Si llegeixes això, no et preocupis. Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.



Salva't.



Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.



No et tornaràs més jove.



Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.

Però, al cap i a la fi, és a les teves mans conèixer la història que s'explica a continuació.



…..



Tot va començar un dia abans d'arribar a Prullans, un dijous solejat a la matinada de juny, quan els pares de l'Òscar li van anunciar on passaria aquell cap de setmana.



—No puc anar a casa de Júlia. Si fa més de deu anys que no sabem res d’ells—va dir després de rebre la notícia.



—Ho sabem, però també és família teva i amb tot això de la crisi petroliera hem d'anar a demanar el préstec demà mateix. No ens podem permetre pagar-te cap altra cosa, Òscar. —La seva mare va sospirar abans de continuar. —Fes un esforç, per favor, només seran un parell de dies.



Òscar va exhalar l'aire i es va aixecar del sofà. —D’acord, doncs llavors començaré a fer la maleta.—L’Òscar, obedient, es va dirigir cap a la seva habitació i va començar a recollir el més important en una maleta petita de cuir, pensant que potser seria egoista no fer-li aquell favor als seus pares.



Un dia després, es trobava baixant la maleta del taxi que el va portar fins a la masia, la qual es trobava a un quilòmetre endinsant-se al bosc del petit poble. L’essència d'aquell lloc era del tot particular. Els arbres que envoltaven la casa creaven una mena d'il·lusió òptica que enganyava els ulls, fent creure que l´habitatge semblava molt més petit del que realment era. Darrere ella, continuava un extens camp de blat, on es fonia amb el capvespre al punt més llunyà. Fora de la casa esperava la Júlia, la germana més gran de la seva mare. No es semblaven gens i, de fet, aparentava ser molt més jove que ella. A la llarga cabellera castanya que li queia per les espatlles, no tenia ni un sol cabell blanc.



-Òscar! La teva mare ja ens va dir que arribaries d'un moment a l'altre. —Li va fer una abraçada ràpida i va ficar la maleta al rebedor. En travessar el llindar de la porta principal, l’Òscar va fixar-se d’immediat en els alts sostres i la decoració pintoresca que cobria les parets. La col·lecció de mobles de fusta que omplien els espais de la sala principal lluïen molt luxosos, amb gerros i pintures immenses que semblaven tenir dents d’anys. En endinsar-se per la sala principal, la Júlia li va indicar amb un gest ràpid que la seguís.



—Tindràs fam després de tant de temps viatjant, oi? —Va fer una expressió de llàstima, però ràpidament la va canviar per un somriure radiant. —Vine, passa a la cuina, l'Artur està preparant el sopar.



Artur era un home alt i viril, amb grans espatlles i cabells llargs i negres que l’impedien la vista. Al contrari de la vestimenta casual que portava la Júlia, ell duia una camisa impecable i unes bermudes de color beix.



—Òscar, ell és Artur, el meu marit.

—Encantat de conèixer-te, Òscar. —Es va treure els guants de cuina i li va donar una forta encaixada de mans. —Qualsevol cosa que necessitis, estic a la teva disposició. —Va somriure àmpliament mentre posava la mà darrere de l'esquena de Júlia. —Estem molt contents de tenir-te aquí amb nosaltres, encara que només siguin uns dies. Potser hauries de pujar a veure la teva habitació i saludar el Cai, segur que us heu de posar al dia.



Els dormitoris estaven ubicats a la part superior de la casa. Júlia va pujar les escales a un ritme lleuger mentre el jove tractava de seguir-li el ritme. En arribar a dalt, van haver de creuar un passadís que només disposava d’una llum tènue que resultava quasi insuficient per il·luminar el pas. Van seguir caminant fins arribar a la tercera porta a l'esquerra, la qual Júlia va trucar i, sense esperar cap mena de resposta, va obrir. El seu cosí es trobava assegut a una butaca situada al racó de l'habitació i, encara que era una cambra relativament gran, eren escassos els mobles que l'ocupaven. Cai va aixecar-se en veure’l i es va apropar de pressa. De seguida el convidat li va estirar la mà per estrènyer-la però Cai se la va apartar i en comptes d’allò, li va fer una forta abraçada. Tenia les espatlles amples com el seu pare i uns braços musculosos, cosa que feia més notable la diferència d'edat entre ells, que encara que només fos de dos anys, feia que el Cai semblés molt més gran. Les poques vegades que havia coincidit tota la família, quan el Cai i l’Òscar encara eren nens petits, havia donat peu a què aquest dos es fessin íntims amics però, a causa de la distància, feia més d'una dècada des de l'última vegada que es van veure.



