Vaig tornar a casa feta un embolic. Va ser molt estranya aquella situació. Tenia molts dubtes al meu cap i només una cosa clara: aquell home tan misteriós era la persona que m’havia deixat la nota. Vaig estar una estona observant-la sense cap sentit. Era un paperot mig arrugat on estava escrita aquella frase que li vaig dir el dia que el vaig conèixer: ‘’Nosaltres a la lluna’’. Amb això puc veure que se li va quedar ben gravada. Estava molt emocionada perquè tot el que havia passat va ser gràcies a que jo li agradava a aquell home, estava clar, i ell a mi també. Vaig guardar la nota a la butxaca de l’abric i em vaig anar a dormir.

Van passar els dies i jo intentava no donar-li tantes voltes al assumpte. Anava a les classes de la universitat amb una amiga meva que es deia Laura. Ella també era de Barcelona i havia vingut a París a acabar la carrera d’arquitectura. Era una noia de la meva edat i molt estudiosa com jo. Ens ho explicavem absolutament tot, encara que ens coneixíem de tot just quatre mesos. Evidentment estava al corrent de tota la situació i em donava consells de tota mena: que havia d’anar a buscar-lo, que era el meu amor de la vida… Jo seguia pensant que això de l’amor no podia funcionar, però tot i així sí que sentia alguna cosa que mai no havia sentit. No sabria explicar-ho bé.

- Tia, segur que aquest home està obsessionat amb tú -. Aquesta frase me la deia quasi cada dia. Jo no estava segura, doncs ja havia transcorregut un temps des que em va deixar la nota.

Un bon dia vam anar la Laura i jo a dinar a un restaurant per celebrar que havíem acabat els exàmens del primer quadrimestre, ens ho mereixíem ja que havíem estudiat les dos moltíssim. De cop i volta s’em va caure sense voler de la butxaca de l’abric la noteta que m’havia deixat l’home, que ja ni m’enrecordava que la tenia allà guardada.

- Deixa-me-la veure-. Va insistir la Laura. Jo li la vaig donar i ella la va agafar amb un somriure d’orella a orella. La va observar atentament i es va quedar bocabadada. Jo no entenia molt bé el que estava passant en aquell moment. Es va començar a riure dient:

- Un número de telèfon. T’ha deixat escrit al radera i en petit el seu número. Ja l’estàs trucant -. No m’ho podia ni creure, era molt fort el que estava passant. Tants dies i no m’havia donat compte d’això tan important. Em vaig posar súper nerviosa. Què se suposava que havia de fer? Trucar-lo ara que havia passat tant de temps? No, no em veia capaç de fer-ho. Jo era una persona tímida, en canvi la Laura era més llançada. M’anava molt bé ser la seva amiga perquè m’ajudava a treballar la meva timidesa. Ella tota sorpresa, va agafar el meu telèfon i va assegurar:

- Si no el truques tú, el truco jo. Ja saps que aquesta opció pot acabar malament, així que truca’l ja.- Vaig agafar la meva por de la mà i vaig marcar el número que hi havia escrit. Ningú no hi contestava, el telèfon estava comunicant.



- Quina mala pata!- Va exclamar la Laura. A mi en el fons també em feia ràbia però no ho feia notar. Al cap d’una estona ens vem despedir i cadascuna va marxar al seu apartament.

Al següent dia, el meu telèfon va començar a sonar. M’estava trucant un número desconegut. Jo estava nerviosíssima, estava segura de que era ell. Vaig agafar la trucada i es va sentir una veu que deia:

- Hola? Tinc una trucada perduda d’ahir. Qui és?-. Era la seva veu. Estava jo tan impactada que no em sortien les paraules.

- Hola? Que hi ha algú?-. Jo seguia sense respondre’l. Seguidament va penjar. No volia que acabés així, jo volia parlar amb ell. Vaig apretar la mà amb força i el vaig tornar a trucar.

- Un altre cop aquest número? No sé quina espècie de broma és aquesta però si us plau, no ho fagis un altre cop.- Va dir ell una mica enfadat.

- Hola, soc jo.- Vaig contestar amb la veu tremolant.



- Quina alegria! Estava esperant la teva trucada.-