Elisenda Comes va néixer a la primavera més tòrrida de la història a les illes Balíriques, a l’altre costat del Mar Maleït. L’arxipèlag, constituït per cinc illots de no més d’un milió de paisans entre tots els seus habitants, era essencialment reconegut pel seu títol de «destí immillorable per les gents furtadores; blanc de tots aquells corsaris moriscos que fugien de l’autoritat i de la llei». A ran del temor constant dels pares de la joveneta cap a la idea de que la seva única filla fos desvirginada per algun abusador estranger, van autoritzar la marxa d’aquesta a les llunyanes terres del regne de Catalània, més enllà de l’horitzó, sota la custodia de la seva tia Maria, la institutriu dels dos fills d’un noble català.

El feudatari, a pesar de no ser un home adinerat a tota ultrança, posseïa un gran casal en meitat de fora vila, per les engires de Ciutat, gràcies a una herència familiar. L’al.lota fou aixoplugada i ben rebuda pels Mas quasi a l'instant a desgrat de la seva aparença insular: pell torrada pel sol, llavis secs degut a l’aire salat i cames de nedadora nata. Era reputada com una mossa exòtica entre els demés jovencells del reialme, els quals es mofaven i reien quan la veien passar pels carrerons del poble.

No obstant, hi hagué un al.lot al qual poc li importava l’aspecte illenc de la dama: Guillem Mas, el fill petit de la família per la que la seva tieta treballava com a preceptora, fou amb qui es va casar uns anys més tard i amb qui va engendrar el seu primer fill, Roc, un ninet ple de vitalitat, robust i fornit com un bou. Poc després arribà el segon, l’Eloi, tan espigat i alt com una canya, i un any més tard naixia la petita Margarida, delicada i divina, d’ulls grisos i llavis polits com els d’una nina de porcellana.

Quan la fillada dels Mas ja tenia quatre, tres i un any, respectivament, dos successos van canviar per complet el transcurs de les seves tranquil.les vides: mentre una batalla que prometia ser llarga i acarnissada cridava a combatre a tots els homes del país en edat de lluitar per la corona, l’Elisenda s’adonava de que estava encinta del seu quart fill ensems fugia de Catalània cap a l’exili a la nació veïna: Valinècia.

I allà romangué àdhuc la culminació de la batussa entre els fae i els humans fins que, uns quants mesos després, regressà a la seva adorada llar per tornar al costat del seu preat marit, qui encara no en sabia res de l’existència de la criatura que ella portava al ventre.

Quan es van retrobar, malgrat els forts anhels de l'al.lota de vint-i-cinc anys per besar a l'home del qual duia enamorada des de l'adolescència, el primer que feren ambdós va ser plorar a llàgrima viva. Ell quan la veié panxa arrodonida i pits engrandits, embarassada de vuit mesos; ella en divisar-lo amb un nadó als braços, un al.lot que ella no havia parit i el qual no reconeixia com seu.

—Estimada —apartà la capa amb la qual cobria el nen—, ell és el meu…

—El teu fill —l’interrompé. I el meu bastard, es digué a sí mateixa.

Un nadó il.legítim, fruit de l’adulteri del seu espòs amb alguna qualsevol la qual s’hauria barrinat durant la seva perllongada estada a fora del reialme. La jove illenca, furiosa per la infidelitat, treia foc pels queixals i maldeia en el seu dialecte nadiu que només utilitzava quan estava massa enutjada com per controlar la posició de la seva llengua dintre la seva caixa bucal.

Guillem, a pesar dels crits i les recriminacions, aconseguí explicar que, mentre lluitava al costat dels monarques i del seu germà —que en pau descansàs ara que jeia mort a algun enfony de les trinxeres entre els dos regnes—, quan ni tan sols sabia si tornaria viu amb l’Elisenda i els tres nens, en un moment de debilitat, no va poder resistir la temptació de tenir una darrera nit de passió abans del primer combat.

Després, però, prometé que mai més tornaria a desvirtuar l’honor de la seva muller i que oblidaria per sempre a aquella pagesa anònima amb la que compartí jaç una sola nit. No obstant, varis mesos després de la victòria humana a la guerra, el mateix dia que Guillem partia de la cort amb la intenció de tornar a casa, un present arribà al portal de la seva estància privada a palau.

