Després de contemplar allò, es va quedar una estona pensant sobre el que havia vist durant el temps que havia estat a la masia. Varen passar diverses hores mentre donava voltes al llit, buscant una solució raonable i, finalment, va decidir que el més segur seria anar-se’n d’allí com més aviat millor. Va estar intentant agafar el son tota la nit després d'haver passat els dies anteriors sense descansar, però abans de poder adormir-se, es va desvetllar del tot quan la llum del matí va escampar-se per tota l'habitació. Va ficar totes les seves pertinences a la maleta de qualsevol manera, anant el més ràpid possible per poder marxar aquell mateix matí. Poc després, va travessar el passadís a la recerca de Cai, però en no aconseguir trobar-lo en aquella planta, va baixar al pis de baix.
—Cai! T'he buscat per tot arreu, on eres? —tenia la respiració agitada, després d'haver corregut escales avall.
—Estava arreglant unes coses, va tot bé? Sembles aclaparat.
—Necessito un telèfon, saps on pot haver-hi un?
—Un telèfon? N'hi ha un al despatx que utilitza el meu pare per treballar però no crec que… —Òscar es va enfilar cap al despatx interrompent en Cai. —Òscar, un moment! Primer explica’m el que et passa.
—Estan passant coses molt estranyes. Ningú és com tu creus, tot això dels llums, els símbols, les cremades, que hi hagi tanta gent a la casa, no és casualitat, Cai. Crec que el millor sera que marxi avui. Ara mateix trucaré a un taxi perquè em porti a l'estació de tren.
—Però, Òscar, atura’t un moment, quins símbols? De què estàs parlant? —només es veia confusió a la cara del noi, mentre intentava esbrinar el motiu pel qual Òscar estava tan estressat.
—Mira, Cai, no és per ser groller, agraeixo molt la vostra hospitalitat, però crec que el més oportú serà que me'n vagi aquest matí.
—Està bé, crida a qui necessitis, però després de fer-ho explica'm per què estàs tan alterat. Estàs preocupant-me.
Van dirigir-se cap al despatx d'Artur amb determinació. Van trucar la porta per comprovar que ell no hi era present i immediatament l'Òscar va cercar el telèfon.
—Tens una guia telefònica? —Óscar, amb l'auricular a la mà, el va tornar a posar sobre l'interruptor.
—Ha d'estar en algun dels calaixos. Busca tu en aquells mentre miro jo en aquests d'aquí. —Cai va començar a cercar a la còmoda de fusta que era a prop de la porta. Òscar va registrar precipitadament els calaixos de l'escriptori fins que va trobar el que semblava ser un directori telefònic. El va posar sobre la taula sense tenir en compte els documents que hi havia sobre ella i el va obrir per una pàgina qualsevol, quan de sobte va notar un fort impacte sobre el clatell que el va fer esvair-se a terra.
Després d'un parell de llargues hores inconscient, Òscar es va despertar en una habitació on mai havia estat. Va anar obrint els ulls lentament i un fort dolor a la part del darrere del cap va fer que els tornés a tancar de sobte. La cadira on estava lligat lluïa solitària al centre de la sala, la qual estava totalment il·luminada per un parell de bombetes. Seguia marejat i no va poder aixecar la vista del tot, tot i així va saber que des de la seva perspectiva no podria arribar a veure cap sortida. No va trigar a escoltar el so agut d'una porta obrint-se darrere seu. Va abaixar el cap i va tancar els ulls com més aviat va poder.
—Potser l'has colpejat massa fort. —va dir una veu femenina una mica preocupada.
—Encara respira. —va contestar Cai amb confiança.
—Has revisat que tot estigui en ordre per demà? Segons els llibres, la purificació es realitzarà quan el darrer raig de sol deixi d'estar cobert per la lluna. L'eclipsi tindrà lloc a les deu del matí. Ho hauríem de deixar tot llest aquesta nit.
—Està tot controlat. Hem seguit tots i cadascun dels passos indicats per salvar-nos de la purificació. Arribarem al reditus in lucem. —Cai semblava una altra persona, el seu to de veu havia canviat completament, sonava molt més greu i seriós.
—I els altres? Estan preparats?
—Estan acabant amb els preparatius, l'àvia descansarà fins demà.
—D'acord. No ens podem permetre que res surti malament, aquest noi és la nostra clau cap a la salvació. El ritual es completarà quan s'hagi vessat l'última gota de la seva sang, si això no arriba a succeir, el foc ens cremarà com la resta d'impurs a la terra. —Júlia sonava preocupada, atenta a que estigués tot encaminat.
Tots dos van sortir de l'habitació tancant la porta d'un fort cop. Òscar no entenia el que havia sentit i tan sols desitjava anar-se’n d’allí, però l'esgotament acumulat i l'intens dolor que encara sentia li feien impossible la lluita per escapar-se. Va deixar que els seus ulls es relaxessin i va aconseguir caure en un somni profund.
