28 d’octubre de 2@#&

—¡Presoner tres tres zero dos, és per avui!

Vaig agafar la safata amb la tovallola i els altres bens que la presó considerava de necessitat primària i em vaig encaminar on el policia m’indicava. Vaig travessar quatre portes de ferro que el funcionari feia obrir indicant-ho a companys per ràdio i després em va guiar a través del mòdul que m’havien assignat per portar-me fins a la meva cel·la, la qual contenia dues lliteres, un vàter, una taula baixa i una còmoda amb un parell de calaixos. Vaig desar les meves pertinences a la part dreta del calaix superior, ja que m’havia tocat el llit d’aquesta mateixa posició. Tot seguit, el policia va indicar-me un parell de coses que, segons ell, jo havia de saber, i després se’n va anar, deixant-me tot sol a la cel·la abandonada.

Vaig fer el llit i hi vaig pujar, esgotat tant física com mentalment. Disposat a dormir fins que Déu em fes aixecar del matalàs, vaig tancar els ulls.

No van passar, però, ni deu minuts, que vaig sentir el riure d’un parell d’homes apropar-se cap a mi. Vaig incorporar-me al mateix temps que obria els ulls, quedant-me xocat al veure com d’entrenats tenien els músculs. No vaig saber què dir, doncs tampoc era conscient de què volien.

—Acabas d’arribar, oi? Ets un jav d’aquests. —va dir amb un somriure impertinent el més robust.

—Un què? —vaig qüestionar allargant les vocals en senyal de confusió.

—Res important. Un terme que ja aniràs coneixent. Marcos, un plaer.

Va dir l’altre noi estenent-me la mà per encaixar-se-la, acció que vaig correspondre sense dir res.

—I tu ets? —va preguntar allargant la essa.

—Ah… Pérez està bé.

—Encantat. Aquest amb cara de no haver follat des de fa quinze anys és en Rob. —va riure en rebre un cop de puny de part del seu company— Ens han dit que ara ets part d’aquesta cel·la, la nostra, per ser més precisos. Així que havíem decidit venir a presentar-nos i a donar-te la benvinguda al purgatori terrenal.

—Gràcies —vaig fer una pausa més llarga del que s'acostuma i després vaig mormolar— suposo.

—És clar que m’ho agraeixes! Vinga, aixeca el cul, que t’anem a fer un tour per la presó.

Dubtós, vaig acceptar, ja que el pla semblava millor que el d’ofegar-me en els meus propis pensaments, i vam caminar al voltant de tot el mòdul i les zones a les que podíem accedir des d’aquest, com el pati, la bugaderia o les dutxes, on hi havia miralls, un parell d’orinaris i tres vàters, aquests últims cadascun dins d’un cubicle.

En finalitzar, em van parlar una mica dels horaris, de què es feia de tant en tant, de les prohibicions, etcètera. Coses que ja m’havien mencionat els polis però, que per a un novato com jo, no estaven de més.

Una estona després va arribar l’hora de dinar, i ens vàrem dirigir al menjador, on em van ensenyar per on havia de passar. Molt amablement, van asseure’s al meu costat en una de les taules, tot i que em van sincerar que seria només aquella vegada, ja que era la meva primera. A menys que els caigués bé, cosa que tampoc m’interessava aconseguir, al igual que caure’ls malament, doncs es veien homes imponents.

—I per què ets aquí? —va preguntar en Marcos de sobte, tallant la conversa que tenia amb el Rob.

—Segons el jutge, per múltiples homicidis.

—I segons tú?

Em va sorprendre la segona qüestió.

—Segons jo… —vaig fer una pausa llarga— per injustícia.

—I això?

Sabia que no podia dir la raó.

No.

No podia confessar-ho.

—Van fer-me el lio, com a les pelis. —vaig mentir mentre em portava un tros de menjar a la boca.

—Ho sento molt, tio.

