|
Quan torni a sortir el sol (Entrepreneurs 4 ever) |
Col·legi Sant Josep (Sant Boi De Llobregat) |
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès) «Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.
|
Capítol 1: Tempus fugit |
Al terra, les trinxeres marcaven el relleu; a l’aire, les bales de foc trencaven el vent; i allà al mig, la teva àvia, valenta com ella sola, desafiant a la mort, curava als soldats que encara no s’havien rendit a l’últim alè. La seva bata blanca relluïa en aquella fosca escena com l’estel en la més negra de les nits…
- - I qui la curaria, si una bala l’atansava a ella? - preguntà en Jan al seu avi.
- Era la seva manera de lluitar en la guerra; nosaltres ens atacàvem amb armes letals i ella lluitava contra els efectes d’aquestes amb desinfectant, gases i pinces. Els soldats atacàvem a la desesperada i ens defensàvem com podíem, però ella no tan sols no lluitava sinó que no tenia manera de protegir-se. Per això s’arriscava més que ningú.
- Però avi, si era una mena d’infermera de guerra, no hauria d’estar entrenada com els soldats ho estàveu?
- Jan, és clar que no! Les infermeres com ella estaven encara més exposades a la mort que els propis soldats, per això és tant important que se les reconegui. I és que tot i que ella no lluitava com nosaltres, ho feia amb nosaltres. Els guerrers de foc ens forjàvem pesadament i bala rere bala una llarga llista d’assassinats, mentre que les infermeres anaven afegint-se gloriosament al seu cofre del tresor més vides que havien salvat.
Els dos estàvem al mateix bàndol, però potser separats per centenars d’altres bales, quilòmetres i soldats, els vius i els que l’últim aire que havien respirat estava contaminat per la pols i el fum que desprenien les armes del terror que empunyàvem en una guerra sense sentit. Una guerra on totes les nostres almes s’havien tornat insignificants per la desbordant quantitat de les que es perdien cada instant. Les nostres eren vides irrellevants als ulls de ments perverses i malignes que, per la simple raó de demostrar el seu poder, sacrificaven a la seva pròpia nació, una nació que dia rere dia s’enfonsava en la misèria i la desesperació.
- - Digues, Jan, per a què serveix una guerra sinó és per admetre que mai hauria d’haver començat?
- Pare, no li omplis el cap de pardals, a més, el sopar ja és a la taula i si no veniu ja, es refredarà, afanyeu-vos! - va cridar de cop i volta la mare des del menjador.
Amb la història a mitges, avi i nét van deixar de recolçar les seves esquenes al tronc del roure del jardí per entrar a l’escalfor de la llar.
Segons després, tota la família estava asseguda al voltant de la taula gaudint d’aquell sopar calent en aquella freda nit d’hivern. En Jan tenia la mirada perduda a la finestra, a través de la qual es perfilava la imparable ciutat de Barcelona. I així, mentre sentia crepitar la llenya del foc, es va estranyar un cop més al pensar que aquella no era la seva ciutat. I és que la seva família era anglesa, de fet ell havia nascut a Regne Unit, però s’havien mudat tots a Catalunya quan ell era petit. Ara havia crescut i tenia 12 anys, però seguia desconeixent la raó de la seva mudança. Mai s’ho havien explicat, mai havien respost les seves inquisitives preguntes si no era amb un to cansat mentre deien “decisions familiars” o “simplement perquè sí”. A més, al principi vivien en cases separades: els avis vivien a Vilaverd i ells al barri de Sant Antoni. Ara, però, per una raó que a ell també se li amagava, tots compartien la llar del famós barri de Barcelona. I tot i que ell estava content perquè s’estimava molt als seus avis, sobretot les històries que li explicava el Joan, els seus pares ara estaven més estressats que mai i a ell això no li acabava de convèncer. Pagava la pena?
