirem al catre d’aquesta manera.

—Ho sé; estic casat amb ella, recordes? —perfilà un somriure en els seus llavis, per davall de la prominent barba bruna que li creixia per la cara i el coll. El nen va imitar l’expressió abans de posar-se seriós de nou:

—Pare, sento molt el que ha passat…

—Jo també ho sento, fill.

—Ha estat tot molt accidentat! —s’atracà al progenitor deixant de banda una pila de roba d’hivern que estava plegant— E-ens hem atracat al mur, pare —confessà— El Joan i jo no ho hem pogut evitar —Guillem encorbà les celles:

—Els dos?

—Bé, en realitat, he estat jo —assumí incapaç de mentir-li—. No sabria com explicar-ho... Era com si… com si m’estirés amb una força invisible. Com si em cridés per apropar-m’hi i descobrir que s’amaga al seu interior.

Es va fer un silenci sepulcral en la sala. Pau, ja cansat d’ofegar-se entre enganys, acabà la narració del succeït entre ell i el seu germà petit:

—Després, quan m’hi vaig acostar, una… una planta estranya va tractar d’enxampar-me.

—Una… planta? —sorprenentment, la veu del Guillem no sonava astorada ni satírica. Més que res, sonava apàtica i impertèrrita. Com si no el desconcertés massa la història que el Pau acabava de contar-li.

—Una espècie d’enfiladissa fae, vaig suposar. A causa del brandejar amb l’herba viva, Joan i jo vam travelar i vam caure turó avall… I això és el que va ocórrer.

Expectant per la reacció del seu pare, el jove aguantava la respiració amb les mans que li tremolaven de nervis. L’home no tardà ni un instant en aixecar-se i, completament mut, es dirigí cap a la porta de sortida de l’estança. El Pau es va posar en peu d’un bot, cridant i implorant com una criatura a la qual havien plegat fent entremaliadures:

—Per favor, pare! No li contis a ningú! Però m’has de creure, t’ho suplic! El que et cont és la veritat i res més —quan l’al.lot ja es disposava a posar-se de genolls, va divisar com les mans del Guillem tancaven amb clau la porta de l’habitació. L’home va girar ràpidament i va dirigir-se al noi amb un to isard però fratern:

—Et crec.

Pau es va quedar mirant el seu progenitor amb els ulls com taronges, atordit:

—Què?

—Que et crec. Jo també ho he vist.

—Tu també…? Però, com? Quan? Què vols dir amb això, pare?

Guillem sospirà.

—Que crec que ja és hora que coneguis la història del teu naixement, Pau. La veritat que amaga la teva identitat.

» Quan érem petits, jo i el Llàtzer ja vivíem en aquest casal, allunyats de la urbanització i de la gent de Ciutat. No obstant, mai estàvem sols de tot, ja que ens acompanyava una tercera persona en les nostres aventures: l'Enhara.

—Enhara…? Però pare, el que dius és impossible. Si el seu nom era realment Enhara, això tan sols podria significar una cosa… —de sobte, la veritat li va caure a sobre com un poal ple d’aigua glaçada. Posà cara d’espant i, just quan estava a punt d’exclamar escridassant el seu desconcert, el Guillem el returà posant-li el palmell de la mà a la boca:

—Calla, noi. O tot el regne sabrà amb qui ens ajuntàvem.

Pau assentí a poc a poc, els ulls ben oberts i la gola feta un nus d’emocions. L’home no va tardar massa en llevar la seva extremitat abans de seguir amb la narració:

—Enhara era una fada. El meu germà i jo la vam conèixer un dia al pinar d’aquí darrera, fa més de quinze anys, quan encara no existia cap murada que separés el reialme fae de l’humà. Els tres férem amistat a l’instant i ens veiem pràcticament a diari per jugar i, més tard, per passejar i parlar quan ja vam arribar a una edat més madura.

» Mes, les coses van canviar una mica quan el Llàtzer i l’Enhara van començar a quedar i a veure’s sols, ja que els dos compartien uns sentiments que… bé, que a mi no m’incloïen massa.

—L’oncle i una fae… enamorats? —demanà l’al.lot, no al seu progenitor, si no a ell mateix mentre feia esforços per poder entendre i assimilar tota aquella informació nova.

