F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Sota la nit (Laura Pazos)
INS Cal Gravat (Manresa)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Over the chaos

Vaig obrir el ulls, desorientat per la quantitat de llums fent pampallugues a les meves ninetes cada cop que parpellejava. El primer que vaig distingir quan les meves pupil·les van començar a crear formes reals amb els colors va ser un somriure.

A dia d'avui el conflicte intern sobre què volia transmetre aquest gest continua vigent.

Després vaig albirar un parell d'ulls; eren de diferent color. Patien heterocromia, que se li diu. Un d'ells era verd, un verd amb tants matisos d'aquesta família que seria impossible decidir si era un ull verd clar o fosc. L'altra, però, era d'un color marró dels més típic. Finalment, vaig aconseguir construir el rostre d'aquell noi: portava piercings, arracades, el cabell tintat de color lila i pentinat en forma de cresta i duia una barba fina ben cuidada.

—Ja era hora que t'aixequessis. Estava a punt d’estirar-me a prop teu per clapar un parell d'horetes també.

Vaig detectar la intenció de broma al seu to de veu, però em trobava incapaç de ni tan sols somriure, ja que el meu cap continuava sentint-se atordit. Em va apropar la mà, i jo la hi vaig agafar per poder aixecar-me del terra. Quan vaig notar que era capaç d'aguantar-me dret tot sol, vaig deixar-li anar i em vaig donar copets al cul i a l'esquena per netejar la roba de la brutícia. Va ser en voler girar el cap per veure’m per darrere quan em vaig adonar del braçalet al meu braç dret. Era tot negre i, al centre, hi brillava una llum vermella. Estava a punt d’expresar-li la meva confusió al noi quan em va tallar amb una altra broma.

—Ets molt xerrameca tu, oi? —va mofar-se—. És normal que et sentis confús. Els nous sempre ho esteu. Com et dius, nano? Jo sóc en Hope. Bé, Michael Hope, per ser més exactes, però tothom em diu Hope o H.

—Jo- —Vaig tossir en sentir mucosa a la gola—. no ho sé ben bé… Sento el cap a res de petar-me, no em ve a la ment el meu nom.

—Tens cara d'Ekko. Et sembla bé si de moment et dic així?

—Suposo que no està malament…

—És clar que no ho està, ho he escollit jo.

Va començar a allunyar-se i jo, dubtós, vaig decidir anar rere d’ell.

—No em deixis aquí, Hope. No conec res d’aquest lloc, ni tan sols sé on soc!

—No t’estic deixant ’aquí’. Només he començat a caminar perquè sabia que em seguiries. —Va girar el cap de cara a mi, somrient—. Primer et portaré a un bon lloc a menjar alguna cosa i després ja parlarem d’on som. Et sembla bé?

—No vull- —Quan estava per recriminar el seu pla, vaig sentir el meu estómac bramolar. Ell va riure, i jo vaig sentir el meu rostre com treia foc, adonant-me que s’estava tornant vermell per la vergonya del moment—. No facis comentaris al respecte.

—Jo? Cap ni un.

Vaig notar com s’esforçava per no riure un altre cop, i va passar-se dos dits per davant dels llavis, com si tanqués una cremallera. La resta del camí el silenci va ser el protagosnista. Ell no deixava de somriure i es va parar un parell de cops a saludar a gent que el parava. Vaig suposar que era algú popular en aquella… ciutat? barri? En aquell moment encara desconeixia on em trobava.

Vam arribar al que semblava ser un bar, tot i que estava bastant descuidat, tant per dins com per fora. Les parets eren plenes de pintades i, fins i tot, vaig identificar-hi taques de sang. Vaig empassar-me la saliva mentre abaixava el cap, fent veure que jo no havia vist res. Creia que així m’evitaria problemes. Ens vam asseure als únics tamborets lliures i sense trencar del que hi havia davant de la barra de begudes, i en Hope va dir-li alguna cosa al cambrer que no vaig entendre. Tot i així, vaig assumir que parlaven en una mena d'anglès-francès, amb algun que altre modisme en castellà. En Michael es va girar cap a mi en veure que no deia res i va ajuntar els palmells de les seves mans.

