Totes les parets eren blanques i les cadires grises, aportant encara més austeritat a aquella sala d’espera de l’hospital. En Miquel i en Jan esperaven allà, mentres l’avi i la mare estaven dintre de la consulta. Havien acudit al metge pel deteriorament de la memòria i l’estat d’ànim d’en Joan, i és que havia empitjorat bastant en els últims mesos. No només no li havia pogut explicar cap història sobre el passat de la família, sinó que s’oblidava constantment dels menjars, de les tasques diàries… etcètera. I llavors van decidit que havien de portar-lo al metge ja que es podia tractar d’un problema greu. Així doncs, allà estava tota la família, esperant un possible diagnòstic o una solució. Quan a la fi van sortir l’avi i la seva filla de la consulta, aquests semblaven ausents: l’avi mirava fixament a terra i caminava lentament, i la mare tenia un posat preocupat, i semblava que la ment li fes mil voltes. Ningú va dir res, fins que al cap de cinc minuts d’espera, el metge va aparèixer davant de tots quatre. A en Jan li va sorprendre que diguessin en la seva presència les conclusions d’aquella visita, ja que en el tema l’àvia, al qual cada cop estava més a prop de saber-ho, no li havien dit res mentre ella estava viva. En aquell instant, ell estava endavant quan el doctor va pronunciar la paraula que va canviar la vida d’aquella família anglesa que des de feia uns anys s’havia acomodat a Barcelona. ALZHEIMER; va sonar lenta però culminant, relaxada però precisa, simple però dolorosa. Va semblar que el temps s’aturés, i no va tornar a moure’s fins que van arribar a casa i era hora de dinar.

• - Doncs aquest metge m’ha preguntat aspectes irrellevants, segur que s’ha equivocat, no patiu, que jo estic bé - va trencar el silenci l’avi, pronunciant les paraules com si les hagués estat meditant.
  
  - Pare, no crec que s’hagi equivocat, al cap i a la fi t’oblides de moltes coses molt seguit, per això hem anat, i segons ens ha informat, els símptomes coincideixen amb els d’aquesta malaltia - va replicar la mare, amb un to de tristesa i angoixa que no passava inapercebut.
  
  - I tampoc em pots explicar ja les històries que abans em narraves tant bé i que tant m’agradaven… - va intervenir també en Jan, gairebé sense pensar.

L’avi no va dir res més durant el dinar, i va retirar-se al roure del jardí tan bon punt es va acabar el seu plat. La Lily, en Michael i en Jan es van quedar ells tres sols al menjador, i els pares van aprofitar per parlar amb en Jan sobre el diagnòstic de l’avi, i sobre com caldria actuar. Perquè ara, va comprendre en Jan, no li podien ni volien amagar la veritat, perquè ell ja en formava part. Des de la mort de l’àvia, aquest era el segon cop fort que colpia el cor del nen, i actuar a les seves espatlles ja no era la solució per protegir els seus sentiments.

• - Jan, a partir d’ara hem d’ajudar a l’avi a recordar… - va començar el pare després que els tres s’haguessin assegut al sofà en silenci.
  
  - L’Alzheimer és una malaltia que va esborrant els records de mica en mica… afecta a la memòria i també provoca com a conseqüència reaccions que potser no s’entenen en determinades situacions…. - va secundar-lo la mare.
  
  - L’Alzheimer a vegades va de pressa i altres avança més ràpid. Pel que sembla, l’avi ja el portava desenvolupant des de feia un temps, però amb la mort de l’àvia està avançant més ràpid…
  
  - Per això cal retardar-lo, Jan. L'únic que cal fer és refrescar-li la memòria. Mira, el metge ens ha suggerit que cada dia ens posem amb ell i mirem àlbums de fotos amb imatges de la seva vida, de la nostra com a família. I que li preguntem sobre aquests moments, i sinó se’n recorda, nosaltres parlem per ell, fins que veiem aquella guspira d’enteniment, aquella llum als seus ulls que ens indiqui que ha recuperat el record del fons de la seva memòria. Entre tots hem d’ajudar-lo. - gairebé semblava que la mare suplicava, amb els ulls negats de llàgrimes.

