Quina ansietat sentia la Maria pel seu pare! No estava segura que l’havia ben convençut. Necessitava saber que el seu pare anava bé.

Pel que feia al seu propi amor, i als projectes de matrimoni que li acabava de recordar el seu pare, se sentia perduda. Sabia que li agradava, però feia temps que no l’havia vist. Dos anys. Fa llarg. Malgrat el temps, la seva afecció sincera i profunda per ell no havia estat alterada. El trobava molt a faltar. Tenia la ferma intenció de veure’l per conèixer els seus sentiments, i així sentir-se conquistadora de la seva pròpia vida.

D’alçada mitjana, prima quasi com el seu pare, seia sobre el seu llit, peus i cames creuades. Pensava en els moments claus per a ella on l’havia vist, aquell que li evocava l’amor. La primera vegada, on ja l’interessava a ella, petita; la segona, nena, on va entendre que n’era enamorada i la darrera, més gran, on va realitzar o almenys va creure que aquest sentiment fort sorprenent i al mateix temps natural era recíproc. Segur que aquest esquema no és universal: només s’aplicava a la situació personal de dubte de la princesa. Període de durada massa estesa, va pensar mentre pentinava els seus cabells rossos, a mig camí entre ondulats i arrissats. Cara clara, amb pigues, i ulls en els quals es podia llegir la determinació de sobrepassar les seves pròpies pors, per acomplir el que li importava.

Entre aquestes prioritats, la de cuidar els altres. La Maria entretenia una afecció tota particular per a la gent del poble, a proximitat del seu castell. Des de feia molts anys, la filla del rei anava fent presents als habitants del poble. Donava l’indispensable perquè no tinguessin fred, tampoc fam.

Aquell dia, anava a fornir-los en mantes. Com sempre, venia per ajudar-los. S’apreciaven mútuament. Però aquell dia, pas com sempre, la situació era greu. Certament, el poble encara no era afectat per la pesta que estava devastant tot el Sud del reialme. I a la seva mesura, la Maria feia el que podia per donar forces a aquests habitants i que resistissin millor. El seu somni, evidentment, era que tothom fos estalviat. En la seva infància, feia aquestes visites amb la seva mare, i el rei no hi veia cap objecció.

Així, al bell mig d’aquests pensaments, la Maria es va posar en marxa, dos cistells de vímet a les mans. A la primera casa, va trucar:

• Entreu, va respondre la pagesa.
  
  Bon dia, Diana. Quin plaer de veure’t amb els teus infants!
  
  I quina bona sort que vingués ara, princesa, per escalfar els cors! El meu marit és al bosc, a tallar arbres.
  
  Com esteu tots?
  
  Sap, els tres petits comencen a tenir fred; l’hivern es va apropant. Utilitzem el foc però ja veu que és justet.
  
  Justament, he pensat en vosaltres, i en ells, per portar-vos tres mantes. Espero que serà suficient, ja us escalfarà. He de veure els altres veïns.
  
  Oh! Quina bonesa! És la justesa mateixa. No li puc donar res ara.

Els petits van dir, tremolant de fred:

• Gràcies Senyora.
  
  Maria.
  
  Ja no tindrem fred amb aquestes mantes, va acabar la més petita, posant-se les sobre ella i els seus germans.

La princesa va dir:

• Me’n veieu contenta. No hi ha res a donar-me, sinó que prengueu cura de vosaltres per protegir-vos del pitjor dels mals, que s’està difonent.

Va partir, sense més explicacions. Va continuar per tot el poble al voltant del castell. Tots van mostrar gratitud i estupefacció a la notícia de la malaltia.

Lluitava contra la pobresa des de feia temps. El poble li feia confiança, i la seva reputació s’havia estesa. Intentava ajudar el més de gent possible, també més enllà del vilatge, a tot el reialme.

De camí cap al castell, la Maria es posà a seguir la reflexió començada aquell mateix matí a la seva cambra. Decidí d’anar a parlar amb el seu pare. En arribar al castell, aquest l’estava cercant i va començar la conversa:

• Filla, la pesta no només ha arribat al reialme, sinó que ja té conseqüències dramàtiques sobre la població. La gent mor en els cinc dies. I a Itàlia només en tres. Sembla que una altra mena de pesta està apareixent. Quin horror. I la gent és tant preocupada que comença a matar el seu propi animal, gat, gos, gallina... La situació degenera!
  
  Hi ha d’haver alguna solució. La trobarem.
  
  Si, espero trobar-la. La gent té fe en la persona masculina i forta del rei.
  
  I en la persona delicada i raonada de la dona.
  
  Què dius, tu? S’espera una solució racional, pas fantasista.
  
  Per què no em creu capaç de trobar-la, tant com vostè? Una reina també pot dirigir i trobar bones solucions pel seu poble. Pel que fa a aquesta amenaça, tenim de resoldre aquest gran perill trobant-ne la causa.
  
  Bé. I com la vols trobar? No és que jo, personalment, no vulgui que la meva filla que estimo accedeixi al tron, però la gent al voltant no ho aprecia gaire. No és una idea que es pot tenir, no es considera com a tradicional.
  
  Hauria estat una “solució” pel vostre matrimoni. El coneixement que Hongria tindrà una reina, la vostra filla, com a descendència treu tota mena de preocupació de casar-vos de nou.

Necessito anar a Viena. La pesta no hi és. I com que aquí tampoc, no contaminaré ningú. Amb la més gran urgència he de viatjar fins allà.

• Suposo que endevino perquè; allà s’hi troba el que estimes. Veus, cap sentit de les prioritats, les dones.

Potser el gran Lluis Primer de Hongria tindria més endavant la ocasió de ser sorprès. Va acabar:

• Bé, ordeno que es prepari un carruatge per a tu.
  
  Gràcies, va hesitar la Maria.