Confusió. Alegria. Tristesa.

A les vuit del matí va entrar per la finestra de l’habitació el primer raig de sol del dia, potent i enlluernador, que m’indicava que era l’hora de despertar-se i m’animava a descobrir un nou dia.Vaig obrir els ulls amb força, intentant trencar la barrera de lleganyes que m’ho impedia i instintivament vaig dirigir la mirada a la butaca de vellutde l’habitació i vaig veure a l’avi, que continuava descansant plàcidament.

No volia interrompre el seu son però en intentar sortir i ajustar la porta de l’habitació sense fer soroll, de sobte una veu es fa ser sentir:

- Jan, no marxis.

Aquella veu ronca era la de l’avi. Em vaig aturar i amb la sorpresa d’haver estat descobert li vaig dir:

-Et trobes bé avi?

- I tant, millor que mai – em va contestar.

Apa! Anem a esmorzar que avui serà un dia molt especial.

Dit i fet, ens vam dirigir a la cuina i després d’esmorzar vam tornar al jardí. Feia una dia esplèndid. Justament davant de la font de pedra vam seure ajupits al terra i l’avi va començar a parlar.

-Jan, fins ara no hem tingut moltes ocasions per xerrat. Al llarg d’aquests anys no hem compartit moltes estones junts però has de saber que realment ens coneixem més del que et penses, tenim molt en comú i aviat ho descobriràs.Mai t’he parlat del meu passat, estava esperant el moment indicat i ja ha arribat.

Em vaig quedar glaçat. No sabia com reaccionar. Què volia dir amb allò de que realment ens coneixíem més del que pensava? Per què ara era un bon moment per contar-me el seu passat?

Aquestes preguntes sol van ser pensaments, només em vaig dedicar a mirar-lo i escoltar-lo atentament.

- Fa un anys... Perdona, torno a començar, et mereixes saber tot des d’un inici.

Em dic Karim Jamal, tinc 87 anys i visc a Vilaverd, aquest últim detall ja el sabies però els altres no, oi?

Quan era molt petit vivia en un barri molt pobre amb la meva mare Nadim i els meus tres germans, Omar, Amir i Abdul, jo era el petitó dels quatre.

El pare havia mort anys enrere en la guerra, una guerra igual d’absurda que totes i que mai hagués hagut de començar. Jo no el vaig arribar a conèixer.

Vivíem els quatre amb la nostra mare i les condicions de vida en aquell moment podríem dir que no eren gaire agradables; vivíem en misèria.

Patíem fam i set, fred i calor, teníem una educació mínima, havíem de treballar i ajudar a la mare en un món complicat... i si no en teníem prou, érem una família de raça negra.

Si avui en dia ja ens costa conviure, imagina’t en aquelles èpoques...

Vam créixer com vam poder.

Portàvem gairebé una setmana sense menjar i ja arrossegàvem problemes d’alimentació, perquè res del que teníem era massa bo. La mare estava malalta, molt dèbil.

El meu germà Omar i jo ens passàvem els dies a casa cuidant de la mare fins que un dia ja no es va aixecar del llit, de sobte va deixar de respirar i el seu cor es va rendir, es va parar per complet. Aquell fet se’m va quedar marcat per sempre.Després de la mort de la mare, cadascú va fer el seu camí.

Amir, que era el més gran de tots, es va enamorar d’una noia jove i molt guapa i se’n van anar a viure junts; Abdul, va trobar feina de fuster i treballava dia i nit com un boig i tot i això cobrava una misèria, i Omar no va saber gestionar bé la mort de la mare i això el va portar a la depressió i al món de les drogues.

Jo, em vaig quedar sol a casa perquè no volia marxar, tenia por de fugir d’aquella casa i oblidar a la mare. Al cap d’un temps em vaig adonar de que la vida continuava i no em podia quedar en una ferida oberta, així que vaig decidir utilitzar-la per créixer i fer-me més fort.

Tenia clar que ningú al món es mereixia viure en males condicions ni en injustícies, així que el fet de que la mare morís em va fer pensar en com podia enfocar el meu futur cap a un món millor.Vaig començar a treballar per les nits i amb el que guanyava podia pagar l’escola que em portaria cap al futur. Era dur per un jove amb poques possibilitats però la meva motivació creixia cada vegada que pensava amb la mare, ella m’inspirava.Al treball i al carrer del barri on vivia es respirava injustícia, por i perill per joves de la meva condició, i això no va canviar amb els anys.

