Capítol 1: Lançalot i les seues conquestes.



El primer a posar ordre a la sala va ser Lançalot el qual no podia aguantar més les ganes d'explicar les seues aventures per l'extens món. Va començar amb l'expedició a Il·líria en l'àrea selvàtica de Perućica. Estava en el centre d'un bosc, petjant per llocs mai petjats, a lloms del seu cavall pura sang anglés. Va arribar un moment en el qual es podia veure entre tota la vegetació i mala herba un objecte d'unes dimensions considerables, d'un color més fosc que el verd de les fulles i matolls però no tant com el dels obscurs arbres.



Ell mateix va decidir apropar-se i en veure que era un carruatge, es va baixar del cavall i va pegar una ullada a dins per veure si hi trobava alguna cosa entre tanta mala herba que recobria el carro. Tal com era d'esperar no hi ha cosa que sobrevisca durant molt de temps en mig de la jungla i menys si es tracta d'un carro que devia pertànyer a una persona en algú moment del passat. Per tant, no, no s'hi va trobar res a dins. Però en el moment en el qual es va fer mitja volta per tornar al seu cavall i reprendre el seu camí cap a les llunyanes terres de Valàquia. Es va adonar que hi havia una petita pedra lluent al terra que va agafar. Era un anell en el qual si es posava atenció es veia al seu interior una inscripció en una llengua Il·líria. Desgraciadament per a Lançalot no disposava de cap mena de traductor local que puga llegir aquelles inscripcions.



Com que no tenia més opció va seguir el seu camí. Durant sis dies i sis nits va continuar cavalcant fins a arribar al seu destí, els muntanyosos carpats del territori valàqui. Aquesta vegada la seua expedició no va estar enfocada cap a la conquesta, sinó que cap a la recerca i al comerç amb terres llunyanes. Va trobar sucre, llanes de la millor qualitat i les carns i embotits més saborosos mai tastades per cap anglés. Va comprar tot la qual cosa li va permetre la butxaca per tot arreu, des del nord fins al sud i de l'est a oest, però arribat el dia de la seua tornada cap a les terres anglosaxones, es va adonar que no s'havia desfet de l'anell misteriós amb la inscripció en una llengua antiga. Podria haver-lo venut en aquell mateix instant a qualsevol comerciant que encara que no parlés l'anglés podrien arribar a un acord com també ho va fer amb la resta de menjars i béns adquirits en la seua ruta. Però va preferir quedar-se'l.



Amb la decisió presa es va encaminar a les terres franques per agafar un vaixell des d'aquell punt per retornar a Anglaterra on compartiria amb tots els seus semblants els nous coneixements i béns portats a més de l'anell misteriós del qual encara desconeixia l'origen. Així ho va fer, va posar rumb cap a les terres hongareses les quals serien les primeres a ser travessades pel gran i únic cavaller Lançalot del Llac, la mà dreta i de vegades també l'esquerra del cavaller Artús. Sí que és així el mateix Artús que va treure l'espasa de la pedra i el que va ser criat pel mag Merlí. Mentre Lançalot arriba a Hongria em prendré la molèstia d'explicar com va ser que va acabar en una expedició ell sol en terres tan llunyanes.



Un dia fred, lleig i ennuvolat el rei Artús va cridar els seus cavallers a la taula rodona per proposar-los participar en una competició. Aquests havien de viatjar cap a les terres més llunyanes possibles en el termini d'un mes per aconseguir els aliments i objectes més valuosos i exòtics possibles. En tornar haurien de trobar-se a missa per tornar al castell on comptarien les seues gestes i compartirien amb els seus semblants, el poble i els integrants de la taula rodona, els béns i aliments adquirits. Alguns d'ells van anar cap al continent africà on havien sentit de l'existència d'una nova religió que portava amb ella nous coneixements en medicina, ciències, astronomia i alimentació a més d'una herba que es convertiria en la nova tradició anglesa, el te. Altres anaren en vaixell cap a les terres nòrdiques dels vikings que prometien noves receptes per preparar el peix i també nous tipus de fusta amb aromes i clors únics. Fins i tot alguns se'n van anar mar endins cap al desconegut, però pocs són els que van arribar a terra ferma i van tornar per les gèlides aigües per comptar-ho. Encara i així Lançalot no va ser així se'n va anar cap a terres descobertes, però no prou conegudes i és així com és que va arribar a Valàquia. Finalment, en aquesta retrospecció diré que la recompensa per al que millors béns i menjars porte no és cap riquesa ni cap terra imaginada sinó que té un valor molt superior al que es podria imaginar.



