Tot seguit, es va fer el necessari per anunciar la vinguda per via més ràpida de la Maria.



L'endemà va saludar el seu pare i la seva gent abans de partir per l'Imperi austrohongarès. Durant el viatge, l'heroïna de la nostra història va dispensar a la seva ment un viatge bastant diferent, en el seu imaginari. Mentre avançava el carruatge, es recordava ella mateixa bressolada a totes les edats: bebè per la seva nodrissa, amb aquesta darrera, nena en el carro i ara, sola i crescuda, amb tots aquests records.



Mentre avançava en el carro, li semblava que les ciutats desfilaven de manera accelerada davant dels seus ulls. A causa del moviment del carruatge, els ciutadans que caminaven pel reialme, per la seva ment ho feien a una velocitat increïble. En altres moments, pel seu imaginari, ja es creia arribada a Viena. Els paisatges magnificents que veia des d'on seia li recordaven el primer dia on havia anat a aquesta ciutat amb la seva dida. Aquell mateix dia, s'havia trobat per primera vegada amb elSigismund.



De cop i volta, sorprenent-la per la similitud amb els seus pensaments, va aparèixer aquest mateix lloc. Viena! Ja hi era! Va sentir moltes sensacions que no podia ben bé discernir entre elles. Però una es manifestava clarament per damunt de les altres: l'alegria.



Uns minutets després, estava dempeus davant del castell. Va veure el Sigsimund. Alt, aixecat, els ulls fixant un univers de somni inaccessible als altres. Boca oberta naturalment; semblava que volia respirar l'aire al màxim, gaudint del moment present. Tot en la seva cara donava testimoni del seu dolç estranyament.



La Maria va entrar al castell de forma solemne.Sigismundduia un vestit marró ornamentat de groc. La Maria portava un vestit roig amb punts blancs, i, per sobre, un abric de pell del mateix color que la roba delSigismund.



Ja que sabien mentalment que es veurien, no havien anticipat la reacció de sorpresa que sentirien. Finalment, va parlar ell:

- Bona tarda, Maria d'Hongria. Quina bona sorpresa de veure-us aquí, tot i que m'havíeu informat de la vostra visita.



Se sentia maldestre en les seves paraules.



- Bon dia,Sigismundde Luxemburg. Sí, mateixa sensació del meu costat, però no em suposa cap desagraïment o molèstia.



- No us contradiré. Potser després d'un matrimoni ens podrem veure sense cap incomoditat. Tot i que es donarà el problema d'on viure. Qui de nosaltres deixarà el tron?



Es van saludar, perplexos. Sabien que un dels esdeveniments que més desitjaven estaria compromès perquè el deure de ser fidels al seu tron sempre estaria a punt de cridar-los.



L'endemà van deixar tots aquests pensaments en un racó de la seva ment. Van decidir caminar junts a la tarda en els racons de natura; explorar-ne algun que fos molt més agradable que llurs preocupacions.



Junts, van passejar pel bosc al voltant del castell, allunyant-se d'aquest espai que refusaven de mirar.



I junts, van posar-se a córrer fins a un lloc desconegut, sense pensar. Al mateix temps se sentien ignorants, seguint només el seu instint, i alliberats de tota mena de pressió, sigui reial o imperial.



El vent bufegava a les seves cares: quina magnífica sensació de llibertat! Respirar tot l'aire pur n'és probablement l'experiència més evident.



Van gaudir una pausa ben meritada, quedar-se en aquell lloc obert, on no calia cercar el seu camí entre els arbres: més lluny, tot al voltant, formaven una clariana circular.



La sensació de protecció i de llibertat els submergia d'alegria!

Van tornar cap al castell més tranquil·lament. La Maria va començar dient:

- Quina descoberta de trobar en vostè un tan bon company de joc!

- Quina font d'inspiració per a un futur prometedor!

