Intriga. Suspens. Mirades.

No sabia què pensar. L’avi ja havia entrat a casa amb un posat serè, però jo encara continuava mirant silenciosament la font del nostre petit jardí.

El meu cap anava a mil per hora, milers d’incògnites sorgien dins la ment com papallones de colors amb vol desordenat. Donada aquella situació, no podia fer altra cosa, havia de tocar el piano.

Caminant cap a l’habitació i una vegada dins, em vaig situar al davant d’ell, gran, elegant i poderós. Una vegada acomodat vaig començar a tocar l’instrument que tant m’agradava.

Deixant-me portar per aquelles melodies tan harmonioses i relaxants intentava oblidar unes mirades plenes de dubtes que minuts abans no m’havien agradat, però no hi havia manera, em resultava molt difícil.

De sobte, uns copets tímids a la porta de fusta van interrompre la meva música.

Les meves interpretacions musicals al piano sempre han estat una activitat molt íntima, moments únics només entre l’instrument i jo, i no volia compartir-les amb ningú més, així que vaig parar de tocar secament i vaig girar el meu cos amb curiositat per veure qui era. Era l’avi.

Al veure’l em vaig quedar sorprès, però això no va ser tot, després de disculpar-se per la interrupció de manera educada, molt pròpia d’ell, em va demanar que sortís i el seguís. Jo sense dir res el vaig acompanyar i vaig començar a caminar darrere seu silenciosament, amb passos ferms.

Què devia voler? L’avi mai solia passar estones amb mi, sempre preferia estar sol llegint el diari, la seva novel.la preferida o mirant la televisió. Podríem dir que no el coneixia gaire.

Vam tornar al jardí, concretament ens vam aturar de nou davant la font rústica i de bellesa natural. L’avi la mirava en silenci. Jo no sabia què fer així que el vaig imitar.

El soroll de l’aigua relliscant suaument sobre aquelles pedres de marbre i granit transmetia una sensació de relaxació i de serenitat difícil de superar. Per uns instants em sentia totalment hipnotitzat per aquell so que la natura ens regalava, i la meva consciència va tornar quan l’avi es va decidir a parlar.

- Tan debò de petit hagués tingut l’oportunitat de poder gaudir d’una imatge com aquesta, oi que és una font preciosa? M’agrada sentir brollar l’aigua poc a poc i observar com els ocells venen a beure d’ella.

El vaig mirar atentament. No sabia què respondre. Al cap d’uns segons de silenci va dir:

- Vine amb mi.

Sense dubtar el vaig acompanyar. Vam sortir del pis i ens vam dirigir al parc més proper de casa. Un cop allí ens vàrem passar l’estona caminant contemplant les infinites varietats vegetals que ens envoltaven. Els arbres verds lluïen plens de flors de color rosa.

De sobte, la seva cara va canviar, va passar de tenir un somriure d’orella a orella a un somriure més dissimulat i seguidament va començar a parlar:

- Jan, tanca els ulls i aixeca el cap, deixa que el sol et toqui i el vent et fregui suau i delicadament el rostre.

Ai com recordo aquells temps, quan aixecava el cap mirant cap al cel i simplement veia un sol segador i lluent que feia que llisquessin gotes de suor per la cara.

Ai com recordo aquells temps, quan mirava endavant i observava la gent del meu voltant patint la misèria i intentant sobreviure en una societat cruel i poderosa, on només uns quants en treien profit. Jo era jove, fort i rebel, i em creia suficient per canviar-ho tot.

- De què parles avi? – la meva pregunta va ser molt directa.

- Eren temps complicats, on no es podia parlar, ni pensar, ni estimar en llibertat. On el poder d’uns pocs era suficient per justificar les barbàries més grans, i així va ser.

Els ulls de l’avi estaven tristos i apagats.

- Moltes vegades hauràs de fer canvis o prendre decisions en aquesta vida que no t’agradaran, però has de pensar que tot i que al principi et costi adaptar-te o sentir-te a gust, tots els canvis van a millor, sobretot quan reconeixes els teus errors.

Em vaig quedar sorprès. Les paraules de l’avi i la seva cara em van commoure, podia notar que recordava amb rancúnia part la seva vida, del seu passat.

Començava a ser fosc i ja s’apreciaven els petits puntets blancs, discrets però lluents al cel immens, així que vam tornar a casa.

En arribar, tenia una barreja d’emocions contradictòries que no podia gestionar, una gran confusió i intriga dins meu.

Mentre sopàvem l’àvia i la mare no callaven, no paraven de xerrar sobre receptes, dinars i sopars que preparaven normalment. Mentrestant l’avi i jo intercanviàvem mirades de complicitat i somriures dissimulats. Els dos estàvem contents d’haver passat una estona junts, però l’avi mantenia la tristor als ulls vells i cansats.

Per més que ho intentés, no aconseguia adormir-me. No podia parar de pensar en la conversa d’aquella tarda amb l’avi.

Al cap d’uns instants, vaig sentir uns petits gemecs de dolor, com si algú estigues fent l’esforç de mantenir els plors. Vaig sortir de l’habitació cautelosament i vaig fer veure que anava al lavabo per descobrir què passava. Davant de l’habitació dels pares tot semblava normal, amb la porta tancada no es sentia res, així que vaig continuar endavant. Al fons del passadís vaig ataüllar una ombra asseguda a les escales, al sisè esglaó, justament on jo seia hores abans quan els avis van arribar. Era l’avi.

Em vaig apropar a ell i vaig veure com li queien unes petites llàgrimes pel rostre envellit i fred com l’aigua de la font lliscava pel granit. Sense dir res, em vaig ajupir al seu costat per intentar consolar-lo i ell va respondre amb una abraçada. Era la primera vegada que els nostres dos cossos prenien contacte amb tanta intensitat i força. Una força física i emotiva.

Jo també vaig voler respondre a aquella situació tan inesperada amb quelcom únic, només meu, que mai abans havia compartit amb ningú, així que donant-li la mà l’avi es va aixecar del sisè esglaó i els dos junts vam entrar a la sala on ens esperava elegant i poderós, el piano.

Fruit del contacte de les meves mans amb les tecles blanques i negres, la música va començar a sonar més bonica que mai. Jo estava tranquil i content i l’avi poc a poc va tancar els ulls descansant a la butaca de vellut fosc fins que va quedar adormit.