Eren les 21:00 de la nit, era en el metro comprant un bitllet per anar fins a la meva ciutat, a

fora tot estava nevat i feia molt de fred, hi havia nens que jugaven a llançar-se boles de neu,

alguns altres es tiraven amb trineu i fins i tot alguns que feien ninots de neu.



Un cop vaig acabar de comprar-lo, vaig passar el bitllet pel lloc on l’introdueixes, et fa jo què

sé que i llavors tu pots passar per agafar el metro, sincerament mai he sabut com es diuen

aquestes màquines. Però abans que pogués passar em va succeir una cosa molt estranya, un

home se'm va acostar i em va preguntar.



- Puc passar amb tu-em va preguntar.-És que no porto diners a sobre i he d'anar a un lloc

urgentment.



- D'acord, cap problema!-li vaig contestar.



En aquell home hi havia alguna cosa enigmàtica, tenia un posat peculiar i una veu dolça, “És

igual” vaig pensar.



Va passar mitja hora i el tren per fi va arribar, vaig pujar al primer vagó, i em vaig asseure en

un seient, per sorpresa el company que tenia al meu costat era el mateix home d’abans.



- Hola de nou-em va saludar.



- Hola!-li vaig respondre.



- Deixa que em presenti, que amb tot l’enrenou se m’ha oblidat de presentar-me, em dic

Àlex,

soc periodista i tinc vint-i-tres anys - va dir.



- Jo em dic Alba, soc estudiant de segon de carrera a la Universitat de París, per ser metge.



- Ah, molt interessant! Veurà, estic fent aquest viatge perquè vull entrevistar una persona

que està guanyant molta fama últimament- va explicar.



- I qui és aquesta persona si es pot saber?- vaig preguntar

- És un secret- va dir ell amb un to misteriós- Però si vols saber com serà l’entrevista només

hauràs d’estar atenta al diari “Mon étude de l’actualité”, que és on es publicarà l'entrevista.



- I quan es publicarà?- vaig preguntar-li una mica encuriosida.



- Demà passat es publicarà, l’hora no sabria dir-to, perquè encara no sé a quina hora la

redactaré, a més a més l’entrevista haurà de ser revisada pel supervisor. - Va dir amb un to

de superioritat.



- Ja, m’imagino que no ha de ser gens fàcil!

- També pensa que he de trobar la meva entrevistada.



- I com és això?- vaig preguntar una mica sorpresa.



- El cas és que em va donar el número de l’entrevistada i només em van dir que l’entrevistés.



- Però saps com és el seu físic.



- És clar que sí, a més a més soc un fan dels seus llibres.



Vam estar una estona parlant de les nostres vides. Quan de sobte les llums van apagar-se, i

el tren es va aturar al mig de la via, un guàrdia del metro ens va comunicar que hi havia un

problema d’electricitat, i que estaríem una bona estona aturats, que si volíem sortir del tren

i anar caminant fins a la següent estació podíem, perquè érem a tocar de la següent parada.



Vaig baixar del metro decidida a arribar a casa meva caminant, ja que tenia molts encàrrecs

a fer, i necessitava descansar, a més a més, ves a saber quant temps podria estar

el tren allà parat.



Quan vaig sortir als carrers de Reims se'm van gelar les mans instantàniament, dintre el tren

s’estava calentet, però en sortir al carrer em vaig congelar de cap a peus.



Després d’un quart d’hora caminant, em vaig parar davant d’una botiga d’accessoris, estava

exposat un anell preciós color or amb unes petites flors de diferents colors enganxades

envoltant un diamant preciós, i per acabar-ho d’adobar no costava ni dos-cents cinquanta

euros. Vaig estar molt temptada a comprar-lo allà mateix, però vaig superar la temptació de

fer-ho i ho vaig deixar estar.



Quan anava a marxar vaig veure pel reflex d’un mirall d’ull de peix, un senyor alt i cepat, tot i

això, vaig pensar que havia d'anar a casa i no li vaig donar importància.



Al cap d’una estona em va fer un salt el cor quan em vaig girar i vaig veure que l’home que

havia vist pel mirall m’estava seguint, i de molt de prop.