Sent honest, m’imaginava sortir d’aquella xerrada amb manilles als canells i turmells, a més de vigilat per trenta homes, però no. De fet, Michael em va deixar lliure amb l’única condició de veure’ns en un punt concret quan el rellotge prestat (un que no donava l’hora, només tenia cronòmetre i temporitzador) pités per desena vegada. Segons ell per acabar d’aclarar unes qüestions de les que primer necesitava informació externa. Suposo que la llibertad es devia a que sabia que anés on anés, m’acabaria trobant, ja que si ells no han pogut fugir d’aquí, jo encara menys.

Vaig voltar per la ciutat sense parada prevista, ja que tampoc coneixia més llocs que el bar de d’hores enrere o la base del Hope i els seus. Vaig aprofitar per fixar-me bé en el que m’envoltava; gent que passejava evitava mirar la que jeia a terra amb dolor en la seva expressió, els que es barallaven ho feien sense intenció de donar-se per vençuts primer, i els que s’asseien a bancs o estaven contra les parets no semblaven volver veure a ningú més.

Aquests, però, eren només els que jo he denominat ‘dretans’ (un terme senzill).

Els esquerrans eren tot l’oposat. Vivien, és clar, en les mateixes condicions que els dretans, però no tenien tanta cara de pocs amics. S’ajudaven entre ells a, per exemple, recollir alguna brossa del terra, o oferien ajuda quan algú tenia cara de no estar gaudint. Alguns fins i tot et miraven i et somreien.

Una llarga estona més tard, vaig sentir l’alarma del rellotge, per tant vaig encaminar-me al lloc de trobada. De cop, no semblava haver gent als carrers. Era com si tothom hagués desaparegut. Vaig arribar a la zona, on Hope i tres homes més, dos d’ells els que va petonejar, eren desde feia un parell de minuts.

Per sort, la falta de puntualitat no em va passar factura. Van xivar-me la part essencial del plà, la que necesitava saber per no morir durant l’operació, i jo vaig acceptar dur-la a terme. Primer perque no em quedava d’altre, i segon perque durant el passeig vaig poder empatizar amb els habitants i les seves expressions, i sentia que es mereixien unes condicions de vida millors.

De cop, va esclatar la guerra. No sabria dir si en sentit literal o figurat, ja que la tensió que se sap que hi havia entre els de sota i els d’adalt era real, però potser la guerra va començar molt abans de que es tranqués part del nostre cel per deixar baixar a desenes d’agents en cordes, juntament amb 3 persones amb un vestit d’americana i corbata.

─Ja són aquí… Preparat, Ekko? ─va dedicar-me un últim somriure abans d’apropar-se a on eren.

En veure als altres tres acompanyats seguir-li, vaig comptar fins a deu i em vaig dirigir a on eren, quedant-me amagat darrere de Hope.

─Fill meu! ─va exclamar un home d’uns 50 anys ben vestit, el qual va intentar apropar-se a mi però va ser detingut per un dels seus propis agents─ No em toquis!

Es va alliberar i es va acostar més. No va ser difícil deduir que aquell era el president del que Michael em va parlar.

El meu pare.

No vaig respondre les seves trucadas. De fet, evitava veure-li massa a la cara.

─Michael! ─va bramar una dona que l’acompanyava─ Què es tot això? Sabia que eres l’únic que podria-...

─Jo també t’he trobat a faltar, eh, germaneta. Com estàs? Jo molt bé, gràcies per preguntar.

─No estem per acudits. Saps la que acabes de muntar?!

─Nooo, de veritat?

─Hope!

─Quin Hope? Jo o tu mateixa? ─va somriure amb altivesa.

─Tu… moralista dels collons… Tot això és cosa teva, veritat? ─va interrompre el president.

─Maybe?

─Deixa anar al meu fill abans de que t’en penedeixis. ─el va mirar amenaçant.

─No crec que estiguis en posició de ser qui pacti el tracte…

I tot just acabà la oració, desenes dels habitants van sortir dels seus amagatalls amb armes poc comunes, apuntant als agents i als alts càrrecs.

─Hope, he estat parlant amb el president, la ministra de drets humans i la resta d’alts caps. Pots surtir d’aquí si deixes de costat aquesta bogeria.

─Primer, què et fa pensar que confiaré en tu? Saps perfectamente perquè soc aquí, oi?

─Si, Michael.

─Llavors per què no em vas treure abans?!

─Perque havies de reflexionar! Però veient que no t’ha servit de res, el que estiguis aquí és un perill per a nosaltres. Ets massa llest i tens massa capacitat de lideratge, i em veig obligada a admetre-ho. A més a més, aquest lloc t'ha deixat pitjor del cap del que m'esperava.

