Era mitja nit, Laika es trobava dormint, fins que el somni es va tornar a repetir i Laika es va alçar cridant.

-AHHHHH! No m’ho puc creure, li he de contar açò a Galatea.

Tot i que els androides tenien prohibit eixir per la nit, Laika va aconseguir arribar sense que ningú se n’adonara a la casa de Galatea.

-Obri’m per favor! He de dir-te una cosa molt important- va exclamar Laika.

-Laika no faces soroll, passa, passa.-Galatea va obrir la porta molt espantada. -Què fas ací? Hauríem d’estar dormint.-

-T’he de contar una cosa nova que he vist al somni- Li va respondre. -S’ha tornat a repetir el mateix de sempre, però aquesta vegada s’ha allargat, i he vist més coses. Després del xoc, es veia una cosa molt gran de color verd, i estic segura que es tractava de l’arbre que hi ha als afores de la ciutat, perquè és l’únic arbre que queda en tot el planeta i, a més, només ell pot tindre eixe color verd.

-D’acord, doncs demà al eixir de la fàbrica investigarem per veure si descobrim alguna cosa. Però ara ves-te’n a dormir que si ens pillen ací a les dos despertes acabarem malament.- va concloure Galatea.

Quatre hores més tard, va fer-se de dia a la ciutat i tots els androides es van dirigir a fer la seua faena. Laika i Galatea estaven molt nervioses perquè sabien que aquest dia descobririen a la fi el significat del seu somni.

-Ha arribat el dia, hem d’eixir de la ciutat aquesta vesprada i trobar l’arbre. Quan acabem la feina, anirem cadascuna a preparar-se i ens veurem a les huit a la porta de ta casa.- va proposar Laika.

-Perfecte, jo agafaré algunes ferramentes, per si ens fan falta en alguna ocasió- Va suggerir Galatea.

Mentre Laika i Galatea treballaven a la fàbrica, en algun lloc molt llunyà dos persones discutien:

-Senyor Damien, pareix ser que ahir un androide va sortir de nit i va anar a casa d’un altre androide.

-Com? Això no pot ser, és impossible, cap androide pot eixir a eixes hores. Mira les càmeres i digues quin de tots a sigut.

-Es tracta de l’androide de la casa M00753. Segons el que he trobat, s’anomena Laika, i s’ha dirigit cap a la casa M00862, on viu un androide que rep el nom de Galatea. Ambdues treballen a la fàbrica de la ciutat.

-Aleshores, les haurem de controlar. Envia alguns androides perquè les vigilen i puguem conèixer el que estan tramant.

-Ara mateixa eixirà una nau amb deu androides cap allà, senyor.



Faltaven cinc minuts per a les huit, i Laika estava de camí a casa de Galatea. Quan ja estaven juntes, es van dirigir cap al seu destí. Eren prop de les portes de la ciutat quan van veure un grup d’androides que estaven vigilant. Es van amagar ràpidament i van eixir per altra porta on no hi havia vigilància.

Ja eren fora de la ciutat, semblava que havien aconseguit eixir sense que ningú les hagués vist. Però, tenien la sensació que algú les estava seguint. No obstant això, van continuar amb el seu camí.

Al cap d’una estona ja es distingia una taca verda a la llunyania. Van accelerar per l’emoció i van arribar fins l’arbre. Aquell mesurava uns trenta-cinc metres d’altura, tenia moltes fulles i un tronc molt ample. Es van quedar impactades per la seua grandària.

-I ara què se suposa que hem de fer?- La fascinació de Galatea li va fer sentir un impuls per tocar aquell arbre majestuós. Quan ho va fer, un calfred va recórrer el seu cos, Laika preocupada va anar al seu costat a intentar ajudar-la, però quan la va tocar, altre calfred la va envair a ella també.

De sobte, tot es va tornar blanc al seu voltant i van caure redones a terra.

Van començar a aparèixer imatges per la seua ment que van fer que recordaren per què estaven somiant aquelles coses. Al principi, no entenien res per la rapidesa de les imatges, però va aparèixer una que va fer que ho recordaren tot. Es tractava del moment on la nau s’estavellava,que apareixia al seu somni. En aquell moment, van començar a entendre que no es tractava d’un simple somni, sinó de la seua història.

Elles no s’anomenaven Laika ni Galatea, en realitat eren la mateixa persona, una humana que rebia el nom de Marta.

Ella vivia en un planeta on tot era de colors vius, i abundava la vegetació. Les aigües eren netes, l’aire pur i tothom vivia en pau i tranquil·litat. Però, ningú sabia que antigament la humanitat havia destruït un planeta molt semblant a aquell i que ara una organització clandestina es dedicava a explotar els pocs recursos que quedaven en aquell planeta per tal d’abastir els habitants d’aquest nou lloc.

Aquesta organització tenia gent esclavitzada per construir uns androides. Però, els treballadors no sabien que els androides serien enviats amb una nau a l’antic planeta i així extraure combustibles fòssils, desfer-se dels residus que produïen els humans i fabricar objectes que només podien ser fabricats amb intel·ligència artificial.

Marta era una de les esclaves que treballaven per a l’organització. Però ella sabia que hi havia alguna cosa estranya que no estaven contant. Per això, va contactar amb un amic seu perquè li ajudara a introduir-se a la nau amb la qual transportaven als androides a l’altre planeta. Però no van tindre en compte les radiacions que es produïen en la nau al llarg del viatge, i açò va fer que Marta es fusionara amb dos androides, que van rebre el nom de Laika i Galatea.

Marta tenia un objectiu clar, esbrinar què ocorria amb els androides que enviaven a aquell planeta. No obstant això, uns instants abans que la nau aterrara, un meteorit va impactar contra aquesta, causant que s’estavellara contra una roca i que, amb l’impacte Marta perdera la consciència. Al recuperar-se, Marta va veure al seu voltant molts androides i va pensar que ella també n’era un, de tal forma que va oblidar qui era i quina era la seua missió. Un grup d’androides es van acostar cap a la nau trencada i es van emportar a Laika, a Galatea i a la resta per dur-los a les seues cases, deixant arrere el gran arbre verd.