Un feix de llum va travessar la cortina, fent despertar l'Òscar a l'instant. Havia passat la nit fent voltes al llit, fins que després d'unes hores va aconseguir adormir-se. En vestir-se, va sortir al passadís i va veure la porta de Cai oberta de bat a bat, així que va suposar que no hi seria allí. Quan va baixar al menjador, el va veure menjant-se una poma assegut en una taula de fusta antiga situada a la cantonada.

—Òscar! T’estava esperant. Què tal si fem una volta aquest matí? Abans que es posi a ploure, es veuen uns núvols foscos a l’horitzó.

Va ser l’única cosa que li va dir abans de sortir per la porta que conduïa a la part posterior de la casa, coberta per gespa i matolls molt ben cuidats. Van caminar al voltant d'una hora pel terreny que envoltava la masia, parlant de tot el que havia passat durant els anys que no s'havien vist. A estones, passejaven en silenci, gaudint del bon temps que feia. Quan es van cansar, van tornar amb calma a la porta principal.

Abans que poguessin entrar a la casa, va aparèixer un Mercedes Benz 280 que va cridar l'atenció de tots dos, però sobretot la de l'Òscar, que no esperava l'arribada de ningú més a la masia. D’aquest va sortir una jove parella que es va dirigir a la porta amb un ampli somriure i una clara intenció d’abraçar a la Mercè. Després van repetir el patró amb la Júlia i l´Artur. Tot i que estava a una distància considerable, va poder llegir els llavis d'Artur des d’on estaba i treure alguna de les paraules que deien.

—Dubtàvem que anessiu a arribar a temps... Ahir a la nit la mare estava atacada. —li va xiuxiuejar l'Artur abans que Júlia els convidés a entrar a la casa.

Òscar es trobava una mica confós pel que va passar la nit anterior i pel que acabava de presenciar.

—És una joia de cotxe. —va comentar per comprovar si Cai deixava anar alguna mena d'informació.

—Sí que ho és. L'oncle Queralt ho va comprar fa res, de fet, és la primera vegada que veig el carro en persona. —allò era més que suficient pel que necessitava saber.

Un cop dins de la casa es van topar amb tothom assegut al menjador en silenci i amb les mirades clavades a terra, el que semblava algun tipus de benedicció familiar abans de començar a degustar. A tots dos se'ls havia passat molt ràpid la caminada, i això els havia portat al moment del menjar sense gairebé adonar-se de l’hora que era. Quan van tornar a incorporar-se, totes les mirades es van posar damunt Òscar, qui era el principal desconegut allà. Artur els va convidar a seure i tot seguit va trencar el gel presentant-li els nous hostes.

—Òscar, aquests són Rosa i Queralt, que, encara que costi creure-ho, és el meu germà. —Va fer broma amb una ganyota graciosa.

—No diguis ximpleries, Artur! —li va renyar en un to bromista Mercè, la qual estava molt més relaxada que la nit anterior. L'arribada del seu fill semblava haver-la reconfortat totalment.

—L’important és que ja hi som tots. —va afegir Júlia, amb una expressió de felicitat genuïna.

Quan van començar a dinar, Artur va explicar al noi el motiu de la visita del seu germà. Cada any, al solstici d'estiu celebraven un sopar familiar, una mena de tradició que feia molts anys que realitzaven i, causalment, aquell any avia coincidit amb la seva visita. Després d'aquell petit incís la vetllada va seguir endavant. Encara que no hi hagués una conversa fluida entre tots els presents, anaven apareixent temes de conversa que trencaven els llargs silencis que ja semblaven comuns. En una d'aquestes aportacions, Rosa es va interessar per les aficions d'Òscar.

—Óscar, parla'ns d'alguna cosa que t'apassioni.

Aquella pregunta el va agafar per sorpresa. —M'agraden moltes coses, suposo, però no en sabria destacar cap. —va contestar sabent que no es donaria per satisfeta amb la resposta.

—Així que no tens cap aspiració... Saps què em resulta molt interessant personalment? T'aconsello que llegeixis alguna cosa sobre l'ésser humà. Però no em refereixo a la seva composició biològica, sinó a la seva existència espiritual. Es un món ple de llum que vaig descobrir justament amb la teva edat. —Rosa va sospirar, amb un ampli somriure il·luminant-li la cara.

—Sembla… complicat.

—Tot ho sembla fins que es comprèn. —la seva veu transmetia fredor, però d'un moment a l'altre va canviar completament d’entonació. —Acosta't més tard a la biblioteca de casa, potser trobes alguna cosa que t'interessi. —afegí finalment tornant al seu menjar.

—No sabia que hi havia una biblioteca. Potser aniré una estona després de dinar. —va respondre l'Òscar a la proposta, malgrat que li atreia més la biblioteca en sí que el tema del què parlava la Rosa.