El meu propòsit era aturar aquestes situacions, així que vaig voler estudiar dret perpoder ser jutge en un futur.No va ser un camí gens fàcil, havia d’estudiar molt i sovint rebia el rebuig social per ser d’una raça diferent, hi havia molts pocs jutges negres en aquell moment...però finalment ho vaig aconseguir, era la primera fita de la meva vida. Em sentia orgullós, gran i amb força per continuar el meu propòsit. Era jove i tenia ganes de canviar el món, i amb aquestes ganes vaig deixar la casa de la mare, un dels barris més marginals de Barcelona, on la mare es va instal·lar després de la mort del pare. Vaig deixar el meu passat per construir el meu futur.

Amb el temps i molta perseverança vaig aconseguir una feina que em permetia conèixer cada vegada millor les lleis i el dret, però els racons més foscos de la justícia m’esperaven.

Les meves decisions havien de ser justes però algunes d’elles, les més complicades, no em deixaven dormir a les nits. Què passa si declaro culpable a una persona innocent? Què passa si un delinqüent queda alliberat de les seves culpes per error meu?

Els casos més insòlits arribaven a la meva taula, fins i tot en algun cas vaig haver de jutjar a companys del barri, que em miraven amb els ulls baixos demanat compassió per una vida plena de drogues, mal ambient i malifetes per les que jo els havia de fer pagar.



L’avi va fer una petita pausa acompanyada d’un sospir lent. Jo continuava bocabadat i encuriosit per veure com continuava aquella història. Semblava una bona història, un somni fet realitat, però l’avi per algun motiu no estava gens content. El vaig deixar continuar.

- Els primers anys van ser fascinants, una mica angoixants i durs però vaig gaudir de la meva feina, un instint natural m’ajudava a decidir, a jutjar. M’agradava la meva feina, guanyava diners, vaig conèixer a la teva àvia i a Vilaverd vam establir la nostra família...però un dia va arribar a les meves mans un cas que va canviar la meva vida de dalt a baix.

Un jove va entrar a la sala del jutjat acompanyat del seu advocat d’ofici, un principiant que li havien assignat per poder atendre mínimament els seus drets.

El acusat era alt, escanyolit i els seus cabells bruts i descuidats relliscaven per la cara, impedint veure bé el seu rostre, que per altra banda penjava sobre el coll com la fruita madura penja de la branca de l’arbre quan està a punt de caure.

Es tractava d’un cas molt típic.

El jove venia d’un món de drogues on l’heroïna era moneda de canvi diari, on els robatoris es convertien en necessaris, essencials per mantenir-se connectats a les agulles, on la ment no podia fer més que delirar, amb al·lucinacions i imatges irreals que evadien a aquella pobra gent de les misèries diàries d’una vida desafortunada que potser no mereixien però que els havia tocat viure.

Estava acusat d’agressions greus que havien dut a la mort a una jove embarassada identificada com la seva parella.

El jove semblava una ànima abandonada, un miserable avergonyit amb una mirada que mai més podria aixecar davant ningú, perquè recorda Jan que al darrere de cada història hi ha una persona, equivocada amb les seves actuacions, penedida dels seus errors o convençuda, però sobretot és una persona.

La mirada diu molt i aquell noi transmetia dolor i patiment. Oferia el seu cos a la justícia després d’haver abandonat la seva ment per la desesperació d’haver perdut el que més s’estimava.

Com havia de ser culpable algú amb aquells ulls tristos i de mirada dèbil que intentaven lluir el seu blanc més pàl·lid en aquella cara de pell negra?

El meu cor es va trencar en mil trossos en veure sobre el paper el seu nom.

Havia de jutjar al meu germà Omar.

Per uns instants em va faltar la respiració, una opressió al pit em generava un dolor que havia de gestionar de l’única manera que sabia, exercint la meva funció. Em vaig disposar a escoltar el cas amb una serenitat falsa que només en els meus primers judicis, quan la seguretat d’un principiant em traïa, havia necessitat.

