L'endemà passat es va fer una missa a l'església de l'orfenat. Hi havia diverses persones dels voltants. De sobte una de les noies grans, anomenada Beth, va començar a cridar: "Han estat elles qui l'han matat! Filles del Dimoni!". La gent estava callada i ens miraven. Llavors entra el capellà i dos de les monges la van treure a ròssec de l'església intentant-li tapar la boca, però ella els mossegava i encara cridava molt més fort. No vam veure la Beth fins una setmana després i la veritat és que no semblava ella. Semblava com si la seva ment estigués en algun altre lloc. Intentava comunicar-me amb ella, però estava absent. Va estar així durant nou mesos fins que un dia em va dir:

—No vull morir-me aquí, Claire. Aquesta nit me'n vaig d'aquí; vine amb mi., Claire .

—Què dius, Beth? Si ens agafen, ens mataran a les dues. Quan siguem majors d'edat hauran de deixar-nos anar.

—Però tu creus que aquestes bruixes ens deixaran marxar d'aquí algun dia? Obre els ulls, Claire. Ens utilitzen per cuidar els petits, rentar la roba i netejar. Som les seves esclaves, Claire. Mai podrem sortir d'aquí. Vols morir aquí?

—Ho sento, Beth No puc, encara no puc. Però si ho aconsegueixes, enrecorda't de mi.

Aquella nit la Beth va sortir de l'habitació. L'endemà les monges la van buscar pertot arreu, va estar fora com dos mesos fins que una nit molt de matinada la porta de l'habitació es va obrir de cop.

—Fica't al teu llit que demà ja parlarem.

Aquella nit no vaig voler molestar-la. Ni ella mateixa volia dir-me res. L'endemà ja no estava al seu llit, vaig trigar a veure-la una setmana. Li havien rapat completament el cap i estava molt més prima. A penes la reconeixia. Amb els dies Beth va anar agafant forces. Mai em va parlar del que li va passar durant aquelles dues setmanes, ni tampoc li vaig preguntar perquè sabia que li feia massa mal per a explicar-m'ho.

La Beth i jo ens vam fer molt amigues durant els quatre anys següents. Gairebé no ens quedava temps més que per atendre els nens, rentar i netejar. Ens aixecàvem a dos quarts de sis del matí i a les nou de la nit ens tancaven els llums. Però durant aquell temps vam arribar a intimar i a conèixer molt bé l'una de l'altra. Tan sols no parlàvem de les setmanes que les monges l'havien tancat. Era un tema que evitàvem. Una nit la Beth em va dir:

—Claire, has estat una bona amiga. No vull perdre mai la teva amistat. Un dia parlarem assegudes en una cafeteria i demanarem que ens serveixin i pagarem el nostre propi te.

—Clar, Beth, no siguis ximple. Mai deixarem de ser amigues. Aviat sortirem d'aquí, ja ho veuràs. Bona nit, Beth.

—Bona nit Claire.

L'endemà la Beth no estava en el seu llit, s'havia escapat de nou. A l'interior de la màniga de la meva samarreta havia deixat una nota.

—Perdona'm, Claire.

Aquella vegada la Beth no va tornar. Vaig sentir molt la seva absència. Els dies se'm feien cada vegada més durs de suportar. Així va passar un altre any més i vaig arribar als disset anys. Em preguntava constantment què faria la Beth, si estaria passejant pels carrers d'algun lloc, si aniria arreglada amb altres noies, si coneixeria altres nois... El mateix dia en què vaig fer els disset, vaig entrar al despatx de la directora.

—Porto aquí cinc anys, a quina edat podré sortir?

—Desagraïda, insolent —em va dir la monja. I amb el cinturó em va marcar la cara.

—Només sortiràs d'aquí quan jo ho vulgui i això per ara no serà així. Surt d'aquí ara mateix i demana-li a Déu que et perdoni.

Aquell dia vaig ser conscient que mai em deixarien marxar, només era mà d'obra barata per a les monges. Vaig passar una setmana molt decaiguda, cada vegada trobava més a faltar la Beth. Al mes següent les monges ens van aixecar del llit a mitjanit i en camisol ens van fer anar al menjador a les més grans. Ens van posar a totes en línia recta. Els meus cabells havien crescut, però les monges no se n'havien adonat, ja que solia portar-los tapats i recollits. Aquesta nit, no obstant això, s’hi van fixar i una d'elles va cridar a ple pulmó: "Claire, demà veuen a mi despatx, que et xollaré”. Sempre ens deien que ser maques era un pecat. Darrere del paravent que separava on menjaven les monges de nosaltres, va sortir una senyora que es va disposar a mirar-nos una a una.

—Numereu-vos, si us plau, i quan digui el vostre número feu un pas endavant .

Va anar anomenant algunes noies d'algú que li donava les ordres des de darrere del paravent. També jo vaig haver de fer un pas endavant. Feia tant de fred i tenia tanta por que no parava de tremolar.

