Em donava la sensació de conèixer de tota la vida aquell home, mentre m’agafava de la ma. La Seva mirada estava injectada en sang com si en aquell moment tingues que explotar , notava que estava tens com si fos de pedra, no es movia ni tants sols semblava que respires, com a bona professional que soc el vaig intentar tranquil·litzar perquè sinó jo no podia fer la meva feina amb aquella tensió que semblava que es pogués tallar amb un ganivet, al cap d’un rato d’estar amb ell semblava que la tensió nava a menys, ell sabia com em deia quants anys tenia i molta informació meva que poca gent del meu voltant coneix , en aquells moments no sabia que dir ni que fer, aquell home em coneixia d’alguna cosa ?



Per fi finalitza el meu torn de feina tinc unes ganes de arribar casa i relaxar-me per poder oblidar aquest dia tant rar i misteriós. Al sortir de la feina amb trobo amb la meva companya i del hospital marxem directe al supermercat, on agafaré un parell de coses que em falten a casa, uns premis per el gos i alguns productes de neteja que em fan falta. De cop la meva amiga em diu que es sent observada per algú però no sap d’on be aquesta sensació una sensació com de tenir algú sobre teu com si tinguessis un pes a sobre que no et deixa avançar , de cop em giro i allà el veig el misteriós home, li dic a la meva companya que tenim algú que ens segueix, no volia dir-li que aquell home havia estat al hospital poques hores abans, en una de les cantonades del carrer per on estàvem caminant decidim amagar-nos per poder distraure l’home i poder fugir cada una cap a casa seva.



Amb cara d’espantades ens abracem i ens despedim fins el dia següent i cada una agafa la seva direcció cap a casa, de camí em poso a pensar quin motiu tenia aquell home per estar seguint-nos de forma sospitosa però nomes em fan que venir idees negatives o mals pensaments. Finalment Arribo a casa l’únic lloc on em sento segura i encara mes si es en companyia d’en Droy, Ja nomes posar la clau al pany ell ja borda sabent que soc jo, com sempre, ell sap que tinc algun premi, sobre tot si s’ha portat be a casa, de vegades fa una mica de destrossa cosa normal en un cadell però lo que ell no sap es que el tinc vigilat tot el dia amb unes càmeres que tinc instal·lades per tota la casa.



M’entra vaig preparant el sopar i el Droy rosega un dels seus premis em sona el telèfon però no es cap trucada sinó una alerta de moviment dels exteriors de la casa, de cop se’m fa un nus al cor perquè la càmera detecta una persona desconeguda cosa que em posa en alerta i en avis de que segurament seria aquell home un altre cop, el que em preocupa es com ha pogut localitzar la meva casa. No se que fer ara mateix estic glaçada no em puc ni moure de la por que estic passant. Que faig? Que faig, m’ajupo i m’arrossego per el terra m’acosto fins la meva motxilla on porto el meu telèfon tenia intenció de trucar a la policia però marcant el telèfon de la policia, em dono compte de que no hi ha cobertura cosa que no m’havia passat mai, deixo el mòbil allà mateix i em dirigeixo a la porta per poder-la tancar amb la doble volta de clau i em el pany de seguretat, de sobte veig per el marge inferior de la porta un ombra quieta i una respiració coneguda, la de aquell home ara si estava segura de que era ell sens dubte m’havia seguit fins a casa. Ell intenta girar el pany de la porta però no pot perquè he posat la doble volta, en silenci em torno a arrossegar per terra intentant arribar al meu despatx on tinc el portàtil per poder enviar un correu a la meva amiga demanant ajuda i que truques a la policia perquè vinguessin a buscar aquell home. En quant encenc el portàtil la senyal wifi tampoc funciona cada vegada em sento mes desesperada per poder sortir de casa de forma segura sense que l’home em veies, de cop sento una fressa dintre de casa, jo pensava que era el Droy, però no el Droy el tenia el costat, vaig sentir que s’em queia el mon a terra pensant de que finalment aquell home havia aconseguit accedir dins de casa.



No se com em fico sota la taula del despatx per poder pensar quin era el següent pas perquè aquell home no em trobes. De cop sento unes passes que s’acosten cap al despatx de sobte deixo de respirar perquè en aquells moments estava molt nerviosa i la meva respiració molt alterada i tenia por de que em trobes sota la taula. De cop reconec unes sabates que em son molt familiars, aquesta era la prova definitiva que em confirma que l’home de l’hospital havia arribat a entrar a casa i el tenia a tan sols a dos passes de mi...