Però al final et sentiràs feliç. T'ho prometo.

Aquest va ser el principi i el final d'una història diferent i extravagant, sense cap mena de sentit. L'inici d'una connexió entre un lector i unes paraules ordenades per una altra persona que potser mai veuràs o tornaràs a veure. El destí no està escrit.

T'adverteixo del perill que pots arriscar al continuar llegint, al seguir pronunciant, al romandre recitant unes oracions desconegudes originades per un ésser viu... o mort. No t'espantis. No soc cap fantasma ni criatura monstruosa de cinc extremitats. Només et demano una sola cosa, no t'esforcis per entendre res i deixa que les meves paraules s'endinsin dins teu. Respecta i observa allò inobservable, l'ànima. La teva ànima. Escolta-la. Aquell sentiment entre el pit que sorgeix i està emergent dins teu. La sents? Aquesta estranya sensació que t'ofega intensament per a alliberar-se d'un caos intern. Te n'adones de la seva presència dins del teu cos? Jo presencio la meva. Però, temps enrere no era així. No era capaç d'escoltar-la i donar-li la veu que ella m'havia regalat quan vaig néixer. Vet aquí una aventura que no tindrà cap sentit fins que algú la llegeixi, la imagini i l'escolti.



Nosaltres els humans som més de 7 bilions de persones habitant en un planeta el qual anomenem Terra. Jo soc una d'aquelles millers de criatures, específicament, un ésser humà que ha sobreviscut 16 anys. Des que la consciència es va presenciar en mi, recordo i oblido una infinitat de coses que mai m'agradaria fer desaparèixer de la meva memòria. Però, estic segura que aquella etapa de la vida on tot es torna fosc, dens i malèvol de cop, és difícil d'oblidar... o això pensava.

Ja era tard. La nit arribava a la meva ciutat amb la brillantor de les estrelles. Sempre que mirava el cel de nit recordava dues coses: les estrelles que veia no eren estels en realitat, sinó la claror d'aquestes que estava viatjant a anys llum per l'espai. La segona cosa era la Delazi, la meva estimada àvia que malauradament, ja no podia respirar sola. La seva malaltia respiratòria havia perjudicat molts membres de la nostra família, així que sabia que jo també tindria moltes possibilitats de patir-la. L'àvia era viva, tanmateix, necessitava l'ajuda d'un tub amb oxigen per a poder sobreviure en aquest món. Ella sempre deia que estava més morta que viva, que no sentia la seva ànima que li donava el sentit i la gràcia a la vida. Deia que era una ànima morta en un cos viu, encara que el seu cos no estigués en molt bones condicions, i després, reia acariciant-me la cara amb la seva càlida mà. Jo la mirava amb uns ulls brillants cada vegada que sentia la seva escalfor a prop meu. Ella em xiuxiuejava: "No ploris Uhane, sempre estaràs dins meu, amb la meva ànima". La Delazi ho sabia tot, era l'única que m'entenia.

Aquella mateixa nit, quan me'n vaig enrecordar d'ella, entre el meu pit va aparèixer de nou aquella sensació que m'afogava. L'àvia deia que era la meva ànima que volia sortir i cridar ben fort. Mai creia en aquestes coses. Eren metàfores sense sentit, científicament impossibles i innecessàries per a sobreviure. Vaig aixecar-me de l'esglaó de la finestra on sempre seia i vaig córrer a l'habitació per a acabar els deures. Si existia una cosa que prioritzava, eren els estudis. Podia passar-me dies i dies tancada en una cambra estudiant sense parar. No em molestava, era el meu deure. Els meus pares, en canvi, van adonar-se que si continuava així, veuria la meva adolescència passar davant els meus ulls. Asseguda en una cadira resolent equacions de segon grau i analitzant sintàcticament desenes d'oracions. La meva àvia també estava d'acord amb ells i sabia que tenien raó. El que ells no sabien era la meva por. Por a suspendre els exàmens, por a repetir curs, por a la selectivitat, por a la Universitat, por per aquell somni... por al meu futur en el món adult. Vaig esbrinar que no era l'única persona que ho pensava. Tots els adolescents a qui els hi havia preguntat, afirmaven i compartien el mateix temor. No obstant, quan vaig preguntar-li als meus pares, als adults en general, contestaven: "Quines bestieses diuen ara els xicots. No has vist les enormes responsabilitats que tenim nosaltres els adults i tu aquí plorant per un examen suspès. Ja ploraràs quan tinguis més anys, una casa, treball, impostos, fills...".

M'estaven dient que no era suficient? Que els adolescents érem uns exagerats i que no podríem superar allò que vindria? Aquelles paraules es van clavar dins meu i ferien internament la meva ànima. Foradada. Em sentia foradada, com quan una espasa traspassa el cos d'un cavaller en una pel·lícula de l'edat mitjana. Els adults no eren conscients de les seves paraules sobre els adolescents. No entenia com havent viscut la pubertat, no comprenien que era ser un adolescent. Ho havien oblidat?

Com oblidar quan el món es rebel·la contra tu. Quan la teva consciència apareix en un planeta ple d'injustícies. Encara recordo les paraules que l'àvia Delazi em va dir quan vaig voler desfogar-me en adonar-me de l'egocentrisme dels adults: "Malgrat la possibilitat per fer desaparèixer injustícies, les persones amb l'ànima impregnada d'arrogància i egoisme només imaginen que no existeixen en comptes de considerar una solució. Aquestes persones s'anomenen "Adults", Uhane." Totalment d'acord amb aquelles declaracions. Sabia que ella m'entendria.

Com cada dia, després d’acomiadar-me del cel estrellat i acabar els meus deures, vaig mirar-me al mirall de la meva habitació. Era rere la porta i la seva llargària igualava la meva altura. Com sempre, vaig aixecar-me la samarreta per reflectir el meu cos sobre el vidre. Vaig deixar anar un sospir i en alçar la vista, vaig sentir com la meva pròpia mirada fulminava dins meu. La veia. La meva ànima es tornava cada vegada més petita. Volia desaparèixer com aquelles injustícies que no haurien de tindre cap lloc en aquest món. Em detestava. A continuació d'aquest hàbit, no molt saludable per a la meva salut mental, em vaig endinsar dins el llit per a adormir-me plàcidament entre les mantes.

No. No pot ser. Avui no passarà, avui no. Hidrogen, Heli, Liti... Alumini, Silici, Fòsfor... Recitar la taula periòdica em tranquil·litzava encara que no l'evitava. No desapareixia de la meva memòria. No podia evadir del meu cap aquell somni tan... real.