F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

(Blue Lobster)
COL·LEGI SAN JOSÉ ARTESANO S'ELX (Elx)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  Dels somnis a la llàgrima

Mentres succeïen les fredes nits dels mesos d'hivern, en la meva ment es repetia una vegada i una altra el mateix somni impressionant i inimaginable. En aquest jo vivia una vida humana, tenia 16 anys, anava tots els dies a l'institut, em tirava les vesprades estudiant a casa i després, arribaven els caps de setmana i eixia de festa amb els meus millors amics, Katie i Dylan. Per tant, cada nit somiava un dia en la meua hipotètica vida humana.



Quan em vaig alçar, al matí següent, vaig anar ràpidament a buscar a Katie.

Mai m'ha agradat cridar l'atenció entre els meus companys androides però, després de tant de temps, no podia aguantar-me més les ànsies de preguntar, a algun d'ells, si quan s'alcen els consta haver somiat alguna cosa aqueixa nit:



— Katie, ¿Et puc fer una pregunta? — li vaig dir amb la menys exasperació possible.



— Aquestes coses no es pregunten Alisha, ser millors amigues significa estar en tots els moments necessaris — em va dir ella mentre em donava un colpet a l'esquena.



— No em prengues com una estranya ni res per l'estil, per favor, però, alguna vegada t'has alçat i t'has quedat tan estupefacta perquè has estat somiant tota la nit?



Katie es va quedar sense paraules davant la confessió de la seva amiga.



— No, Alisha, la veritat és que no. Hauríem d'explicar-li això als altres, perquè no em sembla normal que tingues la capacitat de somiar, ¡Som androides! És tècnicament impossible….



Semblava que Katie no anava a esmentar res més sobre el tema, fins que…



— A menys que t'hagen incorporat la capacitat de somiar per algun motiu en concret.



Alisha va començar a imaginar-se moltes coses… com podria ser veritat això? Encara que Katie tenia part de raó, els nostres instructors sempre m'han tingut una mica més d'afecte que als altres. L'altre dia, de fet, l'instructor major, Jordan, em va dir que arribaré molt lluny i que seré una gran androide perquè podré valdre'm per mi mateixa en un futur. Tindria relació amb els somnis? Significa que pretenen convertir-me en una humana? Però… per què?

Quan vam ser a parlar amb Jordan estava treballant. Li vam dir el que havia passat i ens va respondre que no era normal, que un androide com ho era jo no hauria de tindre la capacitat de somiar.



— Et revisaré, val Alisha? — va dir preocupat Jordan.



— Amb curiositat li vaig dir — i com sabràs el que em passa només revisant el meu codi?



— Això és veritat Alisha — Va dir frustrat Jordan.



— Hauré d'obrir-te el cap per a veure els teus circuits i comprovar si està tot bé.



Mentrestant Katie mirava el panorama perplexa; quan Jordan va revisar a Alisha no va veure gens rar en el seu cablejat ni en els seus components. Això el va deixar pensatiu ja que no tenia cap sentit que ella tinguera una capacitat tan humana com somiar.



— Haurem d'anar a parlar amb l'enginyer cap per a poder veure això. — Va dir Jordan convençut.



— Però si ell descobreix la meva capacitat me la llevarà, no? — va dir Alisha preocupada.



— No ho sé, Alisha.



— No estic disposada a córrer aquest risc, m'agrada la meva nova habilitat Jordan.



— Per favor, Jordan, pots fer-me un favor i no dir-s'ho a ningú, per favor.



— Mmm… no sé qué dir-te…. Supose que si no fas mal a ningú no veig per què no.



— Gràcies Jordan eres el millor — li deia Alisha abraçant a Jordan.



Després de parlar amb Jordan se'm van venir un cúmul de pensaments sobre què era jo. Si de veritat era un androide.



Ara, necessitava un altre punt de vista, una altra persona a la que acudir i algú que m'ajude.



Clar! Puc parlar amb Dylan.



Dylan, estava al taller fent-se la revisió anual. Quan va acabar, el vaig cridar immediatament. Resulta que ja havia hagut un cas similar al meu. Em contava que fa molt de temps un altre androide tenia la capacitat de somiar, però no sols d’això, sinó també, de tindre sentiments.



En escoltar això a Alisha li va caure una llàgrima.



 
Blue Lobster | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]