Capítol 2: Una trobada curiosa.



Vaig intentar despistar-lo per alguns carrerons poc concorreguts, però no hi va haver manera d'aconseguir-ho, perquè al final sempre que mirava de reüll estava allà, darrere meu. Al final cansada, em vaig girar bruscament i vaig anar directament cap a ell amb un caminar decidit i li vaig dir:

— Escolta tu, tens algun problema amb mi? - li vaig preguntar enfadada.



— No! - va respondre una mica sorprès.



— I llavors què fas seguint-me? - vaig replicar enfurismada.



— M’has pillat, perdona… És que… va balbucejar— Volia dir-te que…



— Vinga que tinc pressa. — vaig cridar cansada.



— Doncs…— Es va escurar la gola.



Escolta— li vaig dir una mica enfadada— Si no ho dius ja, trucaré a la policia.



— Veurà, jo soc un periodista com ja li havia dit.



— I a mi, què? - vaig preguntar amb curiositat.



— Doncs, que avui, quan m’has dit el teu nom, he sabut que eres l’autora de la novel·la que



em vaig llegir i et volia preguntar si li puc fer una entrevista molt ràpida - va preguntar ell de manera tímida.



“No”, vaig pensar per dins, ja n’estava farta d’aquell noi, però en el fons volia continuar parlant amb ell. Tot i això, li vaig respondre,



—Mira ara mateix tinc pressa, si vols, un altre dia quedem. Però avui no, que és molt tard, i estic cansada.



—Ah, doncs, digues-me alguna cosa! —va dir amb un to decebut.



—Perdona’m, eh! Però entén que ara no estic per moltes entrevistes, vull anar a casa i descansar, que avui he tingut un dia llarg.



—Ah, sí, sí, perdona’m… El teu número? —va dir amb un fil de veu.



— Eh…? Com dius?— vaig dir sorpresa.



—Eh, sí, el teu número de telèfon, que no en tens?



Va haver-hi una pausa llarga molt incòmoda.



—Ah… Òbviament que en tinc, però el vols? — ja em cansava l’actitud poruga i tímida d’aquest noi.



—Doncs, per tindre contacte amb tu i així poder programar l'entrevista.



—Mira, fem això —va aclarir-se la gola— Demà farem l'entrevista, però no et donaré el meu número de telèfon, d’acord?



—Entesos—va dir—I llavors quan fem l’entrevista?



—Demà a les set i mitja del vespre, a la cafeteria de la plaça Major.



—D’acord!—va dir.



—Bé, llavors ens veiem demà—Vaig dir —Adeu.



—Adeu.



Per fi, em vaig separar d’ell, sens dubte havia estat una trobada curiosa. Però tampoc desagradable, sí que és veritat m’he portat una mica malament amb ell, al cap i a la fi, només vol una entrevista perquè li agraden els meus llibres, no sé per què m'he comportat així. Bé, això ja ho arreglaré demà, ara tinc pressa per anar a casa que avui al matí se m'ha oblidat de trucar a la mare, encendre la rentadora, i plegar la roba. Malgrat tot només són les 22:48 encara tinc temps. Calma, Alba, calma.



En arribar a casa, vaig fer tots els encàrrecs pendents, i vaig anar el més ràpid a dormir possible, però un pensament va instal·lar-se al meu cervell. Tot i això, vaig poder adormir-me

Em vaig aixecar ben disposada i vaig fer la rutina diària. Vaig fer esport, em



vaig fer un bon esmorzar, i vaig començar a escriure la novel·la que tenia pendent, tot i que la ment no acabava d'estar centrada en la feina. Finalment, a les sis de la tarda vaig aturar-me i vaig començar a preparar-me per a la trobada amb el periodista.



A les set i mitja en punt, vaig arribar a la cafeteria de la plaça Major. El periodista ja m’esperava a la taula, i això em va sorprendre. No m’esperava que fos puntual.

—Bon dia, Alba. Com estàs?—va preguntar amb un to amable.



—Bé, gràcies—vaig respondre—I tu, com estàs?



—Molt bé, gràcies! Bé, ja veig que ets puntual.



—Sí, sí, no m’agrada fer esperar la gent—vaig respondre—I bé, anem al gra, que això és una entrevista, no una trobada social.



—Sí, ja ho sé—va dir el noi, rient—Però vull que et sentis còmode i com a casa. Abans de començar a fer-te les preguntes.



—Això és molt amable de la teva part—vaig dir



—Gràcies.



—De res—va respondre el noi—Ara, per començar, em pots explicar una mica sobre tu mateixa i les teves aficions?

En aquest moment, el noi es va mostrar realment interessat a saber més sobre mi i va començar a preguntar-me sobre la meva vida, les coses que m’agradaven, etc.