Una xica de la seua edat que es diu Carlota suggereix reunir-se a la seua casa,

que està buida ja que viu sola. Gràcies a la idea de quedar a la seua casa per a

tindre un lloc on investigar, tots els dilluns a la vesprada queden les vint

persones en la seua mansió de Moraira.

Però clar, hui és dimarts, encara li queda una setmana per a tornar a Moraira a

investigar. Després d'anar al gimnàs i donar-se una bona dutxa, obri el seu

armari. D'ell trau la pissarra blanca en la qual porta investigant des que va

desaparéixer el vaixell: tres setmanes ja. Ha anat buscant fotos del trajecte del

vaixell fins que es va perdre la connexió, ja se sap de memòria cada passatger

del vaixell. Fa uns dies es va recordar de la seua antiga companya de classe

Sonia, que ara és informàtica. Però no li va cridar per a res d'informàtica, sinó

perquè Sonia també treballava en coses il·legals, com falsificar carnets, DNI,

etc. El que Sara necessitava era un número de placa de policia que no

estiguera en ús. Gràcies a això ara té tota la informació possible, fins i tot les

sospites de la policia de que haja sigut algun passatger, el causant de

l'accident.

El sospitós és Manuel Osca, un home de 54 anys que acabava d'eixir de la

presó dos mesos abans de pujar al creuer. El motiu d'entrar a la presó va ser

incitar el conductor d'un autobús a xocar-se contra un mur. No va morir ningú

però se'l va acusar per intent d'homicidi. Ara la policia creu que va poder tornar

a intentar-ho amb el vaixell.

Encara que la història podria tindre sentit, Sara no creu que aquest home haja

sigut responsable. Almenys no ell a soles, ja que cal tindre molta influència per

a fer desaparéixer un vaixell tan gran amb tants passatgers i membres de la

tripulació.

Encara que gràcies als seus contactes té vària informació, ja no pensa fer res

més il·legal fins a tornar a reunir-se amb Pere i els altres, no vol patir tant

sabent que no té la suficient informació per a descobrir què va ocórrer.

Decideix posar-se a llegir una estona escoltant música de fons per a

desconnectar. Després trau un àlbum de fotos i recorda moments que va

passar amb els seus pares i els seus germans.

Decideix enviar-li un missatge a Carlota, la xica que té la mansió on queden

tots per a investigar. Quan estaven al parc es van quedar parlant una estona i

ara són amigues, almenys comparteixen situació, ja que ella era filla d'una

parella que anava en el vaixell. Resulta que els seus amics també hi anaven, li

ho van dir els seus pares en parlar amb ells per telèfon. Li dona ànims perquè

sap que està passant-ho malament, i la xica li dona ànims a ella també.

Li fa peresa fins i tot cuinar, per la qual cosa demana a domicili en el restaurant

del costat de la seua casa.

Per fi estan tots a casa de Carlota. Tots han anat investigant pel seu compte,

no han esperat a estar junts. Això és bo ja que el que fan en el menjador de la

casa de la xica és reunir informació i després els sobra temps.

Però els faltava alguna cosa, fins que parla Antonio, un xic jove fill d'un dels

membres de la tripulació.

--He estat investigant tot el mapa de l'oceà, i hi ha una cosa en la qual ens

havíem equivocat.

--Quina cosa?- pregunta Sara.

--Havíem investigat el temps des que va eixir el vaixell fins que va desaparéixer

i hauria de ser ací- assenyala un punt de l'oceà- tenint en compte totes les

parades que fa un creuer. Però acabe de veure el pamflet i apareix una illa que

no havíem tingut en compte. Posa que s'allotjarien en ella mitja setmana, la

qual cosa canvia tot, ja que ara els situaríem ací- torna a assenyalar un punt en

l'oceà, però només hi ha aigua.

--Però ací no hi ha res- diu Carlota.

--En internet posa que és una illa inexplorada- Diu Sara avançant-se a Antonio.

--A veure, però encara que hagueren parat en l’illa i foren ací, com arribarem

fins ells?- pregunta un home major.

Aquesta pregunta queda sense respondre, ja que hi ha alguna cosa que se'ls

està escapant.