F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

El viatge més perillós (Celiaterol05)
IES BENIMÀMET (Valencia-Benimamet-Beniferri)
Inici: El que penso (sobre tot) (Jordi Sierra i Fabra)
U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà...


Capítol 1:  El creuer

EL VIATGE MÉS PERILLÓS



“U (HOLA)

No soc escriptor.



Però escric.



Perquè tots en sabem d’escriure.



I si li expliques el que et passa a un paper...



Si n’ets capaç...



No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.



Per aquesta raó escric això.



Perquè puc.



Ho necessito.



Sento que m’allibera.



Això sí: ja veurem com acaba.



Perquè començar, ja he començat.



Però d’aquí a saber com acabarà...”



Un grapat de casualitats van posar al meu davant aquestes paraules. I a partir

d’elles una decisió personal va fer que considerara l’opció d’escriure aquestes

línies que ara venen. Efectivament, quan vaig començar a fer-ho, no sabia

encara, jo tampoc, com acabaria tot açò…



EL CREUER



S'ha cansat, se’n va de casa durant un temps. No té ni tranquil·litat ni respecte

per la seua gent. Això és un dels inconvenients de ser família nombrosa, no té

ni temps de parlar amb els seus pares pel fet que han de cuidar els bessons

d’un any.



Ara ja és igual, va de camí a la casa de la seua millor amiga, a l'altre extrem del

poble. Decideix anar caminant amb els seus pensaments en lloc d’anar en bus.



Ha decidit que tenen una setmana per a suplicar-li que torne a casa o no anirà

al creuer amb ells, ja parlaran a la tornada.



Encara que durant aqueixa setmana torna a casa, és molt testarruda i decideix

que no anirà al creuer. Sent que no prenen les seues decisions en compte i

encara no li han demanat perdó per no escoltar-la.

Un dijous a les huit de la nit rep una notícia que mai esperaria rebre: el vaixell

ha desaparegut. Durant la setmana que anava la seua família sobre aigua no

va parar de cridar-los tots els dies. Fins i tot van parlar del motiu de la discussió

i es van disculpar tots; sempre és més fàcil dir el que penses a través d'una

pantalla. No s'ho creia, haurien perdut la connexió per alguna ximpleria però

tots estarien bé, segur.



Durant una setmana no para d'anar a la policia per a intentar descobrir què

havia passat. També va anar al psicòleg que van oferir a les famílies de les

víctimes. Encara que per a ella no eren víctimes: estaven vius i sans en alguna

part.

Dos dies després rep una trucada de telèfon.

--Sara Gómez?

--Sí, sóc jo, qui parla?

--Hola, sóc Pere García, estic contactant amb els familiars de les víctimes que

viatjaven en el creuer que va desaparèixer. Crec que estan vius en alguna part.



En dos dies al parc “La Font” a les dotze del migdia.



Dit tot això, l’home penja, i Sara encara està assimilant el que li ha dit. No sap

res d’ell, però té informació sobre la seua família, i això és suficient per a ella,

no es quedaria tranquil·la si no acudira.

I dos dies després va al parc. El que no esperava era trobar-se amb tanta gent.



Tots estan envoltant un xic, suposa que és el que va parlar amb ella en la

trucada de telèfon. S'uneix al grup de gent i escolta el que està dient:

-- En el vaixell també anava el meu germà. Fa uns anys vam comprar un

polsador per a emergències. Jo en tinc un i ell un altre- trau de la seua butxaca

un polsador verd- El vam comprar perquè ens va fer gràcia, però vam fer un

tracte: si algun del dos està en perill cal que avise a l'altre prement el botó.

--I ha premut el botó?- pregunta una xica més o menys de l’edat de Sara

--A això anava. L'aparell té una altra funció. Si nota les pulsacions més altes del

normal comença a xiular. Tens cinc minuts per a desactivar-lo si ha sigut una

falsa alarma. Ell el va desactivar fa dos dies, la qual cosa indica que està viu.

--I no va poder donar-li al botó una altra persona?- Diu un xiquet que anava

amb la seua mare.



--Funciona per empremta dactilar, ha sigut el meu germà.



Sara està sentint atentament tot el que diuen. Si el xic està bé, la seua família

també. Però no sap com pensen esbrinar on es troben, si no aconsegueix

localitzar-los.
 
Celiaterol05 | Inici: El que penso (sobre tot)
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]