Tornant a Lançalot, acabava de petjar terra hongaresa quan un fort vent quasi el tomba de damunt del cavall. Va buscar refugi, i el va trobar, una petita taverna a mig camí entre ambdós territoris en la qual o es parlava valàqui o hongarés però en cap cas anglés. Encara i així va aconseguir la seua cervesa amb més força que manya, però la va aconseguir que és el que importa. Clar està, no va obtenir entaular cap mena de conversació, però encara i així allò no va ser impediment perquè les dones s'aproparen al bell cavaller Lançalot del Llac. Malauradament per a Lançalot elles se n'anaven tal com arribaven en adonar-se de l'idioma estranger que parlava aquell home.

Una vegada dissipada la tempesta va pagar el que havia acordat amb el cambrer i se'n va pujar al seu cavall per seguir cap a les terres austríaques.



A mesura que s'endinsava en el territori es respirava un ambient més tens amb soldats per tot arreu, camps de cultiu cremats, ciutats destrossades i és que els turcs exercien una constant pressió a sobre el poble austríac en el seu constant expansionisme per Europa. Malauradament per als austríacs Lançalot era només un i tenia pressa, per tant, la seua estança en aquelles terres no canviaria molt les coses. Però allò no va ser motiu per no intentar-ho almenys. Si volia ajudar no podia enfrontar-se a un exèrcit ell sol, necessitava una estratègia. Com a estranger no es podia unir a les files austríaques, però sí als guerrillers de la zona els quals el van acollir sense cap mena d'inconvenient, una altra vegada el llenguatge no els afavoria, però un dels guerrillers sabia alemany i anglés, ell va ser l'encarregat d'intentar una comunicació fructífera entre Lançalot del llac i els guerrillers. Van anar col·locant trampes i fent emboscades i en uns quants dies i unes quantes nits van fer frenar els turcs durant una mica de temps, prou perquè els austríacs es reagruparen. Lançalot va rebre la seua compensació i va seguir el seu camí per arribar a la seua pàtria on l'esperava la glòria o el fracàs davant dels seus semblants.



En el seu pas per Àustria va fer un intercanvi cultural molt ric el qual el va ajudar en la seua escomesa de reunir la quantitat més gran possible d'objectes i sabers d'altres cultures i ètnies per qualsevol motiu que el rei Artús tinga. Lançalot una vegada als confins de les terres austríaques es va resignar a deixar aquell territori i donar a pas a una nova etapa del seu viatge travessant el gran imperi alemany que una vegada fou de Carlemany. A l'anada per aquí ja havia passat, però per poc temps i, per tant, no va tenir temps d'absorbir tota la cultura d'aquella gent, una cosa és clara els seus menjars omplien a Lançalot molt de pressa, però ara només li faltava la cultura d'aquella gent i el seu costum per donar-les a conéixer allà o el seu destí es trobava. L'idioma no suposava un problema tan greu com altres països on hi havia estat, ja que va acabar captant alguna cosa de l'intèrpret austríac de les guerrilles en què havia pres part. Per tant, se'n va comprar alguns records per un preu més accessible, perquè la comunicació era més fluida que a altres territoris. La seua travessia per Alemanya va passar sense pena ni glòria, més glòria que pena gràcies a la seua interacció amb els locals, però tampoc va ser cap mena de proesa.



Ara era el torn d'una cultura propera a l'anglesa, la francesa, que no eren els que millor es portaven amb els anglesos, però els havia tocat viure uns al costat dels altres. Lançalot del Llac és un home cultivat, no prou cultivat per a saber hongarés, però sí francés i amb fluïdesa així que no va suposar cap dificultat per a ell fer-se amb el que necessitava aquelles terres. Això no significa que no s'haja trobat amb dificultats pel camí, ja que com anteriorment s'ha mencionat hi existeix una antiga rivalitat entre aquestes dues gents i més d'una vegada li han tancat una porta en els nassos a Lançalot. Encara i així no li va suposar un problema pel fet que un cavaller com ell no estaria on està ell sense una actitud de ferro. La seua estança al territori franc també va arribar a la seua fi i hi va haver d'agafar un vaixell per travessar el pas de Calais, homònim al poble adjacent, fins a arribar a la seua pàtria, Anglaterra.



No va ser llarg el camí fins a la residència del rei, almenys no tan llarg com tota la resta del camí el qual va ser una experiència enriquidora que com a poc li va obrir els ulls respecte a com és el món de diferent i com les cultures es complimenten les unes a les altres. Una vegada davant del castell, es va baixar del cavall, li va ser obert el portó principal i va començar l'últim tram d'escales cap a la seua destinació, malauradament no havia arribat temps per a missa, però si ho faria per complir la seua part de la missió que els va ser encomanada. I una vegada oberta la porta a l'altre costat s'hi trobava [...].