Després de tant de temps..., tots aquells anys..., no podia ser cert; els havia trobat. Ningú espera que els miracles li ocorrin a qui els necessita desesperadament, però són com estrelles fugaces que passen sense més, ràpid i centellejant perquè ens adonem que han arribat, que la nostra vida encara pot brillar, encara que pensàvem que estava morta. Va ser en aquell precís i inesperat instant en què la petita em va ensenyar la seva cadena amb el nom de la meva mare gravat en el seu petit coll, que vaig saber que els miracles sí que existien.
A vegades i per lluny que ens sembli, tot pot tornar-se fosc en les nostres vides, com si estiguéssim en un pou negre i profund del qual ens és impossible sortir, on per a sobreviure t'has d'acollir al primer raig de llum. La meva germana i la meva mare havien mort feia molts anys quan jo encara era molt petita. El cor del meu pare, el meu últim familiar estimat, havia deixat de bategar el mateix mes en què jo havia complert els dotze anys.
Socirlandesa, d'un poble anomenat Dingle situat en la costa atlàntica d'Irlanda a uns 50 km al sud-oest de Tralee i a uns 80 km al nord-oest de Killarney. Encara que els meus pares eren pobres, el meu pare sempre va proveir per a la nostra subsistència, per la qual cosa va treballar les terres d'un altre fins al final dels seus dies, sense pertànyer-li ni la casa.
La seva mort inesperada va suposar un cop dur per a mi, ja que vaig haver d'abandonar Dingle per a anar a l'orfenat de Dublín, un lloc fosc i trist, en el qual era impossible imaginar la verdor de les pastures. En la nostra ment només existia el color negre.Sean Ros Abbey era un edifici gris i fred situat en el comtat rural de Tipperrary al centre d'Irlanda, que es dirigia amb mà de ferro per la congregació del Sagrat Cor de Jesús i Maria. Només entrar, a mi i a una altra nena, els pares de la qual havien mort en les mines d'Irlanda, ens van treure les poques pertinences que posseíem i que, d'alguna manera, ens lligaven a les nostres arrels. L'altra nena s'aferrava a una nina de drap quan la monja li va picar les mans amb un pal perquè la deixés anar.
Aquest seria el lloc en el qual veuria més crueltat de la que mai hagués pogut imagina. Seguidament, ens van despullar per a revisar-nos completament, sense cap tipus de decència. I allà hi havia la monja, amb una gran olla plena d'una cosa blanca i una brotxa. Ens va pintar de cap a peus i ens va deixar una bona estona allà, al passadís, mentre totes les monges i qualsevol que passés per allà podia veure'ns. La moral legalista catòlica regia des de l'alba fins a la nit i un simple ensopec podia ser un punt de mira per a qualsevol de les monges que hi havia a l’orfenat. El millor era passar desapercebuda, però això era impossible. Hi havia un gran nombre de noies embarassades i de tant en tant n’apareixien unes de noves i en desapareixien unes altres.
Els plors dels nens petits i els bebès se sentien les 24 hores. Cada dia passàvem prop d'on estaven els bressols, però la porta mai estava oberta. L'olor d'orina i de femta era tan forta que traspassava la paret. Sempre em vaig preguntar què provocava aquella olor, si tenia a veure amb el menjar que ens donaven. Aquell dia, no obstant això, en passar per allà a l'hora de sopar va haver-hi una monja que la va deixar entreoberta i a través de l’escletxa es podien veure els nens als seus bressols plorant desconsolats sense que ningú els agafés. Aquella nit una nena d'uns dotze mesos havia ficat el seu cap entre els barrots del bressol i va morir asfixiada. Aquesta imatge tan terrible m’acompanyaria fins avui.
Les noies embarassades, algunes molt joves, menjaven al costat de les altres, però dormien separades. Eren elles les qui ens posaven el plat a a taula i després el recollien. Hi havia un silenci absolut i un fred gèlid que calava fins a les medul·les.
La primera nit vaig sentir plorar a la Irene. Així es deia la nena que havia entrat amb mi. En apagar el llum em vaig ficar en el seu llit i li vaig acariciar els cabells. Li vaig dir que cuidaria d'ella, que no es preocupés. En caure rendida després del seu plor, vaig plorar jo. Només jo no vaig poder atrapar el son aquella nit. La imatge de la nena al bressol em turmentava.
Jo portava una cadeneta al voltant del meu coll. Era de la meva mare.l seu nom estava gravat al voltant del meu coll el dia en què les vam enterrar. Les seves paraules van ser: "La teva mare voldria que tu la portessis. No les oblidis mai. Aquesta cadeneta ho era tot per a mi." Quan la monja la va arrencar del meu coll vaig sentir que ja no era jo, que havia perdut la meva identitat.
