EL VIATGE MÉS PERILLÓS
“U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà...”
Un grapat de casualitats van posar al meu davant aquestes paraules. I a partir
d’elles una decisió personal va fer que considerara l’opció d’escriure aquestes
línies que ara venen. Efectivament, quan vaig començar a fer-ho, no sabia
encara, jo tampoc, com acabaria tot açò…
EL CREUER
S'ha cansat, se’n va de casa durant un temps. No té ni tranquil·litat ni respecte
per la seua gent. Això és un dels inconvenients de ser família nombrosa, no té
ni temps de parlar amb els seus pares pel fet que han de cuidar els bessons
d’un any.
Ara ja és igual, va de camí a la casa de la seua millor amiga, a l'altre extrem del
poble. Decideix anar caminant amb els seus pensaments en lloc d’anar en bus.
Ha decidit que tenen una setmana per a suplicar-li que torne a casa o no anirà
al creuer amb ells, ja parlaran a la tornada.
Encara que durant aqueixa setmana torna a casa, és molt testarruda i decideix
que no anirà al creuer. Sent que no prenen les seues decisions en compte i
encara no li han demanat perdó per no escoltar-la.
Un dijous a les huit de la nit rep una notícia que mai esperaria rebre: el vaixell
ha desaparegut. Durant la setmana que anava la seua família sobre aigua no
va parar de cridar-los tots els dies. Fins i tot van parlar del motiu de la discussió
i es van disculpar tots; sempre és més fàcil dir el que penses a través d'una
pantalla. No s'ho creia, haurien perdut la connexió per alguna ximpleria però
tots estarien bé, segur.
Durant una setmana no para d'anar a la policia per a intentar descobrir què
havia passat. També va anar al psicòleg que van oferir a les famílies de les
víctimes. Encara que per a ella no eren víctimes: estaven vius i sans en alguna
part.
Dos dies després rep una trucada de telèfon.
--Sara Gómez?
--Sí, sóc jo, qui parla?
--Hola, sóc Pere García, estic contactant amb els familiars de les víctimes que
viatjaven en el creuer que va desaparèixer. Crec que estan vius en alguna part.
En dos dies al parc “La Font” a les dotze del migdia.
Dit tot això, l’home penja, i Sara encara està assimilant el que li ha dit. No sap
res d’ell, però té informació sobre la seua família, i això és suficient per a ella,
no es quedaria tranquil·la si no acudira.
I dos dies després va al parc. El que no esperava era trobar-se amb tanta gent.
Tots estan envoltant un xic, suposa que és el que va parlar amb ella en la
trucada de telèfon. S'uneix al grup de gent i escolta el que està dient:
-- En el vaixell també anava el meu germà. Fa uns anys vam comprar un
polsador per a emergències. Jo en tinc un i ell un altre- trau de la seua butxaca
un polsador verd- El vam comprar perquè ens va fer gràcia, però vam fer un
tracte: si algun del dos està en perill cal que avise a l'altre prement el botó.
--I ha premut el botó?- pregunta una xica més o menys de l’edat de Sara
--A això anava. L'aparell té una altra funció. Si nota les pulsacions més altes del
normal comença a xiular. Tens cinc minuts per a desactivar-lo si ha sigut una
falsa alarma. Ell el va desactivar fa dos dies, la qual cosa indica que està viu.
--I no va poder donar-li al botó una altra persona?- Diu un xiquet que anava
amb la seua mare.
--Funciona per empremta dactilar, ha sigut el meu germà.
Sara està sentint atentament tot el que diuen. Si el xic està bé, la seua família
també. Però no sap com pensen esbrinar on es troben, si no aconsegueix
localitzar-los.
|
