Va passar un any i mig després del trasllat de Gínger als Estats Units per al seu tractament. Era molt difícil per a ell portar el càncer que tenia, fins i tot, pensant-ho bé, no vam passar més d'una setmana junts perquè, havíem d'anar a l'hospital d'urgències molt sovint.

Tot al pas, es desboronava a poc a poc, i omplia de tristesa les nostres vides, en canvi, hi havia una cosa que s'enfortia, la nostra relació, intentàvem aprofitar cada minut, cada segon que estàvem junts, fent tot amb el gran amor que ens teníem, sense reserves, sense condicions, simplement ens donàvem amor i afecte mútuament. Hi ha alguna cosa molt vergonyosa darrere d'això, i és el fet de voler viure tantes coses amb certes persones que estan a punt d'anar-se'n, voler donar tot a últim moment , però quan aquestes persones hi van estar, el menys que volíem era voler, crec que d'aquí ve aquesta frase de “no saps el que tens fins que ho perds” que tan tancada tenim la ment encara per no entendre-ho?

Va arribar el seu aniversari i tot va ser molt bonic i especial , li vam fer una festa sorpresa a mig de l’hospital i moltíssima gent el va felicitar encantada . Ell estava feliç , amb un gegant somriure a la cara , però aquesta alegria va durar poc temps. Ell intentava dissimular el fet que estava cada cop més cansat ,sense forces i molt debilitat. Jo volia saber que estava passant, era just per a mi, necessitava explicacions, així que, vaig parlar amb Gínger aquella mateixa tarda, li vaig pregar que per favor em digués que estava passant amb la seva vida, que passava per la seva ment, necessitava que ell sabés que jo hi era per donar suport .El vaig mirar durant uns segons, em va dir: "no saps quant t'estimo", immediatament el vaig abraçar amb totes les meves forces , i sense adonar-me'n va ser l'últim t'estimo que vaig sentir d'ell.

Va ser l'última abraçada que vaig rebre dels seus braços. Encara recordo aquesta última llàgrima que vaig eixugar de les seves delicades galtes. Quan em vaig adonar del que estava passant, no podia assimilar-ho, no m'ho podia creure, estava paralitzada, no podia pensar. La meva ment es va omplir de veus demanant ajuda, de persones cridant, murmuris entre la gent del passadís, molta atenció cap al meu costat per tot arreu. Després d'això, només recordo un dolor al pit agut i fort, quan vaig despertar estava en una llitera d'hospital.

No vaig fer ni més ni menys que aixecar-me ràpidament i dirigir-me a l'habitació número 28, on hi havia Gínger. No va caldre ni arribar a la porta quan tot el que havia passat anteriorment es va projectar a la meva ment com una pel·lícula plena d'horror. Semblava que els beneïts neurotransmissors feien connexions lentes i específiques a cada imatge que passava, vaig sentir amb el mateix dolor cada detall mínim. Només volia desfer-me dels litres de llàgrimes acumulades a cada conducte dels angles dels meus ulls. No entenc per què havia passat tan de sobte, sense avisar, no vaig poder ni tan sols dir-li que jo també l'estimava i amb tota la meva ànima. Em vaig desplomar a terra i no podia parar aquell patiment.



Com ho podria aconseguir allò?

El seu pare amb les mans sobre la meva barbeta, va aixecar el meu cap i em va assenyalar una caixa que hi havia a la tauleta al costat de la llitera. Va eixugar les meves llàgrimes i em va ajudar a aixecar-me. Vaig anar a veure aquella caixa. Ell em va donar un enfilall de paper per mocar-me, no entenia el motiu. Vaig obrir la caixa, i a dins n'hi havia una de més petita. Vaig obrir i ja entenia la raó dels mocadors. Era un anell, preciós, color platejat, amb un diamant meravellós al mig. Vaig mirar el meu sogre, i la seva cara estava plena de llàgrimes que queien a poc a poc, com les gotes de pluja per les finestres.

Havien passat ja unes tres setmanes, i jo seguia a casa de la meva sogra, per poder acompanyar-la i donar-nos suport mútuament.



- Entra la seva filla i interromp la història que està explicant a la seva neta-