» Llavors, maleïa el moment en què el Joan i jo havíem decidit sortir al bosc a divertir-nos una estona mentre els demés païen l’esmorzar i la Margarida contava les ximpleries que havia sentit a Ciutat la tarda anterior al mercat. Tant el Joan com jo, farts com n’estàvem d’escoltar a la nostra germana parlar de xafarderies sobre les veïnes i les seves banals futileses, o sobre la reina novella que ara governava el regne després de la inesperada mort del seu pare —Guifré II el Misericordiós, Rei de Catalània. L’elecció del seu consort per tal d’obtenir finalment l'hegemonia del tron familiar era el principal comaratge del poble pla, però a cap de nosaltres dos ens interessava el més mínim si el duc del país veí l’havia visitada aquella mateixa setmana, i ens vam acabar esfumant de la vil.la domèstica com si fóssim fum de la xemeneia, desapareixent per la penombra de l’arboreda tot just quan sortia el sol després de la matinada.

Fàcilment ens vam perdre entre les mates de la boscúria, deixant-nos dur per la intuïció i per la memòria d’altres expedicions anteriors a aquella. Baquejant-nos de riure com un duo de nens petits, parlàvem sense dir res, escoltàvem sense sentir-hi de tot. Tan sols el vent suau aconseguí captar la meva atenció, i és que, quan ja ens endinsàrem prou i la ponentada ja fou força glaçada, em vaig adonar d’on havíem arribat: el mur divisori entre el regne humà i el regne prohibit.

Colossal com un gegant que acovila el seu tresor d’argent i diamants, la paredassa de plantes enfiladisses plenes de punxons guardava un amàs més valuós que milers de joies precioses. Més enllà de la murada de llargada infinita i altura inacabable, contava la llegenda que s’amaguen els vestigis del darrer regne fae. Encara ara recordo bé la història que tants cops vaig escoltar al meu pare contar des del punt de vista d’un supervivent de l’anomenada “Dansa del gel i l’aura”, el nom amb el qual es va designar el conflicte centenari.

» Catalània ha estat marcada per la guerra entre els humans i els faes. Fa anys, la desaparició d’un príncep humà en resposta a l’assassinat d’una princesa fae va ser la justificació ideal per a l’inici d’una lluita que ja duia molts anys cuinant-se a poc a poc a la penombra de la Cort del nostre regne. Això, juntament amb l’odi de les classes populars cap allò que els era estrany —la màgia, per exemple—, van ser la causa adjacent de la mort de milers d’humans i faes per igual durant el combat bèl.lic. El germà del pare inclòs.

—Anem d’aquí —vaig sentir dir al Joan amb veu tremolosa.

Dels dos, jo sempre vaig ser el més gallard, el més agosarat; el més captivat per la incertesa d’una bona història d’aventures. Incapaç de resistir-me a la delícia d’una circumstància com aquella, vaig fer cas omís al meu germà petit i vaig realitzar una passa cap el mur, quasi caient d’esquena per la descomunal immensitat de l’estructura vegetal quan vaig posar les mans al meu maluc per tal de fer-li una bona ullada.

—Pau, deixa de fer ja l'albercoc, que vull tornar a casa… —insistia mentre estireganyava la màniga del meu abric amb assiduïtat— Aquest lloc em fa mala espina.

—El que et fa és cagalló, poruc. No tens curiositat?

—Curiositat per morir? Doncs no, gràcies.

—Curiositat pels fae. Creus que són així com els descriuen?

—Orelles punxegudes, iris violacis com els llampecs d’una tempestat i pell d’alabastre. No et basta com a descripció? —s’abraçà a sí mateix, afusellant-me amb la mirada.

—Doncs no, gràcies —vaig contestar amb to de befa, parodiant-lo sense cap vergonya.

Joan deixà els ulls en blanc, ofegant un sospir de tedi entre dents. Jo vaig fer una segona passa endavant i, encisat com n’estava, no vaig dubtar ni un segon quan estengué la mà per deixar-la caure sobre la paret verd fosc, obviant l’angoixa que patí quan les espines se’m clavaren al palmell, perforant-me la pell en petites hemorràgies de sang amarantina que humitejaren la barrera vegetativa.

Sobtadament, sortint de l’estrany eixarm esbalaïdor gràcies al so pungent del clamor del meu germà Joan, qui intentava fer-me allunyar la mà quan la murada semblà cobrar vida pròpia i intentà apressar-me el canell entre dues enfiladisses similars a les colobres, vaig retrocedir juntament amb el meu afí per tal d’esquivar l’atac. Els dos ens travàrem per el manifest d’un cau de conills i, costa per avall, els dos vam descendir pel vessant del turó rodolant a tota velocitat.

Quan el declivi començà a anivellar-se amb el sòl i a poc a poc la prestesa amb la qual davallàrem l’empit anà frenant a mesura que arribàvem a l’entrada del jardí de la vil.la, el Joan i jo ja érem plens de pelades, nafres i trencs. Els dos érem estesos al terra amb la panxa enlaire, la cara bruta de fang i els braços oberts en creu; vaig ser incapaç de contenir-me i vaig esclatar a riure a plens pulmons. Tot el que acabava de tenir lloc em pareixia tan irreal que el meu cap fou incapaç de reaccionar d’altra manera, atònit encara per la recent imatge de dues plantes vives tractant d’enxarpar-me.

—I tu que volies tornar a casa prest…! —exclamà entre riallades, mirant el cel blau sobre els nostres caps amb aire somiador.

L’aixaropat silenci esfereïdor que acompanyà a la meva intervenció m’indicà que alguna cosa no anava com pertocava. Em vaig incorporar de seguida, cercant la mirada bruna del Joan. Aleshores no era conscient de que aquell podria ser el darrer cop que veuria al meu germà petit, però quan vaig notar el tros de rama enclotada a la cama del jove, se’m va escapar un hàlit aterrit.

—Mon pare! —cridava mentre intentava aturar l’hemorràgia amb les meves pròpies mans, xopant-me en sang calenta— Necessit ajuda! Auxili, si us plau!

Incapaç de parlar, el Joan tan sols em mirava corglaçat, recercant una mica d’autodomini en el seu germà gran, alguna prova de que no tenia perquè estar espantat per la lesió; no en trobà gens de serenitat per la meva banda.

» De cop i volta vaig retornar a la realitat quan, en lloc de l’ungla, em vaig mossegar la carn del polze a causa d’un bram agut i esgarrifós, com el soroll d’un vidre trencant-se en mil fragments o l’enrenou de cent porcells xisclant de dolor.

El pare, el Roc, l’Eloi i jo partírem a córrer cap a l’interior del casal, tots en direcció a la cambra del Joan. Els tres majors foren els primers en accedir a l’alcova, endinsant-se cap al costat del llit de l’al.lot per veure al ferit tot banyat en suor freda, dèbil i pàl.lid. Em va costar un segon massa llarg adonar-me’n de que el seu pit ja no ascendia i descendia al compàs d’una respiració regular i uniforme.

El meu germà era mort, i tot havia estat culpa meva.