L'endemà ens van cridar a mi i a la Irene. Ens van dir que ens apugéssim la màniga de la camisa. Jo li vaig preguntar a la monja que per a què i a l'instant vaig caure a terra de la bufetada tan forta que m'havia donat. Em va preguntar que si em considerava millor que les altres per parlar quan no m'ho havien demanat. Seguidament, li va dir a la monja que ens havia empastifat d'aquell ungüent que em sostingués, perquè no m’aguantava. Vaig intentar redreçar el meu feble cos, però em va agafar pel cap estirant la meva llarga i arrissada cabellera negra. Jo cridava del dolor i la petita Irene cridava espantada. Em sacsejaven el cap, mentre una d'elles tallava la cabellera a tisorades. La sang va començar a caure pel clatell i les orelles. Em vaig quedar de genolls al terra plorant al costat de la Irene i després em van advertir que mai obrís la boca sense el seu permís si volia veure créixer el meu pèl.
La petita Irene em va agafar de la mà, però la monja va agafar-li fort l’altra i se la va emportar. A mi em van fer sortir d'allà i gairebé trontollant-me per les parets i de rossec vaig intentar arribar a l'habitació. En veurem, una de les noies embarassades va avisar a dos més i em van ajudar a estirar-me al meu llit.
Margaret, que així es deia una d'elles, va omplir un petit cubell amb aigua i sabó i em va netejar les ferides del cap, mentre les altres dues, la Louise i la Charlotte m'acariciaven per a alleujar una mica el meu dolor.
Margaret em va arreglar una mica el pèl que em quedava i em va dir:
—El teu pèl creixerà, però les altres ferides romandran. No deixis que et facin perdre la bondat ni el judici. Si no aquestes bruixes acabaran amb tu com han fet amb moltes de nosaltres.
—Ara tan sols em pregunto per què havíem d’apujar-nos les mànigues de la brusa —els vaig dir—. Temo per la Irene.
—Aquestes harpies proven amb nosaltres la vacunes. Som conillets d'índies per a elles —va dir la Lluïsa.
Al moment va arribar la petita Irene que, amb el seu braç vermell encara per la punxada, vam deixar de parlar del tema. Aquesta nit va ser la Irene qui es va ficar en el meu llit i em va abraçar.
L'endemà quan va arribar l'hora d'aixecar-nos, la Irene estava molt vermella i cremava per la febre. Quan va entrar una de les monges per veure si ja estàvem vestides i llestes, va veure la Irene encara estirada i em va preguntar a mi que estava just davant del seu llit:
—I a aquesta què li passa?
—Ahir se la van emportar a la infermeria i ara té molta febre.
—Quedeu-vos totes aquí sense moure-us. Ara torno.
La monja va sortir i va trigar tant a tornar que crèiem que aquell dia ja ens havíem quedat sense esmorzar.
—Vinga a desfilar al menjador —ens va dir ella.
Pel passadís vam veure entrar dos homes amb un maletí i a la monja que m'havia tallat el pèl.
Més tard, quan vam tenir l’ocasió, vam pujar a veure la Irene. Suava i delirava anomenant el seu pare i a la seva mare. Totes sense excepció vam fer torns per a netejar-li la suor i cuidar-la durant tota la setmana. Cap de les monges va venir a canviar-li els llençols, tan sols li deixaven el menjar, però la Irene no era capaç d’empassar-se res.
Quan ja portava una setmana, vaig notar que la seva mà estrenyia la meva i pràcticament murmurant va dir el meu nom.
—Claire! Ets aquí? —va dir la petita.
—Sí Irene, segueixo aquí al teu costat, cadascuna de nosaltres hem estat aquí amb tu. Has estat sis dies amb febre.
—Creus que em moriré, Claire?.
—No, Irene. Et necessito. A més jo mai he tingut una germana petita. Descansa, dolça Irene.
A poc a poc la Irene va anar menjant, encara que el seu cos ja no era el mateix. Li costava recuperar-se com si alguna espècie de mal li hagués envaït el cos. Tossia molt i a vegades escopia sang. Sempre que les seves forces ho permetien i em deixaven, la treia al pati interior per caminar una mica i que li toqués el sol. A la setmana següent, van tornar a buscar-la. Una monja i un metge se la van emportar. En tornar tenia la màniga de la brusa aixecada i el braç ple de blaus. Havien tornat a punxar-la.
—Segurament amb això milloraré, oi Claire?
La vaig posar sobre la meva falda i la vaig bressolar amb suaus moviments.
—Segur que sí, Irene. Segur que sí.
En els dies següents la Irene va empitjorar. Tot el seu cos es va omplir d'unes taques vermelloses que després desprenien pus. A penes podia aixecar-se del llit per la febre que anava i venia de manera intensa. Els dies i les nits de gener eren molt freds així que procuràvem ficar-nos de dos en dos al llit per donar-nos calor. Cap a la matinada la Irene em va despertar i em va parlar.
—Claire, li diràs a la meva mare que m'esperi? Digues-li-ho, Claire — aquestes van ser les seves últimes paraules.
—Irene, Irene! Li ho diré. Desperta! Torna!
Però la Irene no va tornar. La seva ànima va sortir del seu cos en aquella nit gèlida d'hivern. Vaig col·locar el seu fràgil i petit cos als meus braços i vaig plorar. Així em vaig quedar amb ella fins que va venir una de les monges a despertar-nos de bon matí i me la va arrencar dels braços.
|