—Disculpa, oblidava que ets un jav.

—Un què?

No vaig entendre el terme.

—Un jav. Un Just arriveau.

—I això vol dir…?

Seguia sense comprendre.

—És un terme que acostumem a utilitzar aquí pels nouvinguts. Vol dir alguna cosa així com just arribat.

—I és dolent ser-ho?

—Naah… Només encarrega’t que ningú ho sàpiga, d’acord?

Va ser en el seu somriure quan em vaig adonar que la meva estada en aquell lloc prometia ser tot menys relaxada. Un calfred em va recórrer la medul·la espinal, i quan estava arribant al punt d’enfonsament més profund en els meus pensaments, un cop suau a la taula em va fer despertar i donar un petit salt al lloc.

—Your boide.

Vaig aixecar el cap i em vaig fixar en el got que hi havia davant meu; no recordava l’última vegada que havia menjat, però sabia que fos el que fos, m’estava pujant per la gola. Amb la mà tremolosa, vaig agafar el got i me’l vaig apropar als llavis. Vaig aprofitar aquells segons per olorar el líquid, una barreja estranya de color blau, vermell i marró amb grumolls de vés a saber què omplint la base.

—Sé que no té bona pinta, però està bo. Confia en mi. —em va dedicar un petit somriure i jo, sense acabar de refiar-me’n, vaig decidir fer-li cas i provar la beguda.

Deu minuts més tard em trobava demanant la tercera, mentre en Michael reia tot i saber que seria ell qui ho pagaria tot.

—Here tu ast.

I tres glops després, ja no hi era.

—Caram!, sabia que t’agradaria, però mai m’hauria imaginat que et proposesis acabar amb les seves existències.

—De què està fet?

—Millor continua sense saber-ho. Tranquil, t’asseguro que no porta excrements ni res d’això.

—Ja no sento gana… —vaig murmurar un cop vaig recordar que minuts abans em trobava amb la panxa com un llop— És per la beguda?

Hope va fer un gest afirmatiu amb el cap.

—No acostumem a menjar coses sòlides. No… no ens les podem permetre.

—Què vols dir amb això? —vaig arrugar les celles… no entenia res.

—No has vist com és tot a fora? O aquí dins mateix? Només cal que et donis la volta. Em pensava que ja t’hauries fet una idea de com és l’economia aquí després de mirar al teu voltant.

Semblava una mica afectat per la meva pregunta, però ho vaig entendre. No acostuma a ser agradable admetre que vius en un lloc de merda sense calers.

—Sigui com sigui, a la fi és el que toca. —va comentar amb un somriure al notar el silenci incòmode que s’havia creat entre nosaltres— És hora d’anar-nos-en. Vinga, aixeca el cul!

—Anar-nos-en? A on? —em vaig aixecar de la cadira al mateix temps que ell, desorientat encara.

—Home, no tens pensat viure al carrer, no? Sé on et pots quedar durant un temps.

—Però ja saps que no tinc diners per pagar-ho. No sé ni quina moneda feu servir aquí.

—El que es fa servir aquí sota semblen més botons que monedes.

—Aquí sota? —Vam sortir, i jo vaig aprofitar per enlairar el cap de cara al cel.

Un cel que no era un cel, perquè no hi havia núvols, ni Sol, ni aquell blau tan relaxant que hi ha durant el dia o el taronja que aquella gran estrella vermella deixa pintat a l'atmosfera cada capvespre. Fins al moment, em pensava que la foscor de l’ambient quan érem lluny de la ciutat era causa de la matinada, i quan vam sortir dels carrerons, les llums de colors que hi havia a tantes cartelleres i edificis feia oblidar el fet que, sobre els nostres caps, només hi havia una placa sense bombetes. Aquesta, però, era a molts metres del terra, m'atreviria a dir que fins i tot a un quilòmetre o dos, cosa que feia que molts la passessin per alt constantment.

—Quina mena de lloc és aquest? —vaig xiuxiuejar, sense rebre resposta per part de Michael.

