Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho

amb exactitud.



Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava

haver somiat res de diferent en la vida.



No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no

s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era

una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien

imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.



De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant

en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.



Ella era l'única que cada dia somiava el mateix. Els altres androides sí que tenien la

capacitat de la imaginació. L'androide al final es va armar de valor i va anar als seus

creadors a comunicar el que li passava. Els creadors sols van trobar una solució, reiniciar-li

la memòria. Aprofitant que no se'n recordava de res van posar en pràctica el pla M-854.



Aquest pla consistia a enviar-la a la Terra, però sent un nadó perquè l’androide recuperes la

memòria.



El procés de traspàs a la Terra va durar cent trenta-un dies. El 10 d'agost va ser el dia que

l’androide nombre 11 es va enviar a la Terra. Més concretament a l’orfenat de Washington

DC. Aquest androide va rebre el nom en clau AM-11.



Tres mesos després que l’androide AM-11 fos enviada a la Terra, una família

nord-americana, que constava dels dos pares, en Justin i la Margaret Williams, i els seus

dos fills, en Mark i en Jack, van decidir adoptar a la petita androide AM-11. Quan en Justin i

la Margaret van fer-se càrrec d’ella no sabien que era una androide, ja que tenia l'aparença

d’un humà nadó normal.



Els pares adoptius de l’AM-11 van decidir ficar-li el nom d'Ona, per uns familiars espanyols.



L’Ona va créixer com una nena normal jugant, rient i corrent amb els seus germans Mark i

Jack. L’Ona es portava molt bé amb els seus germans i estaven molt units, ja que només

es portava quatre anys amb el més gran en Mark i dos anys amb el mitjà, en Jack. L’Ona de

vegades tenia successos estranys com somnis repetits, apetit extrem o falta d’energia entre

d’altres, però l’Ona no li donava molta importància pel fet que, no sabia per què, però

pensava que alguna vegada li passava a tothom.



A poc a poc va créixer fins a complir els divuit anys. Un cop va tindre aquesta edat es va

mudar sola a Espanya a casa els seus tiets. Un parell de mesos després del trasllat li va

passar una cosa estranya.



Aquella nit era calorosa i l’Ona estava sola a casa quan de sobte un parell d'estranys van

picar a la porta. Ella, tota innocent, va obrir la porta i aquells estranys la van agafar del coll

ofegant-la fins que va caure al terra inconscient.



La primera nit la van portar a un port abandonat i a la nit següent la van pujar a un vaixell on

hi havia més androides com l’Ona. Tant l’Ona com els altres androides portaven un uniforme

de color blanc brodat amb negre i un cartellet amb el seu nom d’androide. L’Ona que duia el

nom AM-11 era la més jove d’aquell vaixell. Havia estat fabricada l'any 2208.



Aquell sospitós viatge va durar uns quants dies. Els androides a bord d’aquell vaixell no

sabien per què estaven allà, ni qui els havia ficat al vaixell. Uns catorze dies després van

arribar a unes naus industrials enormes, però no eren unes naus industrials normals, eren

noves i blanques, com si haguessin acabat de sortir d’un laboratori. Una vegada a la porta

els van fer entrar per ordre cronològic, i l’Ona, que era la més petita, va ser l’última a ser

cridada per a entrar a la nau. Un cop a dins no podia creure el que veia.