És impossible saber quan coneixeràs aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.
Jo aquell dia anava molt de pressa,se'm feia tard, havia estat tot el dia a la biblioteca buscant informació per a una recerca molt important que havia trobat per internet. Tenia molts papers ; l'aire feia que s'arroguessin. Baixant per les escales del metro vaig sentir darrere a algú cridant, no vaig posar atenció, ja que tenia més importància el meu bitllet, però, la curiositat detestable que tenia el meu cap em va fer girar rotundament per poder callar aquella desesperació, i és quan em vaig adonar que molts dels meus escrits estaven tirats per terra i el noi amb els crits tan desagradables... em cridaven a mi.
Les nostres mirades van quedar atrapades, fins que els meus papers van alçar el vol i ell va començar a córrer darrere d'ells, no els va poder agafar així que em va demanar disculpes i va marxar. Vaig quedar amb certa inquietud de no haver pogut preguntar-li el nom, però, què més donava? Vaig córrer ràpidament a comprar el meu bitllet i vaig pujar amb molta sort.
En arribar a casa, vaig arribar esgotada i amb molta son; havia estat un llarg dia. No negaré que un cop al llit, vaig pensar en aquell noi uns quants minuts , però era un pensament normal, com pensar en qualsevol altra cosa.
L'endemà em vaig aixecar d'hora per tornar a la ciutat i començar els escrits que van ser emportats pel vent. Aquell dia estava decidida a arribar a temps a comprar el meu bitllet, però també molt endins esperava amb ànsies trobar-me amb aquest noi de la nit anterior. Vaig arribar-hi, però no el vaig veure. Van passar així unes sis setmanes, gairebé que ja no recordava el seu rostre, ni la seva veu. Era estrany, perquè, per més que volia, no parava de pensar en ell. Encara recordo aquest dia , sí, ja havia passat tant de temps que no sabia si era ell , si estava venint de lluny cap a mi. Es va aturar davant meu i em va dir -"Esperaves això?".En aquell moment vaig conèixer el que era la vergonya. De seguida va somriure. Jo estava hipnotitzada, hi havia alguna cosa als seus ulls que em feia viatjar a un altre món, els seus ulls brillaven i el seu somriure era completament bonic. Va girar el cap assenyalant una cafeteria. Vaig assentir amb el cap i ens hi vam dirigir sense dir cap paraula. Era una cosa increïble, jo sabia que tenia feina, sabia perfectament que el tren no m'esperaria, ni de molt, però allà estava jo, anant amb un complet desconegut, a prendre un cafè.
Em va dir el seu nom "Gínger", jo li vaig dir el meu, amb tanta rapidesa que no va entendre-l, així que va riure descontroladament i em va preguntar si estava nerviosa. Era obvi que ho estava, però no havia necessitat saber-ho; llavors li vaig dir que estava una mica cansada. Vam tenir una llarga conversa, vam parlar sobre la família, sobre la nostra feina i la nostra estranya trobada. Ja me n’havia d'anar;així que em vaig aixecar de la cadira , però ell va agafar el meu braç, i em va dir que m'enduria. No sé si s'adonava que vivia a dues hores de París, però sense problema em va portar. Em vaig sentir potser confosa per tot, no sabia el que estava sentint, estava molt clar que les meves papallones es regiraven a l'estómac com boges. L'endemà, just quan sortia per la porta, vaig veure una nota a terra. Vaig saber immediatament que havia estat ell perquè mai havia passat. La vaig recollir amb molta il·lusió, la veritat, tanta que semblava una adolescent que mai no s'havia enamorat. Quan vaig obrir la nota deia: "Estava tan nerviós que se'm va oblidar demanar-te el teu número de telèfon, però , quina millor manera de demanar-lo per una nota. Què et sembla si quedem avui a la mateixa hora?" Un enorme i agradable somriure es va formar al meu rostre.Aquell dia el vaig treballar com mai a la meva vida ho havia fet, es reflectia en mi, un dia feliç i diferent. En sortir em vaig dirigir ràpidament al metro, no volia arribar tard i que se n'anés. I allí estava, esperant-me, però aquesta vegada, amb un ram de flors.
Em vaig sorprendre molt, no era una cosa que passés comunament, l'amor ha anat evolucionant tant que ja el sexe esdevé més important que els detalls. Les vaig agafar amb molta alegria, i en el meu cor rebotaven les esperances que, potser, per una vegada en molt de temps, aquest amor, fos tan real com ho explicaven els meus avis. Vam anar a la mateixa cafeteria del dia anterior, em va preguntar que tal havia anat el meu dia, i això feia que la meva ànima s'estremís davant aquella pregunta, que era del més insignificant, però que valia molt davant dels meus ulls.
Durant uns mesos va ser així, quedàvem al metro, anàvem a la cafeteria, que, per cert, sempre portava alguna cosa especial entre les mans, i després em portava a casa. El més curiós, és que durant aquest temps, tot fluïa tant que les hores passaven tan de pressa al costat d'ell, era com voler més i més.
Però va arribar un dia que vaig arribar al metro i no hi era. Vaig pensar: "potser avui ha tingut algun inconvenient i arribi tard" Li vaig enviar diversos missatges, fins i tot li vaig trucar dues vegades. Mai va arribar, així que me'n vaig anar a casa.Per això diuen que les nits són perilloses, simplement pel fet de ser tranquil·les, solitàries i que et fan reflexionar i pensar en tantes coses que no solen ser gaire bones; la preocupació cada vegada m’envaïa més i més la meva ment. Ja no podia més.Havia estat tant el costum de veure'ns cada dia, per mi era tan humiliant pensar en tot això. Cada nit era trobar raons pel que havia fet, em sentia insuficient pel fet d'haver-se’n anat sense cap explicació, sense res a dir.
Com se suposa que jo viuria amb això? Què havia fet jo per merèixer-ho, tan malament ho havia fet per ni tan sols obtenir una raó per aquella determinació? Només pensava "em va abandonar". Posava tota la culpa sobre les meves espatlles, fent-me culpable, de totes les mirades que vaig creure que eren certes ,que eren sinceres, culpava el meu cor per emocionar-se davant tanta mentida, però, quina culpa tenia ell? Jo patia, plorava desconsoladament, i va arribar un dia on vaig decidir ser més forta que aquest sentiment. Què estava passant amb mi?, jo havia de seguir amb la meva vida, només era un cor ferit, el cor només glatia sang, tot era cosa de la ment. Però de sobte va sonar el telèfon, em vaig estranyar, era un nombre desconegut, i en aquell precís moment em vaig adonar que si contestava, tot canviaria. M'ho vaig pensar molt, i al final vaig contestar. Va aparèixer una veu dient: "Jade, en Gínger...,has de venir". Em vaig quedar perplexa, es va penjar la trucada i no vaig tenir temps de dir ni la mínima paraula.