Durant una estona vam caminar entre carrerons, i fins i tot em va fer saltar un parell de murs. En un d’ells vaig estar a punt de caure. Vaig adonar-me que la gravetat semblava més intensa i costava més saltar, però en canvi, córrer i moure’s no.

Quin tipus de glitch atmosfèric era aquell?

Tot el camí vaig rondinar aquella pregunta, fins que vam arribar al que semblava una nau industrial, amagada entre murs de gairebé 10 metres. Em vaig quedar darrera de Hope quan ell es va posicionar davant la porta i, amb atenció, vaig fixar-me en com picava amb els artells tres cops a dalt, tres cops a sota i un al centre. Sorprenentment, la porta es va obrir, deixant veure a un noi ros, de cabell curt i uns pocs centímetres més baix que el meu nou amic. Es van abraçar i, ignorant el fet que jo seguia allà, es van fer un petó bastant intens. Vaig apartar la mirada, més per donar-los privacitat que per incomoditat, i va ser en sentir les seves riallades que vaig tornar a posar els meus ulls sobre ells.

—Disculpa, eh, Ekko. És que ens trobàvem molt a faltar.

—No passa res…

—C’eist huim? —va murmurar el xicot d’en Hope. Tenia un accent italià.

—Da. —va respondre ell en el mateix to de veu i després em va somriure mentre s’apartava de davant la porta—. Endavant.

Vaig accedir i vaig entrar al lloc.

Era un món diferent.

Estava ple de gent treballant sobre taules. Semblava que construïen armes. Vaig observar al meu voltant.

Encara a dia d’avui continuo pensant que em trobava al lloc més polit d’allà sota.

—Vine cap aquí. —Va indicar en Michael un cop l’altra home el va deixar anar.

I jo, incrèdul, el vaig seguir.

Vàrem arribar a una habitació molt semblant a un despatx, per no dir que n’era un. Sobre la cadira encoixinada hi havia assegut un home de cabells negres com l’habitació.

—T’he dit moltes vegades que no treballis a les fosques, Jack.

—Saps que hi veig millor quan no hi ha llum… —va murmurar mentre es separava de l'escriptori en notar com Hope volia asseure’s sobre una de les seves cames, però mirant cap a mi. Suposava que per parlar-me.

—Després et queixes quan et diuen ratpenat o mussol… —va bromejar en veu baixa un altre cop mentre premia un interruptor de sota la taula per engegar les bombetes del sostre.

—Me'n queixo perquè ho diuen mofant-se. —va remugar contra la seva espatlla dreta, tancant els ulls als pocs segons.

—Bé, Ekko. —va dir tornant tota la seva atenció cap a mi—. Hem de resoldre qüestions, cert?

—Mhm. —Vaig assentir mentre m’asseia a una de les cadires de davant la taula.

—No tens ni punyetera idea d’on ets, veritat?

—Veritat.

—I no et recordes de qui ets, m’equivoco?

—No, no t’equivoques.



Va somriure satisfet.

—Ja has vist el braçalet que hi portes, oi? Bé, doncs no perdis temps intentant treure-t’ho.

—Per a què serveix?

—És un geolocalitzador amb càmera i micròfon inclosos. La llum vermella és la càmera. Si fa pampallugues és que és un èxit.

—I per què he de-

—Hem de documentar com ens tenen vivint aquí sota. No creia que funcionés, però aquí ets…

—Què vol dir això de “ens tenen”?

—El noranta-vuit per cent de persones d'aquí tampoc recorda qui és. Però tu, nano —Em va assenyalar sense deixar de mostrar les dents—, tu canviaràs això. Tu ens ajudaràs a sortir d’aquí. Recuperarem tots els nostres records i deixarem de viure entre la merda.

—Jo? Què et fa pensar que podré fer-ho?

—Perquè no has de fer res difícil. Només esforça’t per mantenir-te viu. Tens moltes preguntes, cert?

—Hi ha una persona que estaria encantada de resoldre aquests dubtes.

—Qui?

—El president. El del país no, el d’aquí.

—Per què hauria d’acceptar fer-ho?

—Perquè al cap i a la fi... Suposo que cap pare li ocultaria part de l’herència al seu fill.
 
Laura Pazos | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]