El següent en comptar les seues tretes va ser Sir Galahad que va arribar fins a les terres vikingues del nord. Aquestes terres tenen una infinitat d'aventures per compartir, però no es podran mencionar totes per la limitació que suposa el terme imposat pel rei Artús. Sense més preàmbuls és moment de començar com és que va arribar Sir Galahad a trobar-se amb vikings.



En un principi el nostre cavaller de la taula rodona no veia factible anar fins als confins del món a la recerca de riquesa cultural, ja que pensava que només hi trobaria neu i gents del nord. Que no se sap si respectarien les lleis de l'hospitalitat tal com ho fan altres com els grecs o els turcs, aquests destins sonaven millors per anar que aquell fred espantós.



Doncs que va ser el que li va fer canviar d'opinió? El va canviar d'opinió el repte que suposava aquella aventura, ell seria l'únic en anar-hi. Hauries d'estar boig per llançar-te de cap a unes terres inhòspites que no saps com et rebrien. Però justament en aquell punt és on requeia el motiu per anar-hi. Podia tenir la seguretat que el que es trobaria ell no s'ho trobaria cap altra persona. Per això va iniciar el seu camí cap al nord dels vikings i es va oblidar d'altres destins que altres haurien triat, aquests segurament es trobarien entre ells i s'adonarien que no estarien portant riquesa cultural de tornada a Anglaterra perquè altre ja ho hauria portat.



Amb la seguretat que no veuria cap cara coneguda pel camí va pujar al seu cavall cap al port de Lowestoft. No va ser delitat per res que no haja vist abans, ja que aquells camins se'ls sabia com la palma de la seua mà, però tot anava a canviar ara una, vegada pujat a aquell vaixell de res serviria mirar cap al darrere. Abans d'adonar-se ja estava deixant el port i donant-li la benvinguda a les gèlides terres boreals. Del vaixell no molt es podia dir, ja que no era una cosa gegant ni molt neta sinó que mirares per on mirares podies trobar rates. Una vegada desembarcat l'esperava una estepa blanca de punta a punta de l'horitzó, cosa que no el va desanimar, és clar, ell sabia que era l'únic capacitat per a tal aventura.



Sir Galahad ja havia sigut avisat que aquells pobles bàrbars no eren amables amb estrangers, però va tenir més sort de l'esperada, ja que no va trobar conflicte que no es resolgués amb un parell de monedes de plata. Hi havia bastants coses que el van deixar sense paraules començant per la fauna, la flora i especialment les aurores boreals que s'apreciaven de nit, i va pensar, que és una pena no poder emportar-se-les per ensenyar-les a tothom. Una cosa és clara, ningú sabia com ocorrien aquests fenòmens, bruixeria, afirmaven alguns, però el nostre protagonista d'avui no es va complicar massa i ho va deixar estar.



Amb aquelles temperatures no podia pensar-s'ho molt i havia d'agafar el que trobara i emportar-s'ho, ja que encara que es preservaria bé pel fred que feia, el mateix fred el podia matar a ell també. Entre les coses que va trobar el van fascinar els pins boreals i de colors, que ja havia vist pins abans a Anglaterra, però aquests tenien una olor i uns colors més intensos així que es va emportar un trosset de fusta. Molta altra vegetació no s'hi trobaria així que es va centrar en la fauna local començant pels rens que hi va trobar. Encara que eren descrits com a grans animals de gran cornamenta aquests el passaven a ell inclús muntat a cavall. La qual cosa no era molt comú per allí, ja que havia tingut poc contacte amb la gent local, però havia tingut la qual cosa el va ajudar bastant, ja que es va adonar que en lloc de cavall utilitzaven trineus tirats per gossos.



Exceptuant maneres intel·ligents per adaptar-se a la temperatura aquestes gents no eren molt cultivats en la ciència com si ho eren els grecs amb la matemàtica i astronomia entre altres. Una riquesa cultural destacable amb la qual es va trobar Sir Galahad va ser la seua religió comptada a través de mites i llegendes. Aquests no diferien d'altres religions, ja que a la fi i a la cap totes les religions politeistes tenen els mateixos déus per a les mateixes coses amb la particularitat que els hi canvien el nom. Però encara i així estava entretingut escoltar algun mite de vegades.



L'última cosa que es va emportar va ser salmó un peix que ja havia menjat a Anglaterra, però que en aquells rius creixia més fort la qual cosa resultava en un peix més deliciós. Era clar que ja hi havia menjat salmó a Anglaterra, però com dic aquell era diferent. Sir Galahad no va poder explorar aquelles terres molt amplament per motiu dels forts vents i el fred incessant. Així que una vegada va haver tastat el seu últim salmó va agafar la resta, se'ls va guardar i va començar el seu viatge de tornada. Aquest viatge de tornada no va ser especialment complicat, ja que les muntanyes que havia travessat a l'anar estaven allí en tornar, és a dir, no s'havien mogut massa d'on les havia deixat com era d'esperar. Perquè no ha nevat molt no va ser complicat arribar a la ciutat pesquera de Stavanger a la qual havia atracat en el viatge d'anada ara embarcaria de tornada a Anglaterra.



Un viatge tranquil sense complicacions igual que el d'anada, però ara havia de afanyar-se perquè havia portat coses que ja no es preservarien sense el fred àrtic. Només arribar va començar a galopar amb el seu cavall. Coneixia els camins, per tant, no li va suposar un problema arribar al castell. Sir Galahad sabia que arribava a temps i va deixar les seues riqueses que havia portat per ensenyar als seus semblants de la taula rodona a bon recapte. També va arribar a temps per fer missa i quan tots es van traslladar a palau i estaven discutint les seues batalletes esperant perquè puga cada un mostrar el que ha portat de cop i volta es va obrir la porta...