La Maria va desviar el subjecte:

- Sembla que ens haurem de conformar de nou, posant distàncies: entrem de nou al món civilitzat.



- Sí, ja venen de nou les convencions.



Ell la va saludar, i ella també.



Sigismundva pujar les escales de l'entrada, a la vegada revifat per aquell moment que ja era un record tot mantenint-se intacte, i aixafat per la realitat de la seva solitud.



Habitualment, li agradava actuar – era més aviat un home d'accions -, tot i que aquell dia, potser sota l'inici de l'amor, trià... reflexionar sobre l'hàbit que havia pres de ser sol. Havia gaudit d'aquell moment tal com mai ho havia fet. Va pensar: «quina meravellosa aventura, exclusivament tots dos!». Es va felicitar d'aquesta victòria sobre el seu caràcter solitari.



No havia volgut veure-la marxar: l'hauria entristit massa. Efectivament, l'endemà rebé una carta enviada ben d'hora al matí. No cal que ens preguntem qui li havia escrit.



Immediatament, elSigismundva precipitar-se per agafar-la; li semblava la notícia més important de la terra.



Entre les seves mans, el sobre. La lletra, escrita amb tinta negra, transmetia un missatge de feminitat i dolçor per la rodonesa de les lletres grans, de les «as», les «os» i la seva inclinació. Més enllà, llegint en profunditat, se'n desprenia molta determinació; no tremolava: assumia la seva tria.



Vet aquí la carta:



EstimatSigismund,



Nit fosca, nit negra i no puc dormir.

Com fer després d'aquesta tarda

tan superbament agradable?

Vos, jo, l'aventura.



L'aire, el vent, el sol, la cursa;

tot això es va acabar.

A la fi vau mencionar

el problema del dia anterior:

la nostra instal·lació

després del matrimoni.

A Àustria o a Hongria?



Coneixeu la meva posició,

tot i que entenc la vostra.

Necessito partir demà,

llegireu aquesta carta

i jo pensaré de nou: «ahir,

junts, fugíem la confrontació,

avui, fugint sola, l'assumeixo».



Lliure i afectuosa,



Maria



ElSigismundva reaccionar directament. Ell també havia de marxar. Pas per fugir, ell, sinó per anar a retrobar-la.



La felicitat del dia d'abans, ara no la volia perdre. En aquell moment, no tenia cap idea precisa d'on anar. Tot i que no era emperador, considerava de la seva responsabilitat prevenir el rei hongarès, el pare de la desapareguda i..., cosa que no volia admetre per aprensió a ser decebut, possiblement algun dia el seu pare polític.



Sense esperar més, va partir.



On? No ho sabia. Va posar el peu a l'estrep. El seu cavall era castany de pèl. La seva crinera rebotava sobre la seva esquena al ritme dels seus passos. L'onada es propagava sobre elSigismund, que ho notava sobretota nivell dela seva esquena.



El cavall sentia que el seu amo el necessitava.



No tenien gaires pistes. Estaven concentrats. On podia ser? Pas massa lluny tampoc si havia marxat el mateix matí. Així van continuar anant, guiats per l'atzar i la intuïció, cavalcant pels boscs, prats, pobles, a tot arreu.



Sigismunddonava voltes a la carta de la Maria: «avui, fugint, l'assumeixo». Com que fugia, estava pas tornant al castell d'Hongria. Sabia amb quina determinació la Maria podia actuar de cara a l'adversitat. Per això hauria parlat de confrontació. Aquest mot encara ressonava al cap delSigismund. I més amunt a la seva carta explicava la raó de la seva partida imprevista: «el matrimoni». «Ahir, fugíem»... Sí! Ell havia parlat del tron amb egoisme. Ella hauria comprès que ser pretendent al tron li importava més que casar-se amb ella. Se'n va penedir tota la resta del camí.



Va continuar pensant, cercant amb el cavall, fins que el dia declinés.