—Llavors esclatà la guerra, i el Llàtzer va fer un milió d’intents per aturar les hostilitats i les confrontacions des de l'interior de la cort humana. Fou enviat a missions al regne fae amb el deure de matar totes les fades que aconseguís plegar de camí al palau de la nació veïna màgica, però ell es negà a ser un assassí i el mataren de seguida, fingint que la seva defunció havia estat resultat de les batusses entre marcials oposats.

—I tu com saps tot això, pare? —exclamà el Pau, ja massa excitat amb la història.

—Una nit, mentre jo era a la cort del rei ja a acaballes del combat bèl.lic, tocaren la porta de la meva cambra amb una serenitat quasi evanescent. Vaig sentir un calfred, esgarrifat per l’aplom de la vesprada i la parsimònia amb la que havien reclamat la meva atenció. El meu cap ja començava a especular sobre qui podria ser a aquelles hores: un emissari del monarca que em diria que havíem de partir a guerrejar de nou degut a l’assalt del bàndol enemic cap a les nostres tropes? Un missatger que m’informaria de la mort de l’estimada que m’esperava a Valinècia amb els meus tres fills? Quan vaig posar la mà al pom, Pau, la suor em queia freda per l’esquena i quasi no podia respirar.

» Em vaig guarnir de tota la valentia que vaig poder i vaig obrir-li la porta al meu destí. A qui em vaig trobar no me l’esperava gens, sens dubte.

«Era jo», pensà el Pau. «Ja em conec aquesta part de la història».

—Reconeixes el que et cont, oi? —Guillem somrigué— Però no saps tot el que va passar… No saps tot el que deia la nota que t’acompanyava en aquella petita cistelleta. Per sort, ja vaig pensar que me convenia guardar-la per si algun dia em feia falta per explicar-te tot això.

De dintre la butxaca es va treure un trosset de pergamí afiganyat per les dècades que va entregar al jove amb molt de compte. Pau llegí la tinta negra amb l’atenció d’un llacer en meitat d’una cacera. La nota deia així:

«Estimat Guillem,

Sento molt no poder veure’t, però després de la mort del Llàtzer ja no em veig amb força per tornar a Catalània. Recordar-lo és encara massa dolorós per mi. Els humans ens heu vençut en aquesta guerra i seria massa perillós que el nadó quedés amb mi, la seva mare, quan ja no té un pare que el pugui protegir del mal d’aquest món.

Necessit que t’encarreguis del teu nebot com si fos el teu fill, Guillem. Feu per mi i pel teu germà. És el que ell hauria volgut pel nostre primogènit.

Sempre la teva amiga,

Enhara.»

Quan girà el paperet veié escrit la paraula «Paul» en unes traçades elegants i delicades.

—És el teu nom en la llengua fae, Pau. La teva llengua materna.

El jove, incapaç de reaccionar, va tornar-li la nota a l’home que l’havia criat sota un amàs de mentides constants. Amb la cara vermella i els ulls banyats en llàgrimes de nou, va dir esfereit:

—És pot saber per què em contes això ara, pare? Vull dir, oncle? —sospirà— El que sigui.

—Perquè et marxes, Pau. I perquè no és segur estar completament sol, sense una família a la qual et puguis recolzar en els mals moments. Si tornes a la murada, pot ser trobis la manera de travessar-la i de poder reunir-te de nou amb la gent de l’espècie de ta mare… I, qui sap? Tal vegada l’Enhara encara és viva. Podries trobar-te amb ella, demanar-li tots els dubtes que estic segur que et cercolen ara mateix, després de conèixer la veritat.

El noi es mantingué en silenci mentre el Guillem s’aixecava del jaç per sortir de l’estança. Així com arribà, sortí de la cambra sense mirar enrere, deixant el seu fill adoptiu en una quietud colpidora, semblant a la que hi ha abans de les borrasques més violentes. Mes, el mutisme del Pau no significava encesor, por o penúria. No. El seu silenci anunciava molt més que simples sentiments superficials.

El nen s’apropà al finestral i observà el palau de la reina per darrera vegada amb un ínfim somriure dibuixat a la cara. Tal vegada, després de tot, ja no era tan nen com es pensava.