El cel. Després d'esbossar la foscor dels meus ulls adormits, veia el cel. Un cel inusual, mai imaginat ni descrit per ningú. Tan insòlit com si el temps es parés, com si els segons s'aturessin uns minuts. Damunt meu, l'horitzó desprenia un color que no havia existit cap instant en el món. Vaig acabar d'obrir els ulls quan aquests van veure que em trobava estirada en un prat immens. Seguidament, la meva mà va acariciar el sòl amb l'herba fresca de la planada. Va ser aleshores quan vaig adonar-me que aquella herba no era del color que solia ser. Era blanquinosa amb la textura d'una esponja. Vaig incorporar-me desorientada. En aquell màgic i anòmal lloc es respirava l'aire perfumat amb la flaire provinent de l'herba blanca. Herba blanca i un cel amb l'horitzó desfet, qui ho hauria pensat. El vent voleiava els meus cabells amb delicadesa, com una carícia invisible enviada des d'una altra dimensió. Ara era la natura qui m'acariciava. De sobte, una veu pàl·lida i delicada repetia el meu nom una i una altra vegada: "Uhane, Uhane, Uhane...". Una força interior em va empènyer contra el vent fins que el meu peu descalç va topar-se amb un full, també blanquinós com l'herba. En aquell instant, en tocar el foli el vent va aturar-se. Un calfred va recórrer el meu cos. Vaig agafar la pàgina lentament per poder apreciar el que estava escrit. Semblava una petita carta sense destinatari ni remitent. Vaig procedir a llegir-la. No entenia res.

En pronunciar l'última paraula del missatge escrit, innombrables records es reproduïen dins el meu cap. La meva vista només veia moments que havia viscut i d'altres que no recordava. Era com si estigués mirant una pel·lícula de la meva pròpia vida. De cop i volta, vaig caure al terra de genolls. El cap em girava, estava marejada. Misteriosament, el vent va tornar a bufar, més intensament que abans. El terra va començar a tremolar. La blanquinosa herba esponjosa va convertir-se en plantes punxegudes i de tonalitats fosques, algunes podrides per l'excés d'una tinta negra. Vaig dirigir la mirada als meus peus que sentien unes pessigolles en els dits. "Pessigolles", pensava. Allò que anomenava "pessigolles" era la tinta de l'herba fosca que s'injectava en les plantes dels meus peus i podria el meu cos de baix a dalt. Inesperadament, del prat van començar a aparèixer esquerdes, fent caure immensos metres de camp gris. Es desprenien i queien al meu voltant fins que vaig sentir flotar els meus peus. El sòl sota meu ja no existia, ja s'havia desenganxat dels altres trossos de prat que encara es sostenien d'alguna manera la qual desconeixia. Mentre queia al buit, vaig tancar els ulls per sentir que era caure sense control, volar sense ales. Volia gaudir dels meus últims instants de vida. Després de pocs segons, vaig poder apreciar una superfície amb la qual m'estamparia i moriria. Morir, una paraula que només pronunciar-la, espanta. Quan estava a punt d'impactar contra el terra i deixar al món enrere... vaig obrir els ulls. Una altra vegada aquell malson. Respirava ràpidament, amb el front mullat. Sempre despertava de la mateixa manera: impregnada de suor i sense alè, amb una respiració forta i accelerada. Aquell somni es tornava a repetir. Sense importar on o com dormís, tornava a mi. Exactament, revivia aquell somni els dies 4, 10 i 22 de cada mes. Molt sospitós, ho sé. Constantment recordava el missatge de la carta d'aquell maleït somni. Que volia transmetre, que volia dir, que volia expressar… que volia canviar.



Em vaig aixecar del llit per a dirigir-me al bany on em faria una dutxa ràpida. En sortir de la banyera, vaig topar-me amb el mirall. Era més gran que el de la meva habitació. Aquell on tantes vegades havia desitjat desaparèixer o canviar la forma en la qual em veia. Sentia que no estava bé, que no havia de ser així. Mirava els cossos "perfectes" de les persones pel carrer o en fotografies de les xarxes socials per després observar-me a mi mateixa. Era horrible comparada amb els altres. En aquells moments em sentia petrificada i fràgil. La meva ànima es convertia en un mirall tan delicat que amb el mínim soroll, podria trencar-se en milers de fragments transparents. Moltes vegades rebia comentaris sobre el meu cos de persones molt properes a mi. Moltes d'elles eren adults, qui ho diria. La Delazi sabia el mal que podien fer les paraules, però, no tothom era una àvia tan sàvia com ella. Algun cop vaig intentar evitar menjar més del que em pertocava, encara que va ser una missió gairebé impossible. Quin adolescent no havia viscut mai una situació com aquesta? Tanmateix, aquell matí vaig afanyar-me per a arribar a l'institut a l'hora, tenia matemàtiques a segona hora.



Encara era fosc quan vaig entrar a la classe. Mentre em treia la motxilla i la jaqueta per acomodar-les sobre la cadira, uns companys van passar pel meu costat dret parlant d'una xerrada que rebríem a segona hora. Semblaven feliços per perdre seixanta minuts de la seva "assignatura preferida". No ho recordava fins que van anomenar el nom del seu llibre: "Ja t'has llegit l'Ara que estem junts? Vindrà a segona hora, quina sort!". No estava molt segura del que estaven comentant, així que vaig agafar l'agenda per a veure si avui era el dia, i efectivament, havien encertat.