En Jan havia estat assentint mentres els seus pares li explicaven, però ara que ells havien callat i s’esperava d’ell que respongués, va agafar aire, va fer el cor fort i va formular la pregunta que li havia estat torturant des del matí:

• - Però… però l’avi no es morirà com l’àvia, oi? - va demanar amb la veu trencada.

Els pares es van mirar entre ells.

• - No hauria de ser així, no. Però en tot cas per a evitar-ho hem de fer el que hem estat parlant. No està de més… Ens curem en salut - va contestar finalment la mare.
  
  - Ja veuràs com tot surt bé - va suavitzar la tensió el pare, reconfortant a en Jan. - A més, ens ho passarem bé recordant moments de la nostra família, eh que sí? - va somriure el pare, tranquil·litzant encara una mica més a en Jan.

Així doncs, al cap d’un instant, estaven tots tres rebuscant en els armaris i els calaixos tots els àlbums de fotos que havien estat acumulant des de feia anys. I així, amb tots els volums a les mans, es van asseure ells tres amb l’avi al sofà després de sopar, i van començar la sessió:

• - Mira el que tenim, pare - va dirigir-se primer la mare a en Joan, amb un gest de cap.

L’avi se’ls va mirar i va fixar la vista en un d’ells: l’àlbum de la boda de la seva filla i en Michael, en la portada del qual es mostrava una fotografia d’aquell dia on la parella amb els avis es van fer una foto tots quatre junts. La mare se’n va adonar i amb un somrís als llavis va agafar-lo amb cura dels braços del seu marit. Acte seguit, després de contemplar la portada durant un moment, va obrir-lo per la primera pàgina, i l’avi els va sorprendre exclamant:

• - Guaita! El vostre casament! Recordo aquella petita església amb les vidrieres grans, lluminoses… Però sobretot la recordo a ella, la meva dona tota vestida de blau, i amb llàgrimes de felicitat als ulls tota l’estona… No va parar de plorar i somriure al mateix cop… I ara també ho faria Jan, de veure’t a tu, de conèixer-te - es va anar apagant la veu de l’avi.
  
  - Però avi, sí que em va conèixer, l’àvia… només fa uns mesos que ja no està… com a molt he crescut una mica… - va replicar estranyat en Jan.
  
  - Ai si, és veritat! Quines ximpleries dic… - va ser com si despertés, en Joan. Tot i així, els altres van saber que realment no era una ximpleria. No era que s’hagués confós, sinó que no s’enrecordava, com ja li havia passat diverses vegades.
  
  - T’en recordes, Joan, de com era de gran el pastís? Et vas menjar quatre trossos i encara volies més, et va encantar! - va incitar-lo en Miquel.
  
  - No ho crec, això. A mi mai m’ha agradat el pastís!
  
  - Com que no? I que m’en dius del vestit que jo portava, pare? El vam anar a escollir la mare, tu i jo, i vas ser tu qui va trobar aquell preciós vestit entre tots els demés!
  
  - Tens raó, filla, això sí que m’en recordo! Com li va agradar a ta mare aquell vestit, també, i t’ho va arreglar perquè t’anava una mica gran!
  
  - No, va ser al contrari, però no passa res… - va replicar la mare. - Tant se val! T’enrecordes de l’any que era?
  
  - Ai, no sé, filla, ara no t’ho sabria dir, va ser com si fos ahir però a la vegada suposo que no…
  
  - 1950, meitat de segle - va respondre escuet el pare.
  
  - Quants anys fa, d’això? - va preguntar el Joan.
  
  - Jo ho sé, jo ho calculo! Si estem al 1972 i allò va ser al 1950… ara fa 22 anys! - va exclamar victoriós en Jan.

