Els cavallers més experimentats donaven consells als més joves, encara que també feien bromes i reien tots junts. Poques vegades podies veure a tants cavallers reials reunits. Només succeïa quan s’enfrontaven a una amenaça imminent, o quan hi havia alguna cosa a celebrar. La primera, feia temps que no es donava, des dels dies dels Jocs de Sang que vivien vides prou tranquil·les. Aquesta vegada es reunien per celebrar les festes d’or. El regne sencer de Fírion eixia al carrer, cadascú amb les seues millors robes, per atendre espectacles de màgia o escoltar trobadors cantar sobre la grandesa del regne i la seua gent, i per suposat del seu rei. Al palau, es celebraria un banquet públic, on es servirien els millors plats cuinats pels millors cuiners, a l’abast de tothom.





Però abans d’allò, el rei havia volgut donar la benvinguda als seus cavallers que tornaven a estar junts en el lloc on s’havien format, i havia organitzat eixa reunió. El rei Artús presidia la taula. En una reunió normal la reina l’haguera acompanyat al costat, però preferia no embolicar-se molt amb els cavallers, no perquè no li agradaren, sinó perquè tothom sabia com podien arribar a posar-se en una celebració, encara amb el rei davant, tenien la suficient confiança per a despreocupar-se. La reina, junt al príncep i la princesa, havien atès la missa, i desprès de saludar als invitats es dirigiren a una cambra diferent del palau per dinar.





Les seues prediccions no estaven equivocades, en poc temps ja estaven plens de cervesa, vi i qualsevol líquid alcohòlic que haguera a la despesa. El que eren converses clares i formals s’havien convertit en una barreja de crits, càntics i riures. El rei mantenia la seua imatge seriosa digna d’un governant, però no podia evitar trobar graciós el comportament dels seus cavallers i amics, que alçaven els gots al crit de “Visca el rei i el regne!” i ballaven al ritme (o no) de la música.



La vesprada es va fer llarga, els servents del palau van tardar en deixar d’escoltar soroll provinent del saló. Poc a poc, les veus es van anar allunyant, i després d’alguns acomiadaments, els palau es tornà a quedar en el silenci habitual. És clar que amb totes les preparacions de les diferents festes que encara quedaven per fer, els servents no van parar d’anar d’un lloc a un altre, carregant i descarregant coses, menejant mobles i portant safates de menjar junt a la vaixella de les festes. Encara així, es menejaven totalment en silenci, com si foren ratolins, i l’única cosa que s’escoltava era el soroll del mobiliari i decoració sent transportada.



El rei Artús s´havia llevat la corona del cap, i la portava posada com un braçalet mentre caminava amb les mans a l’esquena. Tracte que només un rei podia donar a un element tant important com ho era la corona. Feta d’or pur, amb diferents diamants i perles precioses incorporades pel voltant, això sí, totes de tonalitats verdes. Els seus assessors li havien recomanat de canviar-les per joies d’altre color com el roig, que representava força i valor, però era una corona que havia pertangut a tantes generacions de reis que trobà de mal gust canviar-les ara. Tranquil·lament es dirigia cap a l’oficina d’en Joaquim, secretari reial des del regnat de son pare, i fidel amic seu, amb qui volia esclarir alguns assumptes respecte a les celebracions. Observava els jardins interiors des de les galeries porticades, els mateixos que havia ordenat construir perquè la seua dona no haguera d’eixir fora per veure les flors durant l’embaràs del seu segon fill, que la va deixar al llit tot el dia. Despistat en els seus pensaments no se n’adonà del xicot que se li apropava quasi corrent fins que el va tindre davant seu, capbaix i amb les mans esteses. Era un noi molt jove, difícilment arribava als 18 anys, amb els cabells rossos i arrissats. Li semblà una ovelleta. Amb una veu molt aguda i tímida digué “ Si la seua majestat m’ho permet, jo li podria portar la corona a la seua cambra, i no l’hauria de portar a la mà”, Artús amagà un somriure i amb un to més bé burlesc contestà:

• Ni me’n recordava que la portava, però acceptaré la vostra oferta.

I li posà la corona damunt les mans. El xicot s’inclinà més si calia per acomiadar-se del monarca i el rodejà per continuar amb el seu trajecte, caminant ràpidament i una mica de puntes. El rei trobà graciós al xiquet. Si no recordava malament, en Joaquim li havia mencionat alguna cosa del fill d’una criada que havia començat a treballar a palau, aparentment volia ser cavaller reial, però per més que ho intentava no arribava a recordar el seu nom. Es va parar i girà el cos per veure si el xicot continuava allí i li ho podia preguntar, però amb la velocitat que caminava era normal que haguera desaparegut feia estona, “ Li preguntaré al Quim ara quan el veja”, va pensar, però no li ho va arribar a preguntar. En el moment que va deixar de mirar enrere, només va tenir un instant per visualitzar una figura just davant seu, i un segon després, una punxada a l’abdomen. Va deixar anar un gemec. Inconscientment agafà l’arma amb la mà i feu força per a fora, però l’assaltant envestí una vegada més, fent-li caure de genolls al terra. Abruptament va traure l’arma i sense mirar enrere eixí corrent. Artús, per altre costat, sí va mirar enrere, mentre s’estrenyia la ferida amb les mans i li començava a faltar l’aire veié com aquell home deixava de córrer i girava la cantonada com si no haguera passat res. Si havia pogut accedir al palau era algú de confiança, i si actuava com si res podria seguir entrant al palau lliurement, aleshores fàcilment podria apropar-se a la seua dona i als seus fills i fer el mateix que li havia fet a ell o pitjor, i això no ho permetria per res en el món. Va ser l’última cosa en què pensà.





