Havia passat una hora i encara seguia entrevistant-me, curiosament no havia perdut l’interès devia ser perquè l’Àlex sabia fer-me preguntes, i aconseguia tenir-me nerviosa en tot moment.



Fins que em va formular una pregunta la qual no m’esperava.



Què és el que et té amoïnada?



Res—vaig dir pausadament.



He notat que estaves distreta i et preocupava alguna cosa.



Sí



Quina cosa et preocupa? -va preguntar—Ja sé que ens acabem de conèixer. Però pots confiar en mi.



És que…—una llàgrima em recorria el rostre —Tinc… la meva mare… hospitalitzada.



Ho sento—va dir ell—De què està hospitalitzada? Si es pot saber.



Té la medul·la espinal feta malbé.



Segur que es recuperarà, has de tenir confiança.



Ja… Però l’operació és molt costosa.



De quant estariem parlant?



Com que de quant “estariem” parlant?



És a dir quants diners costa l’operació?



Quinze mil euros.



Òndia, i els pots aconseguir?



No ho sé—vaig contestar i a l’instant em vaig posar a plorar.



Vaig passar una bona estona plorant fins que per fi em vaig poders reincorporar, vam sortir del restaurant i ell em va voler acompanyar, pel camí em va començar a parlar una mica de la seva vida.



El meu pare va morir quan jo tenia 4 anys d’un accident de cotxe.



Ho sento.



Me mare m’ho va explicar fa poc. En el revolt de la Portella un autocar de L’ATSA el va arrambar a la barana i va donar 7 voltes de campana.



O-S-T-R-E-S. Em sap greu, però és que només em surt dir-te ostres. El vas arribar a conèixer?



No recordo gaire cosa d’ell, només sé que em cantava una cançó de bressol quan me n’anava a dormir.



I encara te'n recordes d’ella?



Per res del món m’oblidaria d’una cosa tan important com això.



Deu ser molt dur perdre un ésser estimat.



Si… massa dur. Creu-me.



Bé, ja hem arribat a me casa. Gràcies, per tot, havíem quedat per fer una entrevista i al final has hagut de consolar-me, ho sento—va explicar



No has de perdonar res, hi ha vegades és bo poder treure l’estrès que portes a sobre parlant amb algú.



Tens tota la raó del món. Una cosa se m'ha quedat un dubte.



Dispara.



Tens els diners per l’operació?



Estic estalviant, però no crec que sigui suficient tot el que jo pugui fer.



Necessites ajuda?



Ajuda?



Sí. Ajuda.



Ostres, mai ningú m’havia volgut ajudar. De veritat em vols ajudar?



Però quina pregunta Alba, per què no hauria de voler ajudar a algú podent-ho fer?

En aquell moment em vaig sentir rara, sentia una atracció per aquell home, estava disposat a sacrificar una part dels seus diners per ajudar-me, per què?, em preguntava repetidament.



Gràcies per voler-me ajudar, però no els puc acceptar. Són els teus diners i ens acabem de conèixer, no sé del tot si puc confiar en tu—vaig contestar.



Llavors m’hauré de guanyar més la teva confiança per poder-te ajudar, no?--- em va preguntar.



No ho sé, però de moment preferiria que tot es quedés com està ara—vaig respondre.



D’acord, és la teva decisió i jo la respectaré. Bé que vagi bé tot, adeu.



Igualment. Adeu.



Vaig entrar a casa, em vaig dutxar, vaig sopar i quan me n'anava a estirar vaig mirar l’hora. Les onze i mitja. Més de quatre hores parlant amb l’Àlex, em podria haver quedat tota una vida parlant amb ell, sentia que era un home diferent dels altres, responsable, atractiu, amable, simpàtic… totes aquestes característiques el definien.



A poc a poc se'm van anar tancant els ulls fins que em vaig adormir.





Em vaig despertar a tres quarts de vuit, quan va sonar el meu despertador perforant-me l’oïda dreta, després de fer tota la meva rutina diària em vaig dirigir a l’hospital per anar a visitar la meva mare.



Una vegada a l’hospital vaig anar directament a l’ascensor número 4, vaig prémer el botó de la planta quatre, després de la interminable espera, l’ascensor ja va aturar-se, vaig sortir amb un pas lleuger cap a l’habitació 419.



Quan vaig entrar la vaig veure connectada a un munt de cables que aquests estaven connectats a una màquina que no parava de xiular cada cert temps.