─Hope… Qui collons és aquesta? ─va qüestionar el ros que ens va rebre quan vàrem anar a la seva nau.

─Me —meva, suposo— germana Ana…

─Per què no ens havies dit que tens una germana? ─va replicar molest l’home al que apodaven ‘mussol’.

─Perque no és res rellevant.

─Qui ets, Hope? ─va xiuxiuejar el tercer acompanyant d’en Michael.

─Voleu saber qui és, el vostre gran adalil? ─va dir el president amb ironia ─ És un ex-agent de l’FBI. I no qualsevol tipus d'agent. El director de la seva pròpia seu! Un gran assoliment, veritat? I tota una sorpresa! I, oh, no us penseu va deixar de ser-ho per voluntat pròpia. Oh, no, no, no... El vam fer fora. Però si fos per ell, encara continuaria servint a l’Estat, oi?

Jo no era el subjecte de la conversa i tot i així, vaig ser capaç de sentir les mirades com si em caiguessin a mi.

—Jo mai vaig dir que estigués net. —va sincerar-se.

—La merda que ens havies anat dient fins ara… Totes eren putes excuses?!

—No tenia sentit que us digués la veritat. Se suposa que jo no recordo res, del meu passat! Necessitava que confiesiu en mi. —va justificar de cara als seus companys— Potser sí, us l'he colat amb algunes coses, però lo d'alliberarvos mai ha sigut en conya. I saps que dic la veritat, Carlo.

El meu pare, aprofitant l'aparent despist del líder de la rebelió, va decidir treure una arma i apuntar-li.

—Estic fins als collons de drames familiars que no són de la meva incumbència ni interès.

—Jaume, baixa la puta pistola que no estic parlant amb tú ara. —va imperar Michael mentres el mirava de reüll.

—Et foto un tret al cap i adéu heroi d'aquests pobres desgraciats, així que baixa tu el to. —va emfatitzar el «tu» amb ràbia.

—T'he de recordar que soc jo el que té al teu fill com a ostatge?

Va agafar-me amb força del braç, i jo vaig aparençar angoixa.

Però per dins estava tranquil.

D'alguna manera confiava en Hope i el seu propòsit.

Jaume, el que dedueixo que es el nombre del meu pare, va abaixar la pistola.

—Escoltaré, però no tornis escòria al meu fill posant-li les mans a sobre.

—D'acord. —va deixar-me anar— Ara parlem del que ens interessa de veritat. Els punts del tracte.

—Endavant. —van dir el meu pare i la dona que abans escridassava al mateix temps.

—Primer, li explicareu moolt pacientment al petit Ekko-

—Es diu Arlet. —va corregir en Jaume.

—Mentres sigui sota el meu braç es l'Ekko. I no em tornis a interrompre. Ara, el que deia. Li explicareu al vostre príncep mimat de què es tracta aquesta illa.

—P-

—Tch, tch, tch, tchh… silenci… Següent, ens dexareu sortir d'aquí i ens donareu els recursos necessaris per no morir allà fora. Mínim cinc-cents mil per cap. I no em feu cares rares, que sé que hi ha per fins i tot quintuplicar el preu. —va fer una pausa on va aprofitar per somriure amb amplitud— I per últim, explotareu aquest lloc. No m'importa amb què, només que ho feu i aviat. Ara, ús dono el torn de paraula per a que compliu amb la primera petició. —es va fer a un costat per tal de que jo pogués veure bé als tres polítics ben vestits.

—Fill, tu em coneixes, oi?

—Em fet servir amb ell la mateixa jugada que utilitzes amb nosaltres. És a dir, no se'n recorda de tu ni d'ell mateix.

—Me'n cago en… —va inspirar profundament i un cop va deixar anar l'aire, va tornar a parlar— Aquest lloc, Arlet, no és tan dolent com té l'han volgut pintar. Aquí és duen a terme experiments, si, però no el tipus d'experiments que surten a les sèries, on els pacients convulsionen fins que s'adapten a la condició o moren. Aquí l'únic que fem és provar un nou sistema econòmic i social. Arlet, nosaltres només volem que el món sigui un lloc millor, i per tal necessitem veure com reacciona l'èsser humà a unes condicions de vida o unes altres. Arriben aquí sense cap record, per tant adapten les seves vides des de zero. És com donar-lis una segona oportunitat.

—He estat… analitzant la ciutat durant tot el temps que porto aquí, que suposo que serà un dia, i…

—Has vist que no viuen tan malament, oi?