Valents. Encoratjats. Apassionats.

El meu cor i la meva ment lluitaven un contra l’altre.

Era incapaç d’escoltar, de pensar, de raonar els arguments que es presentaven en la sala. Només podia veure com els ulls de l’Omar fixament clavats als meus intentaven comunicar sentiments que era incapaç d’esbrinar.

Demanava compassió? Perdó pels seus fets? Pietat per ser innocent? ... la seva mirada no m’ajudava gens, em confonia.

Hagués fet qualsevol cosa per no estar allí aquell dia en aquell moment.

Les meves il·lusions, somnis i esforç durant tota una vida professional dedicada al dret i la justícia ara em posaven a prova de la pitjor manera que qualsevol persona pot esperar. Havia de jutjar al meu propi germà, aquell en el que compartia sang, una infantesa dura però a la vegada tendra, records de jocs i abraçades d’estima que ens feien estar junts hores i hores, i el més important...la mare.

Què diria la mare si estigués allí?

Què em demanaria fer?

Ser correcte i just com sempre ens havia ensenyat?

No condemnar al meu germà i donar-li una segona oportunitat?

Finalment, el vaig declarar culpable, i mai més res va ser igual. La tristesa i l’angoixa es van apoderar de mi, fins al punt de voler canviar la meva identitat, el meu nom, els meus orígens, abandonar el gran somni de la meva vida que tant esforç m’havia comportat...



L’avi va parar de xerrar.

La meva ment estava col·lapsada.

No podia parlar. No podia deixar de mirar a l’avi, amb uns ulls rojos que semblaven un trencadís dibuixat per fines venes que conduïen la sang caòticament.

De nou, vaig veure com li queien unes petites llàgrimes pel rostre envellit i fred com l’aigua de la font lliscava pel granit. De nou, em vaig apropar més al seu costat per intentar consolar-lo i ell va respondre amb una abraçada. Era la segona vegada que els nostres dos cossos prenien contacte amb tanta intensitat i força. De nou, una força física i emotiva ens va unir.

Aquella força va ser tan gran, tan poderosa que va paralitzar la meva respiració per uns instants. Sentia un dolor immens al pit. Notava els braços de l’avi com cordes lligades al meu cos, cordes amb nusos entrecreuats que no podia deslligar. Amb aquella força sobrenatural, m’encomanava el coratge, el valor i el llegat de la seva vida, aquells que són tan necessaris i essencials per saber resoldre tot el que ens arriba i ens queda per arribar.

Em van semblar uns moments eterns. El meu cos estava adolorit i la meva ment ofuscada.

Va ser llavors quan el cos de l’avi sobre el meu es va debilitar, afluixant els braços que moments abans m’oprimien enèrgicament, i a continuació el seu cos es va desplomar al terra, just davant de la font que continuava rajant. Eren les 12 del migdia i el sol lluïa més que mai.

Sorprès vaig entrar a casa per avisar als pares.

Ningú va poder fer res. El cos de l’avi havia abandonat la seva energia, els seus batecs, el seu passat i per fi descansava tranquil sobre la gespa del jardí on moments abans parlava sense parar. El seu cos moria mentre dins meu brollava l’energia, la saviesa, els records i una nova vida que amb aquella última abraçada intensa i dolorosa m’havia encomanat. Ara entenia perfectament el motiu de la seva visita, d’aquelles mirades de complicitat entre nosaltres. Les meves incògnites s’havien resolt.

- No et preocupis avi que no et fallaré – Li vaig dir tranquil·lament en un moment en que els pares alarmats van entrar a casa per avisar l’ambulància.

L’avi Joan ara té una nova oportunitat, una segona vida a través meu, una vida reencarnada amb el meu cos que ens durà a resoldre junts nous reptes; noves incògnites.

L’ambulància va arribar a casa i els metges van assegurar el cos sense vida de l’avi Joan, o millor dit de l’avi Karim Jamal.

Mentre els pares i l’àvia intentaven entendre la situació, nosaltres, l’avi i jo, junts, íntims i més lligats que mai en un únic cos, vam entrar a la sala on ens esperava el piano, elegant i poderós.

No vam dubtar. Vam seure i vam començar a tocar.

D’ara endavant ja no tocaré més mai sol.