Bon dia, mare.



Bon dia, filla.- va dir mentre premia el comandament del llit per incorporar-se.



Com estàs?—vaig preguntar.



Una mica millor—va respondre—I tu què?



Bé, però a casa se’t troba a faltar.



Ja veuràs com em recuperaré i tornaré a casa, per cert, com portes la novel·la?



Vaig per la meitat, haig de pensar com acabar-la.



Vols que t’ajudi a fer-la? Si has portat alguna cosa per escriure és clar.



Sí, he portat una llibreta, puc escriure aquí.



Genial, prepara’t que començo a dictar.



Vaig estar tot el matí amb la meva mare a l’hospital, vam estar fent la novel·la i també vam estar parlant de diverses coses.



Vaig marxar de l’hospital quan ja començava a caure la nit, vaig obrir el mòbil per veure quina hora era i per sorpresa vaig veure que l’Àlex m’havia escrit un mail que deia; “T’espero al restaurant de davant de casa teva, tinc una sorpresa”.



En el fons aquest mail em va animar una mica i vaig decidir anar.



Quan vaig arribar vaig veure a l’Àlex esperant-me davant de la porta del restaurant.



Hola, bona tarda—el vaig saludar.



Hola, igualment—va replicar.



I bé, quina és la sorpresa que m’havies dit?—vaig preguntar una mica impacient.



Hauràs d’esperar per saber-la.—va contestar amb un to confiat.



Vam entrar al restaurant ens vam asseure en una taula que estava apartada de tot i vam demanar el menú, jo vaig demanar carn i patates fregides i ell va demanar un entrepà i una mica de peix.



Vam estar una estona parlant de la meva mare i de com li anava ingressada a l’hospital, li vaig dir que l’havia visitat al matí i que havíem estat fent la novel·la.



I al final saps com pagaràs l’operació—va preguntar de cop.



No.—vaig contestar.



Bé, doncs, la raó per la qual té invitat avui en aquest restaurant és perquè, té fet una transferència de dotze mil euros.



Es va fer un silenci entre nosaltres dos. Fins que per fi vaig poder respondre.



Però, et vaig dir que no volia que m’ajudessis.



Més totalment igual si volies que t’ajudés o no, tu necessites aquests diners més que jo.—va dir.



No sé com t’ho podré compensar això…



No cal que m’ho compensis—va dir ell—ho he fet perquè he volgut.



Vaig sentir que els batecs del cor acceleraven cada cop més.



Gràcies.—vaig dir amb els ulls entelats de llàgrimes.



I també vull aprofitar aquest moment per dir-te que…

En aquest moment el meu cor volia sortir del meu pit, havia aconseguit crear una intriga a dins meu. Una intriga que volia resoldre el més ràpid possible.



Va aturar de cop i es notava que estava nerviós.



Dir-me què?—vaig preguntar.



Que… m’agrades.



El cor va accelerar més els seus batecs i en aquell moment vaig tindre l’impuls d’acostar-me a ell i fer-li un petó.



Tu també m’agrades.



Volia que aquell moment fos etern per sempre.



Vam sortir del restaurant i vam passejar pels carrers de la ciutat agafats de la mà, em va acompanyar fins al portal de la meva casa

A quina hora quedem demà?—va preguntar.



Demà?



Sí—va respondre—Aquesta nit s’hauria de repetir no creus?



Sí—vaig respondre.



Per tant, a quina hora quedem demà?—va preguntar.



A les sis de la tarda.



Ens vam fer un petó i ens vam acomiadar, vaig entrar a la meva casa i em vaig estirar directament al llit, no tenia gana, només unes papallones a l’estómac que no paraven de remoure's.



L’endemà al matí vaig anar a fer directament el pagament l’operació i després vaig anar a l’hospital per anar a veure la meva mare.



Li vaig dir tot el que m’havia passat a la nit anterior i ella va estar atenta a tota la meva explicació, mentre s'emocionava per mi, a cada frase que li deia em contestava: -Ja me’l presentaràs eh. I quan li vaig dir que m’havia deixat uns diners i que amb això podria pagar l’operació es va emocionar tant que una mica més i salta del llit. Quan li vaig dir això podia sentir la seva felicitat. En aquell moment vaig saber que l’Àlex era l’indicat. Que era ell i cap més. Havia aconseguit que me mare es pogués curar, i que a més a més estigues contenta i feliç.