—Com et dius? —em va preguntar la dona.

La monja va contestar per mi.

—Claire.

—No li he preguntat a vostè, sinó a ella. Vull escoltar la seva veu. I bé, com et dius?

—Claire Dave —vaig contestar sense aixecar el cap.

Darrere del paravent es va sentir:

—Pregunta-li quants anys té.

—Quants anys tens, Claire?

—Disset —vaig contestar.

—Aixeca el cap, que et vegi bé. I per què ets aquí?

—Els meus pares van morir.

A l'aixecar la vista, els meus ulls blaus es van clavar amb els d'algú darrere del paravent.

—Té, que es cobreixi amb això —vaig sentir.

—Tapa't, estàs gelada.

Ens vam quedar una bona estona dempeus al menjador mentre les monges parlaven darrere del paravent amb els visitants. Després de tot, ens van tornar a enviar al llit. Vaig tenir por del que les monges podien pretendre, així que vaig començar a pensar com escapar d'allà. Aquella nit no vaig dormir. L'endemà, vaig recollir els meus cabells i els vaig tapar amb un mocador com sempre, no volia destacar. Però després del sopar van tornar a portar-me a una sala on m'esperaven l'home del paravent, la senyora del dia anterior i la monja.

—Asseu-te —em va dir la monja.

—Hola, Claire, no tinguis por, ningú et farà res. Acosta't.

Em vaig aixecar i vaig seure cap a on em va indicar, gairebé tocant el paravent amb el perfil del meu cos. A l'extrem podia veure la figura d'aquell home tan misteriós.

—Digues-li que es tregui el mocador.

—Treu-te el mocador del cap.

Em vaig deixar anar el mocador i els meus cabells foscos van rodar fins al maluc.

—Déu beneït! —va exclamar la monja.

—Digues-li que es posi de cara.

—Posa't de cara, Claire.

Em vaig posar de cara i els meus ulls es van clavar una altra vegada en uns altres per les escletxes del paravent. Ràpidament vaig abaixar la vista.

—Per què tens aquesta ferida a la cara?

La marca del cinturó encara estava acabant de cicatritzar en la meva cara. Vaig mirar a la monja, però no vaig contestar per por.

—Contesta'm, no et passarà res.

—La monja em va pegar amb el cinturó —vaig contestar pensant que igual podien recriminar-li el seu tracte.

La monja va intervenir en la seva defensa.

—A vegades és difícil amansir-les.

—Digues, Claire. Ets irlandesa, oi?

—Sí, senyora.

—Hi estàs bé aquí?

—Digues-li a la monja que esperi fora.

Em va estranyar que la monja sortís, però va obrir i va tancar la porta amb rapidesa.

—Contesta'm, Claire.

—No, aquí ningú pot estar bé.

—Pregunta-li si vol anar-te'n d'aquí —va dir la veu murmuradora.

No vaig deixar que la dona fes la pregunta, vaig contestar ràpidament.

—Sí, no hi ha res que desitgi més que sortir d'aquest lloc. Però ningú surt d'aquí si no és sense vida.

—El senyor Nathan pot ajudar-la, té una proposició per a tu. Vols sentir-la?

—Sí, vull sentir-la.

—El Nathan vol tenir un descendent amb una dona com tu, que mai hagi estat amb cap home. Perquè ho entenguis Claire, ell no vol una altra cosa, no vol fer-te mal, espero que ho comprenguis. És un home sa. Només serien tres nits. Entens el que t'explico, Claire?

—Sí, ho entenc. Què passaria si m’hi negués?

—No passaria res. Tu ets lliure de decidir què fer.

—Què passaria si hi accedeixo?

—Hauries de signar una sèrie de papers. Tant tu com el Nathan. Se't donaria una suma important de diners i un habitatge de propietat a Londres. Allunyada de Dublín. Podries iniciar la teva vida. Ser lliure. Allunyar-te d'aquest lloc. Tot hauria de quedar en el més estricte anonimat. Si no, l'acord es trencaria.

—Saben les monges el que pretenen? Em deixaran marxar?

—Les monges només saben que necessitem una noia per ajudar a casa del Nathan, res més. Elles rebran una gran quantitat de diners. No hi haurà cap problema perquè surtis.

—Com sé que puc confiar en aquest home i el que m’està dient?

—Pots confiar que el senyor Nathan és tot un cavaller. Després ja no el veuràs mai més. Si dius que sí, demà mateix sortiràs d'aquí, tindràs la teva casa i la meitat dels diners, l'altra meitat quan neixi el bebè. Vols pensar-t'ho?

—No.

—Estàs disposada fer-ho?

—Sí, ho estic. Però abans vull veure el seu aspecte. .

—Què li pot indicar el meu aspecte?

—Alguna cosa de vostè, suposo.

L'home va sortir de darrere del paravent. Sense dir-nos res es va quedar una estona mirant-nos.

—Fes passar la monja.