La criatura d’ulls olivacis i pell terrosa reposava a l’interior de la mateixa canastra en que descansava a l’instant que aparegué mentre l’home narrava a la seva al.lota la història de la sobtada aparició del mocós a l’entrada de la cambra, ulls clucs i dormint com un soc. Vora el minyó, una nota doblegada per la meitat amb una paraula escrita al mig: pau. El seu nom, deduí Guillem, que fou incapaç d’abandonar a l’infant.

Decidí criar-lo com a fill seu, sense cap diferència entre ell i els demés xiquets Mas. Mes, si bé ell s’esforçà per complir com a pare dels seus cinc descendents, Elisenda sempre li guardà un rancor especial al petit Pau. L’odiava amb deliri, sempre disposada a recordar al noi que no formava part de la família així com ell, amb la seva simple presència, li feia evocar aquell maleït dia que s’assabentà de la traïció del seu marit cap el seu compromís conjugal.

I ara, després d’haver estat el motiu de la mort del seu preat fill petit, el seu despit cap el Pau havia augmentat tant que creia estar a punt de pujar-se’n per les parets.

—Tu! —cridà amb la veu trencada i els ulls atapeïts en llàgrimes. No tardà ni un segon en ser dreta davant l’al.lot de només setze anys, assenyalant-lo amb deslloança amb el dit ensús— Àvol monstre de l’infern! Això és culpa teva!

En un no-res, tota la ràbia arreplegada al llarg dels anys va portar a la histèrica dama a fotre forta galtada a l’al.lot.

—Elisenda! —Guillem tractà d’aturar a la dona, mes res podia d'aturar-la després d’haver perdut el seu estimat minyó. Sols entre el marit, el Roc i l’Eloi van aconseguir allunyar-la de l’ara benjamí de la família Mas, qui romania en silenci, incapaç de treure la mirada del cadàver ja fred del Joan.

—Maleït al.lot, es pot saber què fèieu al bosc?! Com ha ocorregut? Com has matat al meu fill? —digué agitada.

—Mare, per favor, respira… —Margarida tractà de tranquil.litzar a sa mare mentre agrunsava la seva primogènita, qui s’havia deixondit després del renouer provocat per la seva àvia.

—Respirar jo quan el teu germà, el meu fillet, ja no ho pot fer? ¡Em semblaria pitjor pecat que el propi homicidi fet per aquesta… per aquesta… mala pècora, filla meva! —expressà sense cap vergonya de mostrar el menyspreu que li guardava al jovenet d’iris verds.

—Senyora Mas, jo no volia… —intentà pronunciar-se l’acusat.

No obstant, Elisenda li ho va impedir tot d’una.

—Tu no vols res mai, oi, Pau? —va respirar fondament abans de continuar parlant amb el bastard— Tu no fas res mai, ni dius res mai. Pot ser el teu pare t’hagi abarrotat el cap de desencertades idees, però no ets un membre d’aquesta família. M’has entès, Pau? Tu no ets un Mas; mai seràs un Mas. Ets una errada i un producte del mal de Satanàs. I ja estic tipa de tenir-te aquí, a la meva casa. Estic farta de veure’t cada dia rondant aquests passadissos com si fossen teus quan, en realitat, res d’això et pertany. Res.

Elisenda es girà cap el seu marit, dirigint-se ara al cap de família:

—El vull fora. Avui, abans de l’ocàs.

—Elisenda, no et precipitis. No sabem que ha passat exactament.

—No necessit més proves, i tu tampoc les hauries de requerir, estimat. El teu fill és mort; creus que fan falta més motius per condemnar a l’ostracisme al culpable?

—Elis- —la veu vacil.lant del Pau va interrompre al Guillem:

—D’acord, senyora. Avui mateix partiré de casa.

I sense dir res més, el jovenet va deixar la cambra no sense abans atracar-se al cos sense vida del Joan per besar-li el front a mode de prendre comiat amb el seu germà.

A pesar de no voler-ho acceptar en veu alta, l’Elisenda va disfrutar de cada bufetada que rebé el Pau per la seva part, cada mamballeta contra la seva cara encara pueril. I ara que havia aconseguit fer-lo desaparèixer per sempre de la seva vida, ella tenia dibuixada una gran rialla a la boca mentre que dels seus ulls queien infinits flums de llàgrimes.