De sobte, va sentir un colp a l’ esquena que la va despertar dels seus pensaments. Es va girar espantada i va veure el seu company de faena, Vulks.



-Laika, no deixes de treballar que sempre et distraus!- li va dir Vulks.



Laika va mirar el seu voltant, el cel era gris, el sòl era àrid i una atmosfera sense vida recobria tot aquell planeta. Donava el mateix on posara el ulls, perquè tot hi era depriment; els rius només contenien aigua bruta i contaminada, no es veien arbres ni plantes, només troncs arrancats i secs, i els últims animals ja s’havien extingit feia molt de temps. Es tractava d’un lloc que abans havia estat recobert de color i vegetació, però ara era un espai ocupat únicament per androides que havia perdut la seua essència.



Tot i que no era el millor entorn per a viure, els androides havien de romandre allí i treballar dia rere dia. Hi havia diferents treballs a fer, seguint una mena de cadena que començava amb l’extracció de petroli i carbó, que era una feina molt dura, ja que pràcticament vivien sota terra i acabaven tots bruts. Seguidament, altres androides es dedicaven a cremar la brossa que arribava a aquell planeta no se sap molt bé com, a més dels recursos extrets per tal d’obtindre energia. I per últim el pitjor de tots, en el que treballava Laika, es tractava de treballar a una fàbrica durant quasi tot el dia seguint els mateixos passos repetidament.



Aquell dia a la fàbrica Laika li va pegar un colp al cap sense voler a Galatea, que era qui treballava al seu costat tots els dies, i es va adonar que Galatea va sentir un dolor que pensava que solament ella podia sentir. Es van mirar als ulls sorpreses, però no van poder dir res perquè si no Vulks les bonegaria una altra vegada. No obstant això, a l’eixir del treball, Laika va buscar la Galatea per parlar del que havia passat a la fàbrica. La va trobar al seu habitatge a punt de tancar la porta.



- Espera un moment ,Galatea! Necessite parlar amb tu. – va exclamar Laika.



- D’acord, però ací fora no, entra cap a dins. – li va respondre Galatea.



Laika va veure que la casa de Galatea era igual que la seua i segurament que la de la resta d’androides. Era un espai xicotet amb totes les parets blanques i sense cap decoració ni mobles, ja que només l’utilitzaven per a dormir.



- Des de quan pots sentir coses? – va preguntar Laika.



- No sabria dir-te, no recorde quan va ser la primera vegada que em va passar, però sé que no tots podem fer-ho. – va respondre Galatea.



- Doncs jo també puc sentir i, a més, tots els dies tinc un somni que em du boja. – Galatea va quedar impressionada del que li acabava de dir Laika.



Van estar parlant i Galatea li va explicar que ella també tenia un somni recurrent, però que tal vegada no era el mateix que el de Laika. Tanmateix, sí que era idèntic; als dos somnis apareixia una nau espacial plena d’androides que s’estavellava contra una roca. Però cap de les dues entenia el significat del somni, haurien d’investigar-ho.



- En deu minuts hem d’estar tots a casa abans que arribe l’hora de tancar les portes de la ciutat. Demà ens veiem Galatea. – es va acomiadar Laika.