L’hora de biologia va passar molt lentament, més del normal. Mentre observava les agulles del rellotge, no parava de rumiar sobre si el temps era relatiu en realitat, com deia Einstein. Les agulles continuaven girant a la mateixa velocitat, però la classe no avançava igual de ràpid que el temps marcat pel rellotge. Quan el professor de biologia va acabar la seva classe, vaig esperar l'assistència del gran autor de la novel·la que tota la classe va llegir gràcies a la Martina, la nostra professora de Català. De sobte, van trucar a la porta. En Roc Casagran ja havia arribat.



Va entrar per la porta amb la Martina, va situar-se davant nostre, en mig de la pissarra i va esperar al silenci per a començar la xerrada. Mentre explicava, jo em quedava bocabadada de l'emoció. No ho podia creure. Un escriptor davant els meus ulls, a pocs metres de mi, compartint i respirant el mateix aire. Això sí que era tindre sort. Ell va detallar quina va ser la seva inspiració, l'objectiu i el procés de creació de la novel·la. Va ser una xerrada molt interessant, com un d'aquells discursos que omplen cada espai del teu cos amb inspiració. Aquella inspiració que recorre cada centímetre del teu organisme i t'injecta les ganes de contribuir en un món millor, en canviar-lo i esmenar-lo per després tornar a construir un nou lloc sense guerres, agressions, discriminació, violència... sense injustícies. Va comentar alguns aspectes sobre el món de l'escriptura. Em va cridar l'atenció un tema del qual mai havia sentit parlar: l'èxit. Va deixar-nos unes preguntes a l'aire: "Què és per a vosaltres un llibre exitós o que una novel·la tingui èxit? Què és l'èxit?"...



El fet que tots pensàvem el mateix, em va despertar algunes rialles que vaig dissimular. Relacionàvem l'èxit amb el més venut, els diners, la popularitat, la fama... En Roc va definir-lo d'una manera completament diferent. Tenia una altra percepció de l'èxit. Fascinant. Simplement, vaig quedar-me atònita per la ignorància que el món adult m'estava envaint. Recordava les paraules de l'àvia Delazi: "... les persones amb l'ànima impregnada d'arrogància i egoisme...". En Roc Casagran considerava un llibre exitós quan modificava alguna cosa en els seus lectors, és a dir, quan el llibre els ajudava a superar alguna situació, a entendre i comprendre alguna qüestió... En aquell instant, la inspiració contagiada pel convidat em va crear un entusiasme per escriure una petita novel·la que influenciés a la gent a canviar allò arrogant dins seu, dins la seva ànima. Escriure un llibre que tingués èxit de veritat.



Quan va acabar la xerrada, molts dels meus companys vam demanar si el gran escriptor ens podia signar el llibre. Ell va acceptar la proposta amb un somriure humil. Vaig dirigir-me a la taula del professor on estava assegut per tindre el meu Ara que estem junts signat pel seu creador. Ell va observar-me uns segons i em va demanar un bolígraf amb tota l'amabilitat que desafortunadament, poca gent adquiria. Vaig córrer per agafar un del meu estoig i vaig entregar-li. En Roc, amb la mateixa simpatia que s'apreciava en el reflex dels seus ulls, va preguntar-me si podia signar tots els llibres amb el meu bolígraf. No vaig dubtar en afirmar amb el cap. Cada llibre tenia una dedicatòria diferent. "Quin detall més especial", pensava. En acabar l'acte de signatures personalitzades, en Roc em va tornar el bolígraf donant-me les gràcies. Atònita, vaig sostenir-lo sobre les meves mans com un tresor majestuós, prodigiós i únic. Mentre el convidat especial es retirava de l'aula, no vaig treure l'ull de l'objecte tocat per ell situat sobre la meva taula. Sentia que encara quedava una mica d'aquella inspiració que havia transmès durant la xerrada. No la veia, però la sentia, igual que la meva ànima. Vaig atrevir-me a tocar el bolígraf amb el dit índex. Quan aquest va fregar la punta del meu dit, vaig sentir una petita descàrrega d’energia que recorria el meu braç fins a arribar al mig del meu pit, allà on la Delazi sempre deia que es trobava l'ànima. A l'arribar en aquella zona del cos, l'electricitat s'expandia per les altres tres extremitats. Era aquesta sensació la inspiració que aterrava l'egoisme humà? No parava de fregar amb el dit el tros de plàstic amb tinta que em proporcionava aquella agradable emoció en forma d'electricitat no dolorosa. Volia l'arrogància adulta fora del meu cos.



Encara faltaven cinc minuts per a què el timbre sonés, així que la Martina va decidir entregar-nos els exàmens de la setmana passada sobre el llibre de lectura. Ansiosa i entretinguda amb el bolígraf sagrat d'en Roc Casagran, la professora em va entregar el control. Ràpidament, vaig cercar amb la mirada el número en verd que revelaria la meva nota: "8,5". Vaig deixar de jugar amb el boli, abandonant l'emoció tan extravagant que sentia. Una altra sensació naixia allà on, suposadament, es situava l'ànima. Un notable. Si hagués estat més segura de mi mateixa i no hagués taxat l'opció correcta que havia marcat al principi, tindria un excel·lent. Un excel·lent. Tot es tornava fosc i dur dins la meva ànima. Era més complicat no sentir-la que notar la seva presència. S'havia aïllat de l'univers transformant-se en una bola protegida per nombroses capes. S'havia convertit en una bala que només desitjava ser disparada. Volia cridar ben fort, plorar fins quedar-me sense llàgrimes, córrer lluny de la realitat, perdre’m en els meus pensaments... Així em sentia. Només desitjava explotar. Tot i això, sabia com desfer-me d’aquella sensació.

Havia de fer esclatar la bala dins meu.