F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

(Abril marti)
Escola Campjoliu (L'Arboç)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  EL VIATJE

Jo estava tranquil·lament intentant agafar el meu bitllet de metro quan de sobte, vaig escoltar una veu darrere meu que no parava d'insistir en el fet que anés més ràpid. Em vaig posar molt nerviosa i vaig acabar agafant un bitllet que no arribava a la meva destinació.



En marxar em vaig fixar amb aquell noi. Era alt, moreno, ulls blaus com el cel i molt atractiu. En adonar- me que m'estava mirant, em vaig posar encara més nerviosa i vaig marxar corrents a un banc llunyà a esperar que arribés el metro.



Uns quants minuts després em vaig adonar que aquell noi s'estava apropant a mi i cada cop em posava més vermella. Es va asseure al meu costat i em va ignorar completament.

Vaig pensar que acabaríem els dos dirigint-nos al mateix lloc i ho vaig comprovar quan en arribar el metro no va dubtar ni un segon a pujar.

Jo, d’altra banda, anava molt menys decidida. No sabia si era la millor opció viatjar a un lloc completament desconegut per a mi. Al final, vaig deixar els meus pensaments enrere, vaig fer cas al meu cor i em vaig disposar a pujar.



Mentre buscava el meu seient, vaig veure un cabell superconegut i vaig posar-me a maleir en veu baixa, resulta que em tocava asseure'm amb el noi del bitllet de tren.Molt incòmodament vaig asseure'm al meu lloc i ell se'm va quedar mirant amb indiferència.

El trajecte va passar molt ràpid, l'únic que feia era dormir, menjar i escoltar música.



De sobte s'escoltà una veu que provenia d'un petit altaveu instal·lat a cada una de les cabines, anunciant que ja estàvem a punt d'arribar a la nostre destinavió i decideixo començar a recollir totes les meves coses i guardant-les per no perdre-les.



En parar el tren tothom va començar a baixar ràpidament i jo sense molta idea d'on anava a parár els vaig seguir. A l'arribar fora l'estació em vaig adonar que ja era molt tard i que tenia molta gana així que em vaig disposar a buscar un petit restaurant. Vaig veure un bastant a prop i econòmic , no em podia permetre pagar molt. No portava tants diners a sobre.

En entrar-hi s'apreciava que era tot molt rústic i bastant antic però molt acollidor. Va vindre un cambrer a prendre la nota però jo no sabia el seu idioma i ell no sabia el meu, vam tindre problemes a l'hora de comunicar-nos, però al final vam poder entendre'ns perfectament i vaig acabar menjant el meu plat molt a gust.



En sortir del restaurant me’n vaig anar a fer una petita volta pels carrers on em trobava, era tot molt bonic i, en ser de nit s'apreciava el cel ple d'estrelles de totes les mides, les cases estaven totes decorades amb llums, cosa que jo no ho entenia. De sobte, veig molta gent junta ballant i decideixo apropar-m’hi. Una dona gran va vindre i em va posar al centre del cercle, em va obligar a ballar i van ser els millors vint minuts de la meva vida, amb gent que no coneixia però que m’aportava més que totes les persones que ara formaven part del meu passat. Quan hem vaig cansar vaig parar una mica per aseurèm a un banc i vaig ser conscient de l'energia tan bonica que desprenia el petit poble. Estava asseguda pensant en les meves cabòries i en el feliç que em feia estar superant els meus problemes del passat que vaig tardar una bona estona a pensar que no tenia on passar la nit.



Després de sortir del moment de pausa, vaig disposar-me a mirar a internet llocs on poder-me allotjar durant uns dies però no hi havia res obert i l'únic obert de tot el poble ja tenien les habitacions. Estava desesperada i sobretot molt cansada a causa del viatge tan llarg i de totes les emocions vívides els darrers dies. Per això, al cap d’ uns minuts vaig caure en un somni molt profund en un banc del parc.

 
Abril marti | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]