Harmonia. Pau. Serenitat. Claror.

Estirat sobre el llit i amb els meus auriculars nous sense fil, vaig començar a escoltar música. Mentre observava amb una mirada perduda el sostre de la meva habitació, em qüestionava que seria jo sense la música...

Aquells sons em permeten desconnectar, evadir-me, oblidar-me de tot el que m’envolta i traslladar la meva ment a un nou món d’harmonia continua i rítmica. M’enfonso d’una manera empàtica amb els ritmes i la lletra de les cançons, i brollen en mi tot tipus d’emocions.

Normalment escoltava música clàssica, d’aquesta manera podia aprendre noves melodies i tècniques útils per composar cançons amb el piano. Aquell instrument de nombroses tecles blanques i negres formava part de mi, em feia unir estretament els meus coneixements i les meves reflexions.

Pot semblar estrany, però cada cop que toco una tecla, dins meu, la meva ànima es manifesta i gaudeix com un infant quan juga alegrement. Puc notar la connexió que estableix amb mi, la connexió entre la música i jo, entre la ment i l’instrument. Depenent de la melodia i la cançó puc arribar a hipòtesis filosòfiques complexes i reptadores.

Tot i tenir el volum de la música el més fort possible sentia un murmuri de fons. Els pares havien estat tota la tarda discutint i argumentant amb crits al menjador de casa. Devia ser perquè no treia les notes que ells esperaven?

És cert que últimament no estava en la meva millor època acadèmica, bé, excepte en filosofia, aquesta assignatura era l’excepció. Sempre he sentit certa fascinació pels misteris de la vida que ens envolten en el nostre dia a dia, milers de preguntes que es poden formular amb tantes respostes possibles que donen infinites tonalitats als colors de la nostra existència.

Qui sóc jo? D’on venim? Com hem de viure? Què hi ha després de la mort? Hi ha alguna cosa que hagi existit des de sempre? D’on ve l’univers? Quin és el nostre propòsit? ...i així un llistat que mai s’acaba de preguntes i incògnites que passen per la meva ment de manera aleatòria. Però bé, si els meus resultats a l’institut era el motiu pel qual discutien el pares, no era un gran problema, era una cosa que m’afectava a mi, no a ells.

Vaig decidir baixar per descobrir realment el que estava succeint.



A mesura que anava baixant les escales de manera sigil·losa, intentava concentrar-me, aguditzar l’oïda i entendre el que estaven dient els pares, però em resultava impossible. De sobte va sonar el timbre de casa amb un so intens i de seguida van parar de xerrar. Em vaig endur un bon ensurt amb aquell so que ningú esperava i amb curiositat em vaig detenir a mitja escala.

La mare es va dirigir decidida cap a la porta que va obrir de manera enèrgica i a l’entrada... allí estaven els avis. Els meus ulls obert i perplexos observaven atents aquelles dues persones grans i entranyables, mentre la meva ment àgil i inquieta plantejava un seguit de dubtes que em generava una gran intranquil·litat.

L’àvia vestia com sempre, moderna i original, amb un vestit de colors ben combinats i estampats alegres. Cobria els seus ulls amb unes ulleres de sol de color fosc més bé grans i una pamela enorme li ajudava a protegir la seva pell clara i fina del sol; al menys això és el que normalment m’explicava, tot i que jo sabia que era part del seu estil extravagant i únic, propi de la seva personalitat estrafolària. El seu aspecte va provocar un somriure espontani en la meva cara de sorpresa.

L’avi, com ja era de costum, optava per un aspecte més desenfadat amb una línia d’esport. Lluïa una camisa de quadres blancs i rojos i uns texans de color blau que perfilaven perfectament les seves cames llargues i esveltes, que amb el temps havien perdut una mica de musculatura però que encara conservaven l’atractiu de l’home fort i corpulent del passat. El meu cor esclatava d’alegria, mentre des del sisè esglaó de l’escala continuava observant aquell encontre tan inesperat.

No vaig poder esperar més i al veure’ls, estava tant content que vaig acabar de baixar els esglaons que em quedaven a tota velocitat i sense pensar-m’ho dues vegades vaig abraçar l’àvia. Ja no m’importava el motiu de la discussió dels pares.

Ella al veure’m tan content em va abraçar ben fort i em va estrènyer contra el seu pit mostrant-me l’estima que només un àvia sap mostrar. En aquell moment vaig reconèixer la seva olor, tan especial per mi, perfumada lleugerament i fresca al mateix temps.

Quan vaig acabar d’abraçar l’àvia Caterina, ella va obrir els seus braços i em va alliberar. Vaig aixecar la mirada amb el mateix entusiasme dirigint-me a l’avi Joan, malgrat que ell no va tenir la mateixa reacció. Simplement em va mirar de manera calmada i em va abraçar lleugerament mentre em feia uns copets a l’esquena. Mostrar els seu sentiments i exterioritzar les emocions mai havia estat el seu fort. Jo també em vaig haver de contenir.

La reacció de la mare va ser poc efusiva, no semblava gens sorpresa en veure als seus pares i més bé semblava que els esperés. Els avis van entrar a casa i van saludar al pare que continuava al menjador i preparava el cafè, sabia perfectament que l’àvia el preferia amb una mica de llet, així que ho tenia tot preparat.



Vam seure al sofà, i com era d’esperar els avis em van fer les preguntes de sempre per obrir la conversa; sobre els estudis, les sortides amb els amics, si tenia parella... bé, el que solen preguntar quan fa un temps que no ens veiem.

Jo no tenia massa novetats que explicar, així que vaig contestar d’una manera breu i sense més importància les seves preguntes abans de dirigir-me a ells per saber el motiu de la seva visita. Els hi vaig preguntar perquè havien vingut.

Va ser llavors quan va haver un breu silenci i mirades entre ells quatre; mirades adultes plenes de complicitat i que no sabia com interpretar. Al cap d’uns segons l’àvia va saber improvisar i va dir hàbilment que havien vingut a passar uns dies amb nosaltres perquè feia temps que no ens vèiem i ens trobaven molt a faltar. La seva mirada era dolça com sempre però jo no sabia si alegrar-me o no. Aquelles mirades connectades entre ells, aquells minuts de silenci i cares de preocupació, què devien significar?

Amb molta naturalitat l’avi es va aixecar i es va dirigir al jardí, obrint la porta de vidre que va quedar lleugerament entreoberta. Una onada d’aire fresc i suau em va convidar a sortir amb ell i jo sense cap dubte vaig acceptar.



L’avi es va quedar dret davant la font que hi havia a la cantonada més ombrívola, una font de pedra que combinava el color natural de diversos granits i marbres. Aquella font era una mostra perfecta de la bellesa que la natura ens brinda; un conglomerat resistent de materials que amb art feia brollar l’aigua tranquil.la del subsòl, com una manifestació de llibertat. Jo al seu costat, no vaig gosar interrompre aquell soroll d’aigua, natural i únic.