De sobte, al fons del passadís es va sentir rebotar el so del timbre que s'anava fusionant amb l'arrossegament de les cadires. D'una revolada, vaig recollir els llibres sobre la meva taula i vaig dirigir-me cap a la porta, mentre aguantava aquella maleïda bala que només volia esclatar el més abans possible. Ja era fora de l'aula quan vaig sentir una mà sobre la meva espatlla. Era una mà càlida que em proporcionava una sensació de calma i sinceritat. Aquella sinceritat que era capaç de fer esclatar allò concentrat dins meu. "Resisteix" -vaig dir-me. Lentament, el meu cos va començar a girar-se per esbrinar el propietari de l'extremitat. Va resultar ser la Fasni, una companya de classe. Vam observar-nos uns instants sense dir res, ni una sola paraula. Durant aquells moments, ella em va fulminar amb la mirada revelant el secret que intentava suportar dins meu. Seguidament, va preguntar allò que va vèncer les meves forces que amagaven el meu patiment. Allò que va fer esclatar la bala dins meu. Les seves paraules ressonaven pel meu cap tantes vegades com molècules d'aire a l'univers: "Et trobes bé?". Una espasa clavada, un remolí d'angoixa, una ànima foradada, tempestes de nostàlgia amb llamps carregats de fúria. "Sí, perfectament. Gràcies per preguntar"-vaig respondre amb un somriure forçat que només podria identificar l'àvia Delazi. Em vaig dirigir a la porta principal de l'institut per sortir i córrer el més ràpid possible. La motxilla rebotava sobre la meva esquena quan unes petites gotes salades relliscaven sobre les meves galtes. No pronunciava ni una sola paraula ni cap sanglot que reflectís el meu plor. Només llàgrimes solitàries que lliscaven per la meva cara.

En arribar a casa, vaig aturar-me davant la porta per eixugar-me les llàgrimes. Una de les coses que només entenem els adolescents és la incomoditat de plorar o revelar els nostres sentiments davant els adults. Qualsevol adolescent ho sap. Una cosa inexplicable però tan certa com la lluna i les estrelles. En canvi, amb la Delazi no succeïa això i no entenia el perquè. De totes maneres, vaig girar la clau per obrir la porta. Cap soroll. Cap presència. Era estrany, els meus pares haurien de ser a casa. Tanmateix, la situació no em va semblar rellevant, ja que tenia altres coses més importants de les que preocupar-me. Explotar el canyó d'emocions atrapades al fons de l'ànima. No resistia més. Era el moment perfecte. Ningú a casa per jutjar el que faria. Vaig anar al menjador per agafar un coixí i... cridar. Cridar ben fort sense que els veïns es queixessin. El so dels meus crits es silenciava pel coixí. Una sensació plaent i satisfactòria emergia entre el meu pit. Felicitat. Un somriure, aquest cop real, apareixia entre les meves galtes. Plorava i reia a la vegada. Era tan estrambòtic i agradable que mai em vaig imaginar la combinació d'aquestes dues emocions oposades i diferents entre elles. Després del crit que ningú va escoltar, la meva ànima per fi va assaborir la felicitat, encara que no per molt de temps. Sense aquella angoixa dins meu, vaig apropar-me a la cuina per tastar alguna oliva de l'amanida que la mare havia preparat. Mentre agafava un grapat amb la mà, vaig observar el paisatge a través la finestra. Davant casa meva hi havia un bosc on alguns ocells havien construït els seus nius. Quan contemplava la naturalesa, vaig adonar-me que la televisió estava encesa. La llum havia pujat de preu i era molt inusual que la meva mare s'hagués oblidat d'apagar-la. La presentadora de les notícies anunciava el conflicte entre Ucraïna i Rússia. Una guerra devastadora amb morts, ferits i infants espantats per bombardejos de tropes militars. L'ésser humà podia ser tan cruel i atroç per matar-se a ell mateix. Som els únics que ens aniquilem entre nosaltres només per plaer. Que borinot que som. Per uns moments, envejava la vida dels ocells. Vaig apagar l'aparell del menjador quan, de cop i volta, els meus pensaments es van esvair per una trucada. En la pantalla del telèfon va aparèixer el número del meu pare. Sabia que havia passat alguna cosa que no era habitual. L'absència dels meus progenitors, la televisió encesa, la trucada inesperada... tot apuntava a una sola cosa que no podia ser bona. Vaig contestar agafant el telèfon amb les mans tremoloses. Una veu baixa i greu em va respondre per explicar-me una de les notícies més aterradores que estava esperant feia temps.