—Què passa, cosinet? Ja no te'n recordes de mi? —li va remoure els cabells amb un moviment de mà i va deixar anar una riallada.



—Doncs clar que si, no es fácil olvidar-oblidar-se d’un granulla com tu. —Òscar va riure mentre li feia un petit cop a l'espatlla.



—Veig que continueu comportant-vos com quan teníeu set anys. —Júlia, que encara carregava la maleta, els va dirigir un somriure i va encaminar-se cap a l'última porta del passadís. —Aquesta és la teva habitació, potser tinguis temps de treure un parell de coses abans de sopar.



L'Òscar va acceptar la proposta, va col·locar les seves pertinences sobre el llit i les va anar ficant sense gens de pressa a l'armari amb les poques forces que li quedaven al cos. Però molt abans de buidar per complet la maleta, es va donar per vençut i va sortir de l'habitació apagant la llum després del seu pas. Per un moment es va quedar submergit en un mar de foscor quan de cop va notar l'aparició d'una figura davant seu, que li va impedir el pas i va allargar la mà cap a l'interruptor.



—Òscar. —Es va sobresaltar fent un pas enrere quan va veure a Júlia, completament seriosa, sense cap indici d'emoció en la seva expressió. —Fins al moment de dormir en aquesta casa no s’apaguen els llums, és una mania nostra, però ens agradaria que es complís així de moment. —Un somriure li va sorgir a la cara de nou mentre l'acompanyava amb la mà a través del passadís, on tots dos es van dirigir cap al menjador.



Allà es trobava l’Artur col·locant els plats i els coberts de plata sobre unes estovalles amb estampat floral. També hi havia una senyora de gran edat amb la cara coberta d'arrugues i el pèl canós. Va suposar que era la Mercè, la mare d'Artur, que encara no havia arribat a conèixer. La senyora no va dir res quan aquest la va saludar, es va mantenir immòbil amb la mirada perduda. Òscar es va asseure a taula i va esperar que tots estiguessin asseguts per començar a dinar. Van beneir la taula i van començar a devorar l'estofat que tenien al davant sense fer cap paraula. En aixecar la mirada, va comprovar que cap dels presents tenien intenció de dir ni una sola paraula durant el sopar. El silenci seguia present quan van acabar de menjar i van anar aixecant-se un per un per portar els plats a la cuina. Quan l'Òscar va acabar de netejar els coberts, es va dirigir a les escales per pujar a l'habitació.



Com li havia comentat Júlia, totes les llums encara eren enceses, encara que fos únicament per proporcionar un suau centelleig. Es va acomiadar de la resta i ràpidament es va ficar a la seva habitació per acabar de col·locar la roba restant i descansar. Per acabar d’acomodar-se, va ordenar un parell de llibres que havia portat per distreure's en alguna estona lliure que tingués. Un parell de minuts abans de ficar-se al llit, es va adonar que no tenia cap got d'aigua per si tenia set de matinada. Va obrir la porta i es va acostar de nou a les escales per dirigir-se a la cuina. En posar el peu al segon esglaó, va escoltar un plor de lluny. Va continuar baixant poc a poc, fins a poder veure què estava passant. Es tractava de la Mercè, que seia damunt d’una butaca col·locada al centre del saló amb l'Artur envoltant-la entre els seus braços mentre li xiuxiuejava alguna cosa. Es va acostar una mica més per poder escoltar millor el que deien, però només va aconseguir escoltar les paraules vanes d'Artur en un intent de tranquil·litzar la senyora, que repetia quatre paraules com a resposta: “No arribaran a temps”. Quan els plors semblaven estar disminuint, l'Òscar va decidir tornar a la seva habitació abans de que algú el pogués descobrir observant aquella escena. Va aixecar-se amb molta cura de no fer soroll però, en fer el primer pas, l'escala va cruixir i instantàniament va veure com el cap de tots dos van mirar en la seva direcció. El temor es va apoderar del cos d'Òscar, que va pujar de pressa a la seva habitació i va tancar la porta amb pestell. Amb la respiració encara entretallada es va estirar al llit sense obrir els llençols i va tancar els ulls, intentant agafar el son sense cap resultat. Una sensació d'estranyesa recorria el seu cos quan recordava la Mercè deplorant als braços d'Artur, però no va trigar en transformar-se en pànic, quan reproduïa al seu cap aquelles mirades gèlides fixes al descobrir-li.