Portava el pes de la confiança de la reina i del regne sencer a l’esquena. No estava previst que el poble s’assabentara que la corona havia estat robada, però d’una forma o altra la notícia es va anar estenent fins arribar a domini públic. El robatori s’hauria considerat una ofesa baix qualsevol circumstància, però més encara després de causar la mort del rei.





Encara amb la invitació de la reina, Jordi no va voler quedar-se a palau, sinó que va llogar una habitació en un hostal proper. La reina no li va posar impediments, i s’encarregà de pagar-li la estància. Dins del palau, es respirava un ambient de tensió. Es sabia que la persona culpable era algú de dins, la qual cosa generava sospites cap a tothom. Ningú no confiava en ningú. Jordi sentia com si li anaren a fer un forat al cos amb la mirada cada vegada que entrava per la porta. Tot i que no arribava a veure a les persones, sabia que sempre estava vigilat.





Els cavallers de la Taula Rodona no es menejaren de palau. Van tenir prou reunions junt a la reina i en Jordi.



El que no pot ser és que deixem al culpable caminar per tot arreu sense problema! Hem d’eixir a buscar-lo i matar-lo!

Quin sentit té que ens n’anem fora si el culpable està dins del palau? El que hem de fer és investigar a fons a tots els treballadors.



De veres creus que eixe condemnat continua a palau? Ja deu haver creuat la frontera i amb els diners que deu haver tret de la corona es passarà la vida de vacances!I així podien estar hores i hores sense arribar a res. Cadascú terminava fent el que li pareixia millor idea. Uns es dedicaven a interrogar als treballadors del palau, que ja cansats només contestaven “ Ja li ho he dit al teu company!” i continuaven amb el seu treball. Altres pocs havien optat per agafar els seus cavalls i seguir qualsevol rastre que pogueren trobar. Els més propers al rei es quedaren acompanyant a la reina a qualsevol lloc on anara.





Ella s’havia convertit en la sobirana absoluta del regne. No havia passat ni un més des que va ocórrer l’atac, i ja havia escoltat a membres de l’alta aristocràcia mencionar que era impossible que ella poguera governar, i com que no es podria tornar a casar durant el temps que durara el dol, el millor seria que coronara al seu fill petit, Aram, com a rei, per tal de mantenir la imatge del regne. Perquè un regne governat per una dona era un objectiu fàcil per als possibles enemics.





La reina mai s’havia considerat menys capaç que el seu marit. Per suposat, ell portava la sang reial, i ella només s’havia casat amb ell, però sense importar com havien arribat allí, els dos havien estat els governats del regne, i si el seu marit mai l’havia tingut per menys, no permetria que ningú més ho fera.





Els primers dies, Jordi es va dedicar a observar. No va fer preguntes directes als treballadors, més bé els preguntà qüestions simples, que moltes vegades els sorprenien. Caminava pels carrers de la ciutat observant a la gent. La majoria només parlaven de la corona, i on podria estar. Molts la donaven per perduda.





Dins dels treballadors del palau, no faltava ningú. A tots els que havien estat treballant el dia de l’incident se’ls havia prohibit abandonar la ciutat, i després de fer recompte, trobaren que no faltava ningú.





Va pensar que si la persona ( o persones) que s’havia emportat la corona treballava a palau, era massa arriscat anar-se’n just després, perquè seria evident qui faltava i tampoc seria molt difícil trobar-lo. Des del començament ja tenia en el cap que la corona es trobava fora de la ciutat. “ Tens alguna prova d’això?” li havia preguntat la reina quan li havia contat la seua hipòtesi, i la veritat és que no en tenia cap, però tenia per costum seguir el seu instint. Amb això com a base, va considerar dos opcions, en les dues, la persona que havia robat la corona i que havia matat al rei treballava amb algú que s’havia encarregat de treure-la fora de la ciutat. Però el dubte estava en si el treballador confiava tant en el seu pla que pensava que mai l’atraparien i algun dia quan les coses s’hagueren oblidat es podria anar lluny a gaudir amb els seus companys el premi o, si als companys que havien eixit de la ciutat els donava igual el lladre del palau, i no els importava deixar-lo allí amb el perill que l’atraparen.





Va compartir la idea amb els altres cavallers en una de les seues reunions. Poques vegades havia participat, però quan ho feia tots es mantenien en silenci. El respecte que mostraven al seu pare li’l mostraven ara a ell.