El crit de la serventa seguint d’un soroll escandalós d’uns plats trencant-se s’escoltà a tot el palau. I no va ser l’únic. A mesura que s’apropaven la resta de servents per veure què havia passat la sorpresa s’estenia pel castell. Només un s’havia atrevit a apropar-se al cos que jeia damunt d’una taca de sang que cada vegada s’estenia més. Amb les mans tremolant havia girat poc a poc el cos, suficient per veure la mirada perduda del rei. Quan els guardes van arribar, alertats pels crits, es quedaren paralitzats. No va ser fins que arribà Sir Arnau, cap de la guàrdia reial, que les coses no es començaren a moure.





Ell mateix va ser el que, amb el cor a la mà i caminant ràpidament, trucà a la porta de la reina. I li comunicà la notícia. L’Anna sempre havia mantingut la calma davant de situacions difícils, i sempre havia donat respostes clares i eficaces, per això l’Arnau no va dubtar en comunicar-li-ho la primera. I si no havia fallat mai no anava a fallar en eixe moment. Ràpidament, indicà les ordres apropiades i no dubtà en anar al mateix joc de l’atac per calmar a la gent i posar ordre de primera mà.





A la nit, però, quan la gent ja no cridava pels passadissos, es trencà com no s’havia trencat mai. Perquè el seu home havia sigut assassinat, i encara que molta gent no ho creguera, perquè els matrimonis reials sempre eren arreglats, ella estimava l’Artús com a ningú. Plorà amb la cara pegada al coixí, per tal de que no s’escoltés fora, i va ser l’únic moment on es va permetre actuar així.





La notícia s’estengué pel regne ràpidament, i encara que tothom volia explicacions formals, els primers en demanar-les foren els cavallers de la Taula Rodona, que sense demanar perdó ni permís, anaren a buscar a la reina. La trobaren a la sala del tro, visiblement esperant la seua arribada. Sir Galvany prenguè la paraula:

• Majestat, per favor, què són aquestes tonteries que s’escolten al carrer? Qui s’ha volgut inventar una ofensa semblant? On és el rei Artús?

La reina es mantenia seriosa, però es podia veure la tristesa en la seua mirada. Per a molts dels presents, va ser confirmació suficient.

• El rei, l’Artús, està mort. El trobaren ahir amb una ferida mortal a l’abdomen, al costat dels jardins interiors. – Silenci. Un cavaller va fer indici de parlar, però subtilment amb la mà l’indicà que no havia acabat – De l’atac, no puc donar-vos més informació, però us puc dir que la corona reial no es troba a palau, i que ara tinc un regne que ha passat de l’alegria de les festes al dol per la mort del seu rei, així que us demane per favor, que actueu pensat en les conseqüències.

Davant d’eixes paraules, ningú va pensar que la reina estava sent insensible, en canvi els va generar encara més respecte per ella. Un a un, anaren posant el genoll al terra, inclinant-se davant la reina per mostrar-li el seu compromís. Al cap i a la fi, eren cavallers del rei, i quan aquest faltava, la reina era la màxima autoritat.



El soterrament fou un acte públic. Acudí gent de totes parts del regne, que havien fet durs viatges per arribar a la capital. També hi havia gent important d’altres estats, que mostraven els seus respectes al cos, i després donaven les seues condolences a la reina i als infants. Ells dos, només van fer acte de presencia a l’hora del soterrament. No tenien forces per mantenir la seua imatge com feia sa mare, i ella no els anava a obligar.



Després d’uns dies, amb les festes cancel·lades, només quedava un treball: descobrir qui havia sigut l’assassí i trobar la corona. La reina pensava encarregar-li-ho als cavallers, però no seria tan fàcil com dir-ho. Trucà a la porta Sir Arnau, que feia guàrdia fora de l’habitació, “ Jordi ha vingut, majestat, Jordi Calés “ i obrí la porta per deixar a passar a un noi més o menys alt, prou flac i amb el cabell llarg en una cua. Si no el conegueres diries que és un camperol més. Feu una inclinació.

• Majestat, disculpeu la intromissió, no sap com sent la mort del rei.

La reina deixà veure un petit somriure. El primer des de la notícia.

• Per fi et dignes a aparèixer per ací. Alça’t i vine. – el noi ocupà un sofà davant d’on seia la reina. – Supose que hauràs passat per la tomba?
  
  Sí, majestat. Vull que sàpigueu que estic ací per a tot el que necessiteu. – la mirava seriosament als ulls.
  
  
  
  No esperava menys de tu, un xicot tan responsable - Ho deia amb un to burlesc – Doncs sí necessite alguna cosa de tu. La corona, l’han robada. I encara tinc l’assassí del meu home per allà fora. Evidentment, no cal ni que els avise, s’encarregaran els cavallers d’això, però també vull la teua ajuda.

El noi continuava seriós.

• El cavaller era mon pare, no jo.
  
  No m’acabes de dir que estàs per a tot el que necessite? No t’estic demanant que et faces cavaller, ni ho faré. Només et demane aquest favor.
  
  
  
  Per què jo?
  
  Perquè sé que pots.

Es quedaren en silenci, mirant-se als ulls. L’Anna trobava graciós que no haguera perdut la mania de mirar fixament a la gent quan alguna cosa no li agradava.

• D’acord. Però necessitaré un permís reial per aconseguir les pistes de forma legal. – Accedí finalment.
  
  
  
  T’escriuré una carta amb el meu puny i lletra. Pots quedar-te a palau tot el temps que necessites. Confie en tu, Jordi.