La meva mare sempre m’explicava totes les seves històries d’amor amb el meu pare, i la veritat és que em donava molta enveja, l’admirava molt. S’estimaven l’un a l’altre d’una manera esbojarrada, jo els veia feliços. Ella va morir fa dos anys per un càncer terminal. Ho vaig passar realment malament. No em podia ni imaginar una vida sense la meva mare a prop meu. El meu pare es va entristir moltíssim, tant, que va caure en depressió i va ingressar en un centre especialitzat. Després de tots aquests fets jo vaig deixar de creure en l’amor, pensava que era un sentiment passatger que acabava en un final tràgic i dolorós, com el que havien viscut els meus pares.



Al cap d'un any em vaig anar a viure a París, amb la intenció d’acabar la carrera d’arquitectura i posar-me a treballar fins que decideixi tornar a Barcelona. Volia un canvi d’aires. Com era evident jo no tenia parella, era una persona solitària més haviat. Tothom em deia que a París coneixeria al meu amor de la vida, i jo no ho creia pas. No aconseguia conectar amb ningú, tampoc ho intentava.

Un bon dia estava jo, amb molt de fred, coberta de capes de dalt a baix a l’estació de metro. Hi havia molta gent. Portava una mitja hora esperant a que m’atanguessin per poder per fi agafar el metro i arribar a l’apartament on vivia. De sobte, vaig sentir una veu que em cridava:



- Ei! Estàs fent cua per comprar un bitllet? Jo en tinc dos i un no l’utilitzaré pas-.



Em vaig girar i vaig veure un home més o menys de la meva edat. Tenia els ulls blaus com un cel clar, els cabells rossos com l’or més brillant i els seus llavis eren vermells com una maduixa. El seu somriure em va treure l'alè. No havia vist mai de la meva vida a un home tan atractiu com ell. Jo no podia parlar, només vaig dir-li que sí amb el cap i vaig sortir de la cua. Em va començar a explicar, mentre ens dirigiem al tren, que ell era de Barcelona com jo. M’havia vist de lluny feia una estona i només mirant-me a la cara sabia que era catalana. Va decidir donar-me el bitllet que li sobrava perquè volia conèixer-me. Vem pujar els dos al mateix tren i continuavem parlant. Em va dir que ell estava a París fent la carrera de medicina i encara li quedaven dos anys per acabar. Va haver un moment que ens vem quedar els dos callats. Va ser un silenci una mica incòmode. De cop i volta em va llençar una mirada intrigant i em va dir:



- Tú ara saps moltes coses sobre la meva vida. Jo només et voldria preguntar una única cosa abans de baixar d’aquest tren: quin és el teu gran somni?-



Em vaig quedar bocabadada. De tantes coses que m’hauria pogut preguntar i em pregunta la cosa més ridícula del món. Vem arribar a l’estació on ell es baixava. Just quan les portes es començaven a obrir li vaig dir mig rient-me:



- Anar a la lluna.



Ell em va mirar fixament i em va dir una frase que no l’oblidaré mai:



- Nosaltres a la lluna.



Es van tencar les portes i el tren va abandonar l’estació. Jo no entenia res. Per què volia saber el meu somni? Quin era el significat de l’última cosa que me va dir? El tornaria a veure un altre cop? Totes aquestes preguntes van fer que estigués la nit sencera desperta, sense poder dormir gens ni mica. No tenia cap informació sobre la seva direcció ni podia contactar amb ell.



Anaven passant els dies i seguia pensant en aquell home misteriós. Sempre que anava en tren mirava a veure si me'l trobava per casualitat però no hi havia sort. Un dia vaig anar a una cafeteria a prop de casa meva. Estava treballant amb el meu ordinador i prenent un café tranquil·lament. Quan ja era tard vaig demanar el compte i el cambrer em va dir que un home havia vingut i havia pagat per mi el que m’havia demanat. Jo li vaig preguntar qui era i ell no ho sabia. Només havia deixat una nota que deia: ‘’Nosaltres a la lluna’’. Sí, era ell.