Per causa de la precipitació de la seva sortida i de la indecisió de la destinació,Sigismundno tenia cap lloc on anar. Encara es trobava a Àustria, després d'haver cavalcat pels voltants de Viena. El que sabia era que se situava a mig camí entre Viena i la frontera hongaresa.



La natura al voltant, amb herbes al sòl, alguns arbres petits, i més arbusts a dalt, tot enllumenat pel sol ponent. Finalment, ja no es veia el sol, només els seus darrers raigs, i res més.



El temps passava en l'obscuritat, fins que sentís unes veus; la d'un home i d'una dona. Era segur que es tractava d'una parella en la qual confiar.



- Bona nit, Senyor i Senyora, no prengueu por, estic només a la recerca d'una dona que ha desaparegut, i no tinc cap lloc on dormir. Penseu que seria possible que em quedés per una nit?



- Bona nit, Senyor, no sabem qui sou, però no veig cap inconvenient que vingueu a la nit. També podreu menjar al matí amb nosaltres!



- Sou molt generosa.



- Benvingut, Senyor, vivim a pocs passos d'aquí. Seguiu-nos!



-Gràcies.



La Maria, per la seva banda, havia elaborat un pla que aplicava amb la més gran minúcia. No s'havia oblidat de la malaltia que s'anava escampant. La seva determinació era més que indispensable, sobretot quan se sap que la gent matava els seus gossos i gats, cosa que no feia més que agreujar la situació: efectivament, atrau rats que porten la malaltia.



Així va decidir partir per un monestir: necessitava consultar documents. Havia estudiat els que existien en un llibre del seu pare, al castell d'Hongria. Del que recordava, li semblava que la biblioteca més interessant i més documentada seria la deHeiligenkreuz.



Pel camí, va veure una casa petita de la qual estaven sortint els propietaris. La Maria es va adreçar a ells per demanar hospitalitat – gairebé en els mateixos termes que ho faria mig dia més tard elSigismund, talcom acabem de llegir més amunt.



Havent marxat tan d'hora de Viena, la Maria va arribar al seu destí abans que el sol fos al zenit, sobre el seu cavall blanc – n'havia pres un del seu carruatge.



Estava meravellada davant d'aquell monestir en un lloc tan espectacularment calm i lluminós. L'edifici, gran i majestuós, reunia tot un coneixement que, ben utilitzat, podia resultar una salvació per al món.



La Maria va anunciar la seva presència, i una monja li va obrir.



- Bon dia, li va dir. La seva cara era tan lluminosa com el paisatge.



- Bon dia, Senyora, vinc perquè em seria d'un gran socors entrar a la biblioteca. És un lloc de saber que ens podria salvar tots.



- Sí, un veritable tresor amagat. Entreu, entreu.



La va menar fins on la Maria demanava.



- Us deixo aprofitar del moment. Podeu quedar-vos-hi el temps necessari a què esteu cercant.



- D'acord, moltes gràcies per la vostra ajuda.



Després de molta estona, va descobrir que la infecció ja havia existit a l'Antiguitat.«Una solució! », va exclamar-se la Maria en ella mateixa. Un grec va tenir la idea de posar tots els cossos contaminats en un mateix indret per tal de no contagiar la resta. Sabia el que li quedava per fer: netejar el carrer.



Entre els documents, un advertiment enviat a molts monestirs més al Nord ho confirmava: feia alguns mesos, els mongols havien llençat cadàvers dins de la ciutadella de Teodòsia, a Crimea, abans de renunciar a aquell territori. Genets, fugint contaminats cap a Itàlia, havien propagat el mal a diversos ports. Aquesta era la font de la malaltia.



En possessió d’aquestes informacions, la Maria va saludar la monja i donar-li les gràcies. Ella li va respondre, satisfeta d'haver estat d'alguna ajuda:

- Estic convençuda que esteu compartint el millor de vostè mateixa, cap dubte que anirà bé!