El menjar va deixar una sensació agredolça a la taula. Es notava que tots estaven més entusiasmats després de la nova incorporació a la masia, però Òscar no estava acostumat a estar amb tantes persones gairebé desconegudes. En acabar, tots es van aixecar de la taula i cadascú se'n va anar ràpidament pel seu camí com coloms espantats al carrer.

Com havia dit, Òscar va estar descansant el que quedava de tarda fins a entrada la nit, quan el Cai el va despertar per anar a sopar. En baixar al pis inferior, la taula ja estava col·locada i els comensals van anar asseient-se als seus llocs. El menjar va ser breu i silenciós, cadascun amb la mirada fixa al plat i pensant en els seus propis assumptes. Encara que hauria volgut tornar a dormir just després de sopar, li va causar molta intriga el fet que hi hagués una biblioteca dins la masia. Quan va acabar de netejar els plats, es va acomiadar dels altres i va entrar a la seva habitació, quedant-s'hi uns minuts fins que tots van estar als seus respectius dormitoris. Va sortir de puntetes, intentant no cruixir la fusta en trepitjar. Amb cautela, va entrar a l'habitació deixant la porta entreoberta en passar. Era una sala espaiosa amb prestatgeries embolicant-la i llibres de totes les mides sobre aquestes. L'habitació feia olor de tancat i es notava per l'estat polsós de les taules disperses per la sala, que no s'havia netejat des de feia anys. Es va acostar a les lleixes i va començar a observar amb deteniment les diferents seccions en què estaven dividides. Hi havia vitrines a cada cantonada, on va suposar que hauria obres amb un manteniment especial. Se'n va acostar a una per poder inspeccionar-la més detalladament. Eren llibres completament diferents dels que hi havia a les prestatgeries, més antics i deteriorats. Una placa metàl·lica es trobava a la part posterior de la vitrina, on al rètol es podia llegir “Escatologia”. No era un tema en què Óscar hagués indagat gaire i, de fet, no sabia ni de què tractava, cosa que va augmentar el seu interès per fer una ullada a algun dels escrits, pensant que potser allò era el que la Rosa es referia quan li va parlar de la espiritualitat. Va retirar el cadenat que mantenia tancada la vidriera i va agafar amb molta cura un dels llibres. El va posicionar a taula i va començar a llegir-lo.

Les seves paraules eren gairebé indesxifrables, no només pel mal estat de les pàgines sinó també perquè estava escrit en una altra llengua que no podia reconèixer. Eren pàgines gruixudes que contenien gravats gòtics amb escenes de rituals. Les imatges eren tètriques i a totes elles es mostraven persones formant figures al voltant d'un cos exànime estès a terra. Després de estar una llarga estona llegint-lo, va tancar el llibre intentant esborrar les il·lustracions de la seva ment i el va tornar a deixar acuradament dins la vitrina. Des de la finestra va poder veure com uns núvols densos cobrien la llum del sol i començava a espurnejar. Va sortir de la biblioteca i es va encaminar cap a la seva habitació, que continuava amb la llum encesa des que havia marxat moments abans. Quan va entrar, un fort vendaval provinent de la finestra el va atiar a la cara. La pluja havia començat a xopar la roba que havia deixat a la còmoda situada sota el vidre, així que la va retirar ràpidament i va tancar la finestra amb força.

Tot i que ja era de matinada, es va dirigir al saló amb la roba a la mà, buscant alguna cosa per poder estendre-la. La brisa corria dins la casa, tot i que no havia res obert. Va passar sigil·losament per totes les portes tancades, que desprenien una llum tènue per l'escletxa que les separava del terra. Tot just baixar les escales, es va trobar amb els ressons d'unes veus, seguits d'un lleu gemec. Va avançar un parell de passos per posar-se a l'alçada del marc de la porta. Va anar traient el cap lentament, fins que va poder veure el que passava dins de la cuina. Una planxa bullint sostenia una peça metàl·lica al vermell viu, tret de l'empunyadura de fusta que cobria una de les vores. Va poder veure de reüll com la Júlia aguantava la peça pel agafador i el pressionava contra l'esquena nua de Queralt. Es va tornar a escoltar el gemec estrèpit mentre cremava la pell, deixant una marca idèntica a la que havia vist moments abans a la biblioteca. Quan va separar el metall, va deixar veure diverses marques que cobrien l'esquena, símbols formats per cremades que encara estaven obertes. Òscar va notar un tremolor per tot el cos que el va fer dubtar de si es podria mantenir dret. El pànic va recórrer el seu interior en adonar-se que aquelles persones, fossin de la seva família o no, amagaven alguna cosa que ell no volia descobrir.