Quina classe de persona acceptaria matar al rei i robar la corona, arriscant-se a ser executat, només perquè els seus companys l’abandonen? No trobe sentit a la segona opció, Jordi. – Comentà Sir Erec quan va finalitzar.



Penseu-ho bé. Esteu parlant d’ells com si foren amics, però en aquestos negocis la majoria només col·labora per diners. No tenen perquè sentir pena pels altres.



Encara així no em queda clar per què algú acceptaria. – Afegí Sir Caerdí.

De peus darrere d’on es seia la reina es trobava en Joaquim, observant sense fer cap comentari. Jordi es va dirigir cap a ell.



Joaquim, seria possible conèixer la situació econòmica dels treballadors del palau?

Fem una petita investigació abans de contractar ningú, tota la informació dels treballadors està als arxius.



Perfecte. Podríem anar ara?

Jordi va seguir Joaquim pels passadissos del palau fins arribar a la biblioteca. Els acompanyaven Sir Lançalot i Sir Cligès. Entrant per una porta tancada amb clau, es podia accedir als arxius classificats.





Puc saber què busquem? – Preguntà Cligès.



Busque a un treballador en males condicions. Que no tinga pares o que visca en un barri pobre. Algú de qui seria fàcil aprofitar-se. Encara que s’ofereixen diners, només una persona de molta necessitat acceptaria l’encàrrec.

I començaren a buscar, treballador per treballador, intentant trobar algú en unes condicions que li forçaren a fer treballs bruts. De sobte, Lançalot va alçar la veu.



Ei, fixa’t – dirigint-se a Cligès – aquest és el noi que vaig haver d’atendre farà cosa d’un mes, te’n recordes que t’ho vaig dir? El de la germana desapareguda.



La bruixa? – respongué Cligès.



Això es diu. Jo pense que només era una xica amb poca sort. Com que no tenia res més a fer vaig estar una setmana buscant-la. Aquest xicot no va parar fins i tot després de dir-li que es donara per vençut. Els dies següents que el veia pel castell portava una cara de pena. Si no fora perquè sempre estava treballant diries que estava mort.



Sa germana està desapareguda? – Es ficà Jordi a la conversa.



Sí, un dia no va tornar de comprar.



Em deixes l’informe?

Observà la fitxa. Roc Salin, 17 anys. Se’l ficà a la butxaca i continuà revisant els arxius.





Per la nit, a la seua cambra, revisava els informes que més li havien cridat l’atenció. Tocaren a la porta.



Jordi Calés, sa majestat la reina sol·licita la seua presencia a palau. – S’escoltà dir a una veu.Jordi entreobrí la porta per assegurar-se de la identitat de la veu i una vegada havent vist que era un guardià reial, agafà les seus coses i el seguí a palau.





Va obrir la porta de la sala. Dins es trobava Joaquim, Cligès, i un parell de cavallers més. Assegut, amb les mans damunt dels genolls i el cap baix, una persona que no identificava.





Aquest xiquet ha entrat al meu despatx afirmant que tenia informació sobre els lladres i assassins, però que necessitava que vosté estiguera present. – Va explicar Joaquim.El xicot va alçar lentament el cap i va dirigir la seua mirada a Jordi. Aleshores ell el va reconèixer. Portava la cara roja de plorar. Es va deixar caure de genolls al terra, amb el front pegat al terra.





Us demane per favor que m’escolteu, gran cavaller. Jo visc a soles a la meua casa des que la meua germana va desaparèixer, un dia...

Sé qui ets i el que va passar. – El va interrompre Jordi - Si has utilitzat l’excusa de la informació com a raó per a parlar amb mi i que t’ajude a trobar-la, estàs molt equivocat .

No no no, de veres, sé qui va ser qui va assassinar al rei. Són els mateixos que tenen a ma germana. – La sala es va quedar en silenci, segurament perquè encara pensaven que era una excusa. Però ell continuà – Em van dir que la deixarien anar si aconseguia donar-los uns dels diamants de la corona del rei. Només era això, un dels diamants. Però quan vaig aconseguir la corona i me’n vaig anar a un lloc on ningú em vegera treure-la, un d’eixos homes va matar al rei. – Ara ja plorava desconsoladament – Jo no sabia que anaven a fer això, ho jure que no, només volia que deixaren la meua germana, per favor, demane perdó de tot cor.