Aquella nit va ser una de les moltes en les que s’asseien tots al sofà, vora la llar, i parlaven sobre la seva vida, anècdotes de fets especials, records que les fotos de l’àlbum els oferien. No només s’ho passaven bé i era un temps preciós en familia, sinó que a més sabien que estaven ajudant a l’avi, i que feia efecte de veritat, perquè portava unes setmanes que no empitjorava notablement. Tots se n’havien adonat, i a la casa regnava una atmosfera d’esperança que aconseguia enlluernar una mica l’ombra que s’havia establert en aquella família des que faltava un membre.

Una d’aquelles nits fou especialment important per a en Jan, a qui a la fi van revelar les raons de la seva mudança, el perquè del seu trasllat des d'Anglaterra fins a l’altra punta d’Europa, Catalunya. En un punt de la conversació, això és el que es va dir:

• - La nostra ultima fotografia a Gran Bretanya! - va exclamar el pare amb un to que no amagava nostàlgia.
  
  - Jan, ja és hora que ho sàpigues, la raó per la qual vàrem marxar d’Anglaterra per venir aquí; tu ja saps que l’àvia estava malalta, i des de fa uns mesos, que la malaltia que se la va emportar va ser el càncer de pulmó… veritat? - va començar la mare el que seria una llarga explicació. - El tenia a causa de les guerres, era la manera en la qual li havien ferit a ella, amb tots aquells fums i gasos bruts, grisos, tòxics… Doncs bé, durant anys va portar-lo bastant bé i es trobava bé, però va arribar un moment en què l’àvia va començar a patir els símptomes greus de la malaltia… i saps el que ens va dir el metge? Que ens vinguéssim a Catalunya, que sabia d’unes quantes persones amb càncer que havien estat tractades molt bé als hospitals d’aquí. I això és el que vam fer, deixar enrere el nostre país, la nostra història… però pagava la pena. És més, teníem la sensació que l’aire seguia contaminat de fum, allà. I no ens anava malament canviar d’aires… I pare, què fou el que més et va agradar tot just arribar aquí? - va recuperar la veu al final la mare, després de mantenir-la baixa.
  
  - La casa, que era molt gran, i l’aire, molt natural - va respondre vagament en Joan.
  
  - No, pare, et va sorprendre gratament que hi haguessin tants roures, oi? Mare meva, com t’agraden aquests arbres, eh? - va somriure lleument la Lily.
  
  - Sí, sí, tens tota la raó! - va riure també l’avi.

En Jan, a tot això, estava assimilant la explicació de la mare. Llavors, va ser per la malaltia de l’àvia? I és clar que no s’ho deien perquè li amagaven la malaltia… Ara ho entenia tot.

Van estar-se una estona més rememorant aquell viatge, aquell camí a un nou món, una nova terra que els acollia. Havien estat bé, a Catalunya, però en Jan no es podia deixar de preguntar com hagués estat viure a la terra de la seva família, a Anglaterra.



***

Tot just s’acabaven de complir 7 anys del diagnòstic de l’avi. Aquest últim havia empitjorat bastant amb el temps, però justament per això, la família no deixava de passar estones amb ell explicant-li històries, fent-li recordar. Aquesta havia estat i seguia sent la millor medicina per a un cervell desgastat, allò que el treia del fons, de l’oblit, i el feia reviure cada dia. No havien tornat a Anglaterra, perquè a Barcelona tenien molts especialistes en el tema i el seguiment era molt bo, i tampoc volien abandonar Catalunya, perquè era la seva nova llar, la que els havia regalat més temps amb els seus éssers estimats. Havien estat 7 anys de visites mèdiques cada cop més freqüents, i l’avi necessitava més ajuda en els diferents àmbits del dia a dia, com menjar, anar al lavabo, sortir a passejar… Però allà estaven tots quatre, vivint amb esperança i la major alegria que podien cada dia que passaven plegats. Perquè havien après a apreciar cada moment junts, cada instant en família. Perquè sabien que les coses podien canviar molt d'un dia a un altre.

I tot i que aquest fos el cas, sabien que no els hi quedaria una altra que aprendre a viure sota la pluja esperant a que torni a sortir el Sol.