Sobtadament, una tos nerviosa va interrompre el fil dels seus records i pensaments. Al desviar la mirada de les llums de Barcelona, va topar-se amb l’expressió preocupada dels seus pares i la cara trista del seu avi, que miraven a l’àvia Caterina mentre tosia com si s’estigués ofegant. El Jan no entenia per què ningú no feia res, i com mogut per un ressort, va aixecar-se i va córrer a auxiliar la seva àvia. Però ella, com va poder, va intentar tranquil·litzar-lo:
- - Tranquil, Jan…no és res…ara….ara és passarà - va dir entre bocanades d’aire.
Però en Jan no ho acabava de veure clar, i va semblar que els seus pares, al cap d’una estona de veure-la tossir gairebé frenèticament, tampoc. Després d’un angoixant minut, la tos de l’àvia havia cessat, i quan creien que només s’havia quedat en un simple ensurt, va passar allò que en Jan mai oblidaria. L’àvia s’acabava de desplomar al terra. Va ser com si el temps es congelés.
- - Mare…? - la cara de la Lily era la més angoixada de totes. Ella i l’avi van encreuar una mirada i van córrer al costat de la desmaiada. Semblava que seguia viva, perquè els seus rostres es van relaxar, però molt poc.
Tot i així, com si el silenci pogués parlar i als ulls s’hi pogués llegir la veritat, una mirada entre la Lily i en Joan va ser suficient. Acte seguit, l’avi va precipitar-se al costat d’en Jan i amb una mirada que no admetia rèpliques, va agafar-lo pel braç i va començar a empènyer-lo suaument cap a la seva habitació. En Jan no volia allunyar-se’n de l’àvia, desitjava lluitar amb totes les seves forces com ella ho havia fet a la guerra, desfer-se’n del serè braç que el mantenia caminant i arrencar a córrer un altre cop cap al menjador. Però les cames no li responien, i al seu cap només ressonava una idea frustrada: “Ni tan sols ara em poden explicar què passa”.
De fons, va sentir el soroll de les claus i la porta tancant-se, i poc després el soroll del cotxe arrencant. S’emportaven l’àvia a l’hospital. I va ser llavors que en Jan va entendre-ho: devien tenir tot planificat per a quan passés una cosa així. Es va sentir inútil, vençut, i les llàgrimes van començar a regalimar-li per les galtes mentre la tristesa inundava el seu cor. Què era allò que li passava a l’àvia en realitat? Tornaria, no?
L’avi semblava encara més desolat, com si una pesada càrrega recaigués sobre les seves espatlles, enfonsades al igual que el seu cap sobre el pit. Les arrugues que des de feia anys solcaven la seva cara pàl·lida ara es veia clar que eren resultat de la pena que li havia estat estrenyent el cor durant anys. Amb un esforç sobrehumà, però, va buscar refugi en la seva memòria per distreure’s a si mateix al seu nét:
- - Recordo el moment en què vaig conèixer la teva àvia…- va rememorar amb un trist somriure, entre sanglots continguts. En Jan se’l va mirar, encara amb llàgrimes als ulls, i va saber que ara li relataria la història. I com en aquell moment no li venia de gust ni tan sols parlar, va acomodar-se perquè l’avi s’adonés que estava disposat a escoltar-lo.
Era el 1918 quan la guerra a la fi havia acabat. Tots els soldats vàrem tornar al nostre país i vam ser benvinguts com a herois. I és que mai ha estat fàcil sobreviure a una guerra… Però tot té un preu, és clar. Una bala havia impactat en el meu braç esquerre en una de les últimes batalles, així que juntament amb els altres soldats ferits, vaig ser enviat a un hospital. I va ser en aquell moment quan la vaig veure per primera vegada, tombant-se cap a la meva llitera. Amb la seva bata ja desgastada, semblava un àngel enmig d’un camp de derrota. I vaig saber que ella també acabava d’arribar, perquè havia sofert la guerra igual o més que nosaltres, al front de batalla. Va ser ella l’encarregada de curar-me el braç, i durant els dies de recuperació a l’hospital va tenir cura de mi en tot moment. Per sort, havien pogut eliminar la bala de la meva extremitat i només van caldre unes cures diàries per acabar de desinfectar la zona i que cicatritzés. Al cap i a la fi, tenia 23 anys i el meu cos encara era jove per recuperar-se d’una ferida així. Encara avui dono gràcies per l' única cosa bona que em va portar la guerra: enamorar-me de la teva àvia.
