Capítol 1 :

Que es el que em passa ?

Ja porto molts mesos amb el mateix somni, ja no se que fer ni a qui demanar consell. Estem a l’any 2197, gran part de la humanitat ha sigut modificada per poder resistir les guerres i les malalties que han nat sorgint mentre talàvem els nostres boscos , cremàvem els pocs recursos que ens quedaven i que a poc a poc ens sumien en el pitjor malson de les nostres vides. Me tornat a despertar amb el mateix somni però aquest cop he vist una cara coneguda, una cara que entre llums em deia que tot aniria bé, recordo tenir la vista borrosa com si hagués estat molt de temps dormida, em feia molt mal l’esquena i el cap, no em podia moure i ni tan sols podia parlar.



Per cert no m’ha donat temps a presentar-me, em dic AN7345 ( androide) i aquest es el meu numero de sèrie o això es el que fica a la meva placa de identificació, però em diuen Widi, soc infermera en un hospital mixt es a dir tant per humans com per androides. Ja no hi ha països ni fronteres tot allò es queda en el passat un passat que encara arrosseguem, la ciutat on visc esta fortificada per evitar que la delinqüència, la fam i les malalties entrin i que eviten que ens matem uns amb altres , no sempre he viscut aquí , temps enrere jo era una simple estudiant d’infermeria que es va veure obligada a modificar el seu cos per poder continua vivint de forma segura en un nou planeta terra.





El meu dia a dia comença a les set del mati trec a passejar el Droy el meu cadell, el vaig construir amb peces que sobraven al hospital on treballo. Al tornar a casa em canvio i em fico el chip d’infermera, de camí a la feina normalment passo per una cafeteria on quedo amb les companyes per poder planejar la rutina del dia per poder estar preparades a peu de canó. La Laia la meva millor amiga te una gran capacitat d’observació i de seguida es dona compte que em passa alguna cosa. No m'atrevia a explicar-li allò que em tenia distreta últimament , li vaig dir que estava preocupada per un somni que es repetia, però la meva amiga em va dir que no em preocupes que podria ser cosa del estres de la feina.Aquell dia la Laia i jo entràvem per la porta d'urgències quant vaig reconèixer una cara coneguda, era la cara del somni, aquell home estava allà en peu mirant-me com si esperes a que li digues alguna cosa. Em vaig fer la despistada i em tot seguit em fico a la sala on tenim els monitors centrals, les companyes del torn de nit em fan el resum de com ha nat la cosa i han tingut una nit atrafegada. Agafo la carpeta dels ingressos a urgències i em poso mans a la feina, una de les pacients amb les que mes treballo una nena de nomes 7 anys que esta ingressada casi de forma permanent per un virus genetic que la feia propensa a patir cremades a la pell per qualsevol element del exterior. Com una vida tan petita i tan fràgil pot resistir la duresa i el patiment d’una vida d’extrema dificultat tot i saber que mai podrà fer vida normal com la resta de nens i nenes , per mi un dels incentius de sentir-me útil i generosa es donar-li a tothom que puc una oportunitat de sentir-se be amb si mateix i que mai perdin l’esperança de poder recuperar-se i seguir lluitant en un mon cada cop mes difícil i hostil.



La nostre cap de guardià em truca per dir-me que a la sala següent hi tinc un nou pacient amb dificultats de mobilitat i una lesió cranioencefàlica per la que no recordava res del que li havia passat en les ultimes hores, em preparo el material i em fico a la sala del pacient, al corre les cortines em trobo que era ell, l’home dels somnis que havia nat tenint, li pregunto que com sabia fet les lesions que presentava però ell no responia ni tan sols semblava que estigues en aquest mon, em vaig posar a treballar i al moment de posar-me els guant i preparar la injecció d'anestèsia per poder cosir la ferida ell em va agafar de la ma i em va dir amb cara de preocupació de que jo estava en perill per la meva antiga vida .