Una pluja intensa inundava la meva ciutat mentre corria cap a l'hospital. Altre cop va tornar aquella sensació desagradable entre el meu pit. Tornava a plorar. Feia uns instants enrere ja m'havia desfet de les llàgrimes carregades de patiment i ara s'estava repetint la mateixa situació. Corria tan ràpidament que encara no me'n recordo si vaig tancar la porta de casa. En arribar a l'enorme edifici, vaig dirigir-me a l'habitació que visitava cada tarda. L'habitació on havia creat els últims records amb l'única persona que m'entenia i era capaç d'empatitzar amb una adolescent desesperada en el món. Vaig obrir la porta de bat a bat per contemplar el panorama. La cambra de l'hospital no era molt gran. Al centre hi havia un llit amb la meva estimada àvia estirada entre llençols blancs i connectada a milions de tubs, menys a un. El tub que li proporcionava l'oxigen essencial per sobreviure estava desconnectat. Al voltant es situaven els meus pares amb una mirada falsa i desoladora. El meu cor s’accelerava cada vegada que m'apropava a ella. Quan per fi la contemplava a una curta distància de mi, vaig agafar acuradament la seva mà deixant caure algunes llàgrimes salades dels meus ulls ploraners sobre els mantes blanquinoses. No tenia forces per sostenir-me i els genolls em van caure a terra. Vaig esclatar a plors recolzant el cap al costat de la Delazi. Per què havia de morir? Vaig tornar a sentir una altra mà sobre la meva espatlla. Aquesta, en canvi de sinceritat, transmetia l'arrogància pura. Sabia perfectament qui era. Vaig preguntar-li una sola cosa entre sanglots: "Per què l'heu matat?". La seva resposta va ser tan insolent i menyspreable que els meus plors van aturar-se per carregar una fúria dins meu. Quina classe de ser viu, sense el consentiment de la pròpia persona, la mata per diners. Per les despeses hospitalàries que no equivalien ni a una quarta part de les compres inútils que ells es permetien. No podia creure del que l'espècie humana era capaç. Vaig girar-me bruscament per donar-li una petita empenta i evitar el contacte físic amb ells. No podia deixar de mirar-los amb una mirada amenaçant i vaig començar a desfer-me d'aquella fúria contra ells amb paraules que no sabia exactament a qui feien més mal: "Mireu que acabeu de fer desgraciats. Heu assassinat a l'única persona amb qui podia comunicar-me sense ser jutjada. L'única que m'escoltava. Ara a qui li explico els meus temors pel meu futur en el món laboral, a qui li explico que em sento un gamarús estúpid amb inseguretats en el meu cos, a qui li explico les meves frustracions de la vida sense que em critiquin burlant-se i acusant-me de ser un adolescent que no sap el que fa. Doncs no sé el que faig! Teniu tota la raó! Però tinc clara una sola cosa. Quan sigui gran, quan sigui un adult, no m'assemblaré ni a una sola partícula de vosaltres. Sou uns arrogants caps de suro incompetents que només volen diners i pensen en ells mateixos. Ara entenc per què el món és ple d'injustícies. Els adults sou els creadors d'aquestes. Sou uns...". Abans d'acabar la frase, vaig rebre una bufetada d’aquelles que no s'obliden mai. Els hi havia revelat moltes coses, m'havia revelat. Era aquest el motiu pel qual anomenen als adolescents rebels? Per una gran revelació que volem confessar contra al món sencer? La meva cara es va tornar vermella com un tomàquet, i per dins, no sabia que estava succeint. No sabia que passava dins la meva ànima. Foradada, trencada, agitada, immòbil, feliç, càlida, freda... no ho sabia. No tenia ni una sola excusa per plorar o riure en aquells instants. Vaig ignorar els meus pares per escapar de la cambra. Sentia cridar el meu nom quan fugia pel passadís, però, no va ser motiu per aturar-me.

Mentre sortia desesperada de l'hospital, sentia la llibertat. La llibertat per no tindre una casa on viure a causa del possible càstig que rebria per les meves accions reveladores. Vaig triar una de les decisions que la majoria d'adolescents escolliríem en moments com aquest: escoltar música. Sempre portava uns cascos amb el mòbil en una de les butxaques del meu pantaló, així que vaig agafar-los per escoltar alguna cançó. A punt de travessar el meu carrer, em vaig decidir per una de les melodies que més energia em proporcionava per poder cridar-la fins quedar-me sense alè. Em vaig col·locar els cascos. La música estava al màxim del volum possible. Va tornar a ploure, tot i això, el carrer era només per a mi. No hi havia ningú, ni una sola ànima. Em vaig endinsar en ell, primer taral·lejant la cançó fins acabar cantant-la a tot pulmó, dansant sota la pluja amb els fanals de la vorera com a parella de ball. Al final de la cançó, vaig creuar el carrer per intentar recrear el salt que la cantant realitzava en el seu videoclip. Preparada, vaig retrocedir per agafar potència i saltar. Un, dos, tres... ja! Mentre m’enlairava, un dels meus cascos va caure. Vaig sentir el soroll d'un motor de cotxe a pocs centímetres de mi. Era evident que el conductor no havia predit les meves accions i havia continuat el seu camí. La culpa era meva i vaig assumir les conseqüències. El vehicle a 40 km per hora estava a punt d’enviar-me pels aires. Jo simplement vaig tancar els ulls, esperant l'impacte i el moment de la meva mort.