—Viuen sota unes condicions de merda. Només una de cada deu persones et somriu quan passes pel seu costat. Tots tener cara de, excuseu la meva expressió, voler fotre's un tret al cap. Els carrers hi són plens de brossa, i no hi ha parets netes en cap dels edificis.

—Què?

—T'has preocupat alguna vegada, de veure com estan per aquí? O és només ara que m'han segrestat? Algú tan sols recordava aquest lloc? Perquè si no fos pels habitants, semblaria que porta abandonat dos segles.

—Arlet, la gent que és aquí ara mateix va fer coses horribles al seu passat. Haurien d'agraïr ser aquí i no a la presó.

—Delinquir no justifica viure com animals en captiveri!

─Estàs traïnt al teu propi pare, fill de puta?! ─va exclamar furiós.

─No és una traició! ─vaig cridar de tornada─ Només dic la veritat. No és puto normal que tanta gent hagi de viure d’aquesta manera, no importa com de cruels hagin sigut les seves accions!

─No t’enteres de res… No te n’adones, de que això es fa per a tu? Per a tu i tota la teva generació de mancos febles, que mai sabran com apropar-se al que estem aconseguint! Us estem deixant el camí llis, poca-solta! ─se’m va apropar amb una expressió maníatica, i jo vaig tornar a colocar-me darrera de Hope.

Sentia més protecció al seu costat que al del meu ‘pare’.

─Aquest és el model de pareja que li mostres al teu fill, Jaume? Perque amb raó se sent més a gust amb criminals que amb tu.

─Tanca la puta boca, Pérez. No et vull tornar sentir.

─No, tranquil. Si no ho faràs.

I d’un cop de puny a la cara amb un puny americà, el va deixar inconscient i sagnant al terra.

I van començar els trets.

Vaig còrrer a amagar-me a darrera d’un edifici i em vaig ocultar entre uns contenidors, on vaig escoltar tots els crits que es feien els uns als altres. «Per molt entrenament antigravitatiu que feu, aquest és el nostre domini!» vaig sentir que deien. «No ens vau deixar sortir per les bones, així que foteu-vos!» va cridar un altre» va cridar un altre. «Les nostres armes no es comparen a les vostres pistoles de joguina!» reia un tercer.

No entenia com en tot aquell caos, els habitants d’UnderGy eren capaços de fer broma.

Vaig estar inmòvil fins que el silenci es va fer. Llavors vaig apuntar part del meu cap cap a fora, i la meva atenció es va fixar en una cosa que s’apropava del terra cap a mi: era un ull.

I no vaig trigar pas en reconèixer al propietari d’aquell iris verd, impossible de saber si clar o fosc pels molts matissos que tenia.

─¡Hope! ─vaig cridar accidentalment. Semblava que se l’haguessin arrencat des de dins.

Vaig tornar a encauar-me al meu amagatall mentre maleïa la meva llengua per traïr-me d’aquesta manera.

Vaig tapar la meva boca amb força en sentir les passes d’algú apropant-se cap a mi, i l’ànima se’m va abaixar als peus en veure un somriure espantós al meu front.

D’un crit em vaig incorporar, amb el pit ple d’ansietat i per uns instants incapaç d’atendre a estimuls exteriors.

─Tot bé, Arlet?

Vaig observar al meu voltant, confós. No va ser fins al tornar a escoltar la seva veu que vaig reaccionar, sentint una forta punxada al cap. Va ser llavors quan vaig reconèixer la meva habitació i al meu pare a la porta d’aquesta. Ell se’m va apropar, i jo em vaig fer cap enrere instintivament.

─Què et passa, tresor?

─Per què som aquí? I Hope? Què has fet amb ell?!

─Hope? Qui és Hope, rei?

─Hope, el líder de la rebelió d’UnderGy… —vaig aclarar mentres em mirava els braços, cercant el braçalet amb el que vaig despertar al sotamón.

Però no hi era.

Vaig viure el mateix sentiment de confusió que al arribar a la ciutat subterrània.

─Ja sabia jo que ser tan permissiu amb la teva hora d’anar al llit m’acabaria passant factura… La pròxima vegada no et deixaré veure pel·lícules fins a tant tard, tot i que ja tinguis els teus anys.

─Segur que… no saps de què en parlo? ─vaig aconseguir mussitar.

─És clar que no, no visc als teus somnis, noi. Au, vinga. Vols una tassa de tè o un got de llet?

─No, no… Només una mica d’aire.

─Torna a dormir doncs.

Se’m va tornar a acostar per donar-me un petó al front, però no em vaig allunyar.

Va ser doncs que em vaig adonar.

Tenia una cicatriu.

Una al mateix lloc con Michael Hope el va colpejar en el meu ‘somni’.