La mirada de l’avi anava del telèfon a la finestra; del mitjà que podria comunicar les males notícies al cristall pel qual desitjava veure arribar les bones. I en Jan escoltava detingudament, amb la mirada fixa en la seva.
Des que vaig sortir de l’hospital, la Caterina i jo passejàvem cada tarda pel bosc de roures del poble, gaudint del temps que ja no passàvem entre armes que sembraven la discòrdia, sabent que cada dia podia ser l’últim. Això ja s’havia acabat, i a cada pas sota el sol ponent les nostres mirades parlaven per nosaltres i els nostres cors es fonien en un de sol. De vegades sèiem al peu d’un roure i llegíem alguna novel·la. En aquells precisos dies, ella em curava el cor amb la seva presència i afecte. I és que la guerra m’havia deixat en un estat mental degradant. Pàssavem els mesos en aquells inferns sobre terra, desafiant les malalties que mataven a més soldats que el propi foc, amb desesperació, inseguretat… Compartíem trinxera amb rates i companys morts, amb fums asfixiants de l’enemic, metalls que queien del cel… No sé com vaig sortir viu, sincerament. Tantes coses podien robar-te la vida en aquelles condicions que només quedar ferit era un miracle… Però allà estava ella ara, curant-me el cor, retornant-me la vida, els sentiments, l’emoció de viure… Per això, no vaig trigar gaire a demanar-li que es casés amb mi, i quan va dir que sí el meu cor es va recompondre definitivament. Érem tant feliços llavors… Vam casar-nos en aquella arbreda, envoltats pels roures que havien estat testimonis del nostre idil·li postguerra. I a partir d’aquell moment vam començar a forjar el nostre futur, la nostra vida que esperàvem no inclogués cap altre guerra… Després de molt esforç, vam poder comprar la casa dels nostres somnis: una llar amb espai suficient per albergar la gran familia gran que volíem formar. I vam viure feliços durant anys, però la família no va créixer tant com esperàvem. Potser la casa era massa gran, però era el nostre món, fet de fusta de roure, i amb un jardí amb un roure gegant, sota l’ombra del qual ens assèiem moltes tardes a llegir.
Va fer una llarga pausa, semblava que li costava rememorar el passat en aquell moment, però al mateix cop li ajudava a sobreposar-se a la situació d’incertesa d’aquell moment. En Jan va aprofitar per preguntar per què havien deixat aquella casa al poble anglès per començar una nova vida a Catalunya, i així ho va formular:
- - I com és que ens hem allunyat d'aquella casa, avi? Com és que ara vivim a Barcelona?
Sobtadament, el so del telèfon va deixar la pregunta a mercè de l’aire i va interrompre aquell viatge pels records. En Jan hagués volgut continuar escoltant el relat d'en Joan, seguir en aquell món passat. Però ara l’avi agafava el telèfon amb la mà temblorosa i una mirada indesxifrable.
No van passar ni deu segons quan una de moltes llàgrimes que van caure després, va mullar la galta de l’avi, marcant la seva expressió pels anys que li quedaven de vida. No van caldre les paraules per provocar en el nen la mateixa reacció, amagant la cara en el pit de l’avi i plorant desconsoladament.
Sabia que venien dies foscos, plens de tristesa, però el que ningú a la família s’imaginava era el que li succeiria a l’avi poc després. |
|
|
|
Entrepreneurs 4 ever | Inici: La memòria de l’arbre |
| |
|
|
|