La foscor havia amainat feia un parell d'hores i el matí era fred, amb la lluna encara reposant al costat del sol. Tots dos anaven apropant-se progressivament i alhora la foscor tornava a aguaitar els racons del jardí. Unes figures humanes envoltaven una viva foguera de la qual no treien ull i les seves ombres deformades reposaven a terra. Vestien unes fines túniques color vermell amb escrits a l'esquena. Òscar es trobava al centre encara adormit amb les extremitats lligades a una gran estaca de fusta. La calor del foc en contacte amb la seva pell provocava que la suor caigués pel seu rostre. Júlia sostenia un vell llibre com els que hi havia a les vitrines de la biblioteca i després de pronunciar un parell de versos del que semblava un ritu, van callar tots per pregar als seus endins. Només se sentia la fusta cremar-se i la lleu brisa que mantenia el foc viu. Òscar no entenia les paraules que pronunciaven, semblava una altra llengua que ell desconeixia. Mantenia els ulls tancats, intentant desxifrar el que estava passant a través dels sons, però cada cop era més complicat. L'única opció que tenia era intentar desfer-se de les lligadures que el subjectaven al pal de fusta. Va anar lliscant a poc a poc el braç, amb compte que els presents no notessin les seves intencions. Va aconseguir alliberar la mà dreta forçant una de les cordes, fent-se una ferida al dors de la mà. Amb la respiració agitada, va intentar desfermar-se l’altre braç, quan de sobte va notar una forta pressió al coll que l'estrenyia cap enrere. Sentia un intens dolor a la part del darrere del cap i començava a marejar-li la manca d'aire. Va forcejar i va intentar colpejar enrere amb el braç que tenia lliure. Va aconseguir donar un cop cec i les mans que tenia al voltant del coll van deixar de coaccionar. Va observar el cercle que formaven al seu voltant, hi era tothom excepte en Cai, que es trobava darrere pressionant-se el cap amb dues mans, on li havia atiat a cegues.
—Cai, atrapa'l! I els altres, no deixeu que escapi. —la veu de Júlia sonava potentment, donant ordres a tots els presents.
Va començar a córrer cap al camp sense rumb, passant entre dues de les persones que formaven el cercle i que van agafar-lo del tors amb força. Es va agitar intentant alliberar-se de les mans que l’estiraven de la roba, però, mirant enrere, va veure els altres corrent cap a ell veloçment. Notava la respiració entretallada i el cor bategant-li contra el pit, fent que el cansament s’apoderés d’ell. En una de les estirades les seves cames van desistir i va caure a terra estrepitosament, on va poder palpar amb una de les mans una roca punxeguda. La va agafar amb força i la va estampar contra un dels caps i, tot seguit, es va poder desfer de l'altra mà d'una tirada.
La persona de la seva dreta es trobava inert sobre la terra amb els ulls entreoberts i la sang cobrint-li part del front. Quan va arrencar a córrer, va sentir un crit furiós a l'esquena, i, encara que no s'aturés per girar-se, podia sentir uns passos ràpids darrere seu. Cada cop s'allunyava més de la calor que desprenia la foguera i tot es va anar fent més fosc, el sol gairebé estava cobert del tot. No va deixar de córrer fins que un desnivell el va fer ensopegar i va començar a rodar pel camp de blat que havia estès pels voltants de la casa. Cai es va abalançar sobre ell, agafant-lo dels braços perquè no pogués forcejar. Va intentar soltar-se les mans, però la pressió que exercia era massa forta per alliberar-se. Cai va treure una navalla de la butxaca i la va situar sobre el coll d'Òscar. Ell va aixecar la barbeta quan Cai es va acostar a ell amb les dents estretes i la respiració agitada.
—No pots escapar, no ho entens? Ets part del sacrifici, ets l'única via de salvació que ens queda abans de la purificació, si no li lliurem res al sol com a ofrena, no podrem convertir-nos en purs. I tu has estat a punt d'espatllar-ho tot. —es va formar a la cara un somriure murri mentre apretava encara més el tall contra la gola.
—Esteu tots pertorbats. —va dir l'Òscar amb dificultat i va fer una escopinada sobre la cara de Cai. —La teva família i tu no em cremareu encara que us hagi de matar un per un.
Cai va deixar anar un riure cruel mentre es netejava la cara amb el braç i seguidament li va clavar un cop de puny a la mandíbula a l'Òscar.
—Ara tornarem al cercle, i continuarem amb el ritual, ho has entès?
Es va aixecar a poc a poc, encara sostenint la navalla contra Òscar fent que ell s'aixequés a la mateixa vegada. Quan tots dos varen redreçar-se, li va colpejar amb el genoll a la cuixa i Cai va perdre l'equilibri. Li va subjectar el canell amb força fins que va desistir i va deixar anar l'arma. Aquesta vegada la va empunyar Òscar i la va clavar al pit d’en Cai, qui va caure sobre els genolls deixant anar un gemec de dolor. La sang començava a escampar-se per terra, encara que la foscor li dificultava la visió. Tenia tot el cos malferit i el cap li retrunyia a cada pas que feia. De lluny, podia veure el sol amagat darrere la lluna, una taca negra al cel, que irradiava llum per les vores. Va continuar caminant a través del camp de blat, apartant la mala herba al seu pas, intentant allunyar-se el màxim possible d'aquella casa. De tant en tant mirava enrere, on de lluny encara es veia la llum de la foguera il·luminant el jardí. La set li cremava la gola i no sabia si podria arribar a un lloc on poguessin atendre les seves ferides obertes. De mica en mica, el cel es va anar aclarint per un sol lluminós, un sol nou. Quan va aparèixer del tot, Òscar va sospirar alleujat per tornar a tenir visibilitat sobre el terra que trepitjava. Li costava enfocar la vista a l'horitzó, que estava cobert per quilòmetres de camp. Es va aturar en sec, assimilant que li quedaria un llarg camí per recórrer fins a trobar algú que el pogués ajudar. Va baixar la vista, observant-se les mans plenes de sang i malferides pels cops. Sense temps d'aturar-se a pensar, va tornar a dirigir la mirada cap al seu destí. Però aquesta vegada, de lluny, ja no veia l'extens camp de blat, sinó que ara es trobava tot cobert per una llum intensa, un foc de color vermell que s'acostava cremant-ho tot al seu pas.