—Això és el que diuen tots, Marcos, no t’ho creguis. Segurament està aquí per violació, violència de gènere o pedofilia i no vol dir-ho perquè sap com tractem aquests temes aquí.

—Q-què? No! —vaig excusar-me de seguida. No era aquella la raó. Abans em tallaria el cap.— Ho dic de debò. No sé si podeu preguntar o alguna cosa així, però si ho féssiu, sabrieu que dic la veritat.

—Ja ho sé, era broma. —va aclarir en Rob.

Tot i així, la seva mirada no semblava de gràcia.

4 de novembre de 20&%

Avui he rebut la meva primera pallissa a la presó.

No podria dir que ha sigut una experiència agradable, però suposo que he passat per pitjors situacions.

Vull dir, tampoc és que sigui la primera vegada que em piquen.

Ara estic bé.

Bé, “bé”.

No ha estat una baralla sanguinària, això sí. Però de tota manera la por m'ha impedit tornar algun dels cops de puny. Per sort, a en Marcos no li ha importat omplir-se de merda fins les orelles per tal de salvar-me el cul.

He acabat a la infermeria, punt que tampoc és bo, ja que el metge i un dels funcionaris (els polis d’aquí) m’han fet preguntes respecte el succeït.

Jo, és clar, no he delatat a ningú.

Potser soc un jav (ja m’han explicat el significat d’aquest terme, i tot i que la definició no és dolenta, ser-ho és perillós), però tinc el cap suficient com per saber què em convé dir i què no. I delatar a homes musculosos definitivament no n’era una.

La pallissa me la varen donar per voler defensar un altre tio que estava rebent (sempre he sigut massa impulsiu, ja m’ho diuen sovint) i per, segons ells, criticar-lis a l’esquena.

A veure, que mentida no és, però no sé com collons se n’han enterat.

6 de novembre de 205#

Avui els altres presoners han tornat a especular sobre la meva raó de ser aquí. No es queden contents amb el que els hi vaig dir.

Potser és perquè no és del tot cert, i ells, d’una forma o altra, ho noten.

El que no entenc és el perquè de la seva insistència. Els hi treu la son, no saber per què és aquí cada presoner?

Per sort, per molt que insisteixen no s’adonaran de res. Vull dir, haver treballat durant més de deu anys com a director d’una sede federal anglesa t’ensenya a ocultar-te millor que les ombres de nit.

Tot i que ara que ho penso, potser si els dic la veritat, es creuran més el conte que estic aquí per injustícia judicial. On s’ha vist mai, a un agent de l’FBI presoner? A les pel·lícules tots acaben morts per evitar que parlin de tot el que saben. I encara més si tenen un càrrec com el que jo portava fins fa unes setmanes.

No obstant, no em penedeixo del que vaig fer. No vaig matar a cap persona com els informes diuen.

Tot el contrari.

Els alts comandaments em varen citar a una reunió a la mateixa seu on treballo, però a una sala més privada per evitar que companys es colessin a demanar dubtes sobre la feina.

Allà vàrem parlar durant una mitja hora, on em van confessar que hi havia una illa on es dedicaven a fer experiments amb criminals.

Qualsevol tipus de criminals. Assassins serials, estafadors, dones maltractades que van defensar-se dels seus abusadors però que van ser erroneament jutjades, lladres, traficants… Tothom que tingués condena a la presó i l’FBI coneixes.

Vaig preguntar com era que ningú sabia res d’allò, i aleshores van mostrar-me un mapa, on es veien moltes illes del nostre continent, però cap era l’experimental.

Per a la gent normal, aquella illa no existia.

Vaig callar el meu desacord, però quan varem arribar a aquell tros de terra enmig del mar i vaig veure tot el que es portava a terme allà, no vaig poder evitar mostrar la meva dissensió respecte al tema. Cosa que, és clar, no va agradar als meus superiors. Varem tenir la discussió més heavy que recordo des de que treballo allà. I, en un acte de fúria o decepció, em van treure el càrrec i em van enviar a presó posant-me falsos delictes.