Quan em va retornar la consciència, pensava que em trobava en un lloc celestial on despertaven totes les persones que perdien la seva vida. Vaig entreobrir els ulls per a poder observar amb més claredat com era el món dels morts. Jeia sobre un llit en una habitació que es semblava a la d’un hospital. Sentia alguna cosa envoltant el meu canell que va resultar ser una polsera amb diferents números apuntats. En observar-me a mi mateixa, vaig apreciar que una multitud de tubs connectaven el meu cos amb diferents aparells del meu voltant. Vestia una bata blanca amb puntets blaus que m’arribava per sota els genolls. Vaig intentar incorporar-me lentament. Cada moviment que intentava requeria d’una enorme intenció i força que no tenia. Era com si hagués perdut l'energia necessària per moure’m. A poc a poc, vaig prendre el control de les meves extremitats per aixecar-me. Quan ho vaig aconseguir, vaig fer caure alguns llençols blancs a terra i uns quants tubs van desenganxar-se del meu cos mentre obria la porta de la cambra. Estava confosa. No sabia on aniria a parar, però, caminava per un passadís llarg i ple de persones vestides amb uniforme blau. Una d’elles em va veure i va cridar: "Uhane, Uhane, t'has despertat!". Com que "t'has despertat"- pensava. Va agafar-me pel braç i em va portar a l'habitació en la qual havia despertat. Va trucar als meus pares amb el telèfon de l’habitació i vam mantenir una petita conversa que va confessar una gran revelació impossible de creure:

-Els teus pares estaran molt contents de veure't desperta - Va exclamar mentre recollia les mantes que havien caigut sobre les rajoles blanques.

-Però… com he sobreviscut a l'impacte del cotxe? Hauria d'estar morta!- vaig afegir.

-A quin accident et refereixes Uhane? No has petit cap impacte. Acabes de despertar d'un coma- va explicar ella.

-Què! Espera... com és possible…

-Mira noia, estigues tranquil·la i no t'espantis. No te'n recordes de res? Un dia vas anar-te'n a dormir i l'endemà no vas despertar... fins avui, després d'un any i mig. Tornaràs a viure en el món real. A més, ja podràs ser metge. M'han dit que volies estudiar medicina... parlant de metges, avisaré al doctor, ara arribo.

Aquelles paraules em van deixar atònita. Res tenia sentit. Tot allò viscut ho havia imaginat? Suposo que mai sabré la nit estelada en la qual vaig caure en un somni profund.

Potser podrien acusar-me de ser una noia esbojarrada per pensar això, però a partir d'aquell dia, alguna cosa dins meu va canviar. Va ser com si el coma hagués sigut una lliçó de vida. Des del meu despertar, vaig prioritzar la meva felicitat davant la meva obsessió pels estudis per a gaudir de la vida. Perquè viure és estimar a qui t'agradi, menjar el teu plat preferit, cridar ben fort, escoltar música, escriure un llibre, perdre la vergonya, plorar fins no tindre més llàgrimes, perseguir les teves passions, combatre contra les injustícies, intentar entendre les matemàtiques, riure fins no poder respirar, viatjar pel món sense destí previst, fer gamberrades, ser adolescent, ballar sota la pluja, somiar coses extravagants... això fa sentir viva a la teva ànima. La vida és una sola i l'hem d'aprofitar. Creu-me. Petita ànima, ara ves i viu la teva pròpia història. Tu, que t'has atrevit a pronunciar aquestes paraules, presencia-la i desperta-la, no t'oblidis d'ella. Respecta i observa allò inobservable que totes les criatures obtenim al viure. Escolta i allibera l'ànima que perdura dins nostre.





Va tancar el manuscrit amb delicadesa: "Vet aquí la llegenda que heu de conèixer abans d'endinsar-vos en el món. Correu ànimes, sou lliures". Aquestes van fugir sota l’horitzó desfet i trepitjant l'herba blanca del prat. Una d'elles va quedar-se immòbil davant la guardiana celestial: "Delazi, la carta que la noia llegia en el seu somni que deia?"-va preguntar. La guardiana va somriure per la curiositat que mostrava i va entregar-li un petit full doblegat. "Aquí tens". L'ànima va desdoblar la carta i va procedir a llegir-la:

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.