El seu somriure va ser comunicatiu, i la futura salvadora es va extraure d'aquell lloc plàcid.



La Maria va considerar com el seu deure advertir el poble de les possibles solucions contra la pesta, tot seguint el seu camí. Va aprendre per alguns pagesos del voltant que a Venècia fabricaven màscares amb becs llargs i que la idea havia estat ben rebuda al castell de l'Imperi d'Àustria. Probablement, se'n farien des d'allà per a un màxim de persones.



Finalment, la Maria va tornar a la caseta de palla i de fusta on s'havia parat el mateix matí; hi havia l'esposa. La va acollir a braços oberts i li va dir que el seu marit era a fora a cercar fusta amb un viatger que també dormiria aquí a la nit. Mentre ajudava la dona a cuinar, la Maria va tornar a repetir la seva gratitud:

- És molt generós per part vostra acollir dos viatgers a la nit. Jo he marxat de Viena aquest matí. D'on ve el vostre hoste?



Al moment on ho preguntava, va veure sobre la taula una màscara blanca amb bec llarg. Va entendre que el viatger venia de Venècia o de Viena.



No va poder acabar el seu pensament. De sobte, es va obrir la porta, i va aparèixer elSigismund.



- Quina sorpresa, van exclamar-se tots dos, un magnífic somriure a la boca!

Van quedar-se algun temps sense poder parlar.



La mestressa de casa va contestar inútilment a la pregunta:

- Ve de Viena, Maria. Es diu Sigismund.



La Maria va agrair-la, brandant el cap.



El Sigismund va dir, sense poder treure els seus ulls de la Maria:

- Sí, gràcies. Ja ens coneixem.



Què podien dir-se? Explicar-se els seus periples respectius?



El marit va entrar, amb una veu plena de felicitat, posant tothom còmode.



Es van detallar el periple amb el bon humor que es té en un dia anunciador de molta esperança. Van decidir actuar junts per salvar el màxim de gent de la pesta. Seria una missió comuna, de reina i de rei que prenen cura del seu poble.



Abans d'anar cadascú a la seva cambra, van començar a dir: «Pel que fa al matrimoni...», sense poder seguir.



Finalment, va continuar el Sigismund:

- Crec que em vaig enganyar fent del tron un obstacle a la nostra felicitat. El vostre pare us necessita, es fa vell i necessita suport en un període com aquest. El meu pare té el meu germà, que podrà succeir al tron. Doncs no em necessiten allà on no em sento bé.



- D'això se'n pot dir una excel·lent notícia. M'esteu fent un gran plaer. Però esteu ben segur que no us en penedireu?

- Absolutament. La tarda que vam passar junts, ahir, em va obrir els ulls.



- Pel que vaig fer, també he de dir-vos que no va estar bé deixar-vos així. Hauria hagut de veure-us, però no em sentia en cor de fer-ho perquè l'amor m'hauria impedit realitzar el que era important per al món i nosaltres, i tenir idees clares del que desitgem. Tanmateix, ara, puc dir-vos sincerament que no us deixaré,sempre que em respecteu. Podreu fer-me confiança.



- Vet aquí un plaer recíproc!

A més, la nostra unió, reforçant els vincles entre Hongria i Àustria, dissuadirà Nàpols de continuar amenaçant-nos. Crec que ja tenim les bases necessàries per organitzar el matrimoni. A Hongria, per què no!

- Estarem amb el meu pare i serem molt contents! Podreu conèixer-lo, així com el seu reialme.



Per primera vegada, es van abraçar. Se sentien lleugers. Els obstacles materials i que ells mateixos s'havien posat, havien aconseguit sobrepassar-los. La felicitat desbordava d'ells, i volien que la gent en recollís les flors. Gràcies a l'amor, havien crescut. Només havien pogut accedir a l'inici d'aquest llarg camí, però havien après, i tenien tota la vida per avançar.