Falsos perquè, les persones que he arribat a matar, ha estat per extrema necessitat i sobre el braç de la llei.

9 de novembre de 2058

Avui m’he passat el matí sencer sol.

Després del que va passar ahir era el que més em venia de gust.

Tot i així, el meu pla de ser un solitari també durant la tarda s’ha vist arruïnat per la presència d’en Marcos, qui volia parlar amb mi.

—Ei, Hope. He de dir-te una cosa. Vine amb mi, xerrarem més tranquils en un altre lloc. —va dir allunyant-me de la zona central del mòdul tan sols saludar-me.

—He fet alguna cosa que no hauria?

—Noo, noo. No és res d’això, només vull tenir una conversa amb tu de presoner a presoner. —va fer una breu pausa— D’amic a amic.

Vàrem estar en silenci uns segons. Jo, sense saber què dir, expectant de la conversa. I ell, rumiant com deixar anar el que volia.

—Saps de què m’he assabentat avui?

—Mhm? De què? —el vaig seguir cap als lavabos, on també hi havia les dutxes buides.

—Del que vas fer aquí ahir. Per ser algú nou, no te les dones d’inexpert.

Vaig saber de seguida a què es referia.

—És per això que vas coix avui, cert?

—De què em parles? —vaig provar de fer-me el tonto.

—No facis com que no saps res. Sats —ell era dels que diu així el verb «saber»— perfectament de que en parlo. El que va passar ahir aquí, a la nit, a les dutxes… Tu, dos presoners, un funcionari… —parlava lentament mentre tancava la porta. En Rob també era a dins.— Creus que podries fer el mateix per mi?

—Si us plau, deixa-ho estar… —vaig rogar sense poder ocultar més el fet que l’entenia.

En Marcos, però, continuava mofant-se.

—Ells, a canvi dels treballs sexual, varen donar-te tot de luxes en comparació a la resta. No ets gens imbècil, eh. Fer-te l'innocent davant d’ells, tornan-te així la seva puta a canvi de protecció. Tenies por de que et tornessin a fotar una pallissa? No tens prou amb la meva gran ajuda? —va dramatizar aquelles paraules amb un to de víctima— Em trenca el cor, saber això… Em pensava que érem amics, nosaltres tres. Però és cert això que diuen: els grups de tres mai funcionen…

Se’m va omplir el cos de culpa. Tot i així, estava cansat de deixar-me ofegar.

Sempre igual.

Tots igual.

De sobte, vaig sentir que el meu cos deixava de ser meu i que les meves mans ja no em pertanyien.

Sempre que m’enfadava a nivells estratosferics passava això.

En Marcos va apropar-se a mi amb tot menys bones intencions i jo, impulsiu, vaig actuar.

Vaig colpejar el seu cap contra el mirall més cops que dits tinc a les mans, i seguidament vaig agafar un dels molts vidres trencats i sense pensar-m'ho dues vegades, vaig tallar frenèticament la seva gola mentre agonitzava d'ofec i mal. I en Rob, que sempre s’havia presentat com un home intimidant, va quedar-se petrificat al lloc en veure com degollava al seu amic.

De tota manera, poc em va importar que sortís corrent en busca de policies.

Cap i a la fi, si la llei, els jutges, me’ pare i l'FBI deien que jo era un homicida, llavors estava disposat donar-los una raó per creure-ho.

Actualitat

—Hope! El xaval està esperant-te!

—Ja vaaig… De veritat, no sé què li passava pel cap a aquell imbècil com per escriure un diari fent veure que es una novel·la… Has de tenir greus problemes al cap per fer-ho creient que és una idea innovadora o alguna merda d’aquest tipus.

Va queixar-se mentre s’aixecava de la cadira i deixava el llibre tancat sobre la taula, deixant veure el títol de la portada:

«Diari de Michael Pérez Hope»