L’ambient era humit, a la vegada que sufocant. L’aire que feia ballar els roures pesava com una llosa sobre les espatlles dels presents, les ànimes dels quals es vestien amb la roba més fosca que trobaven al seu armari. Així, el paisatge semblava infestat de taques negres, com formigues en el tronc d’un arbre, que invadien aquella roureda al cor del bosc. Al cel lluïa un estel càlid, lluminós, tot i així, núvols grisos i foscos que anunciaven tempesta s’amuntegaven al cor dels assistents com en el pitjor dels dies, i en alguns mai més tornaria a sortir el Sol. Els núvols ja no marxarien, romandrien perpetus en el temps, inamovibles, irremeiables. Un d’aquests cors era el d’en Joan, un altre el de la Lily, i finalment el del jove Jan. Tots tres es miraven un determinat roure amb una certa familiaritat, amb la mirada baixa, perduda i entelada. I és que allà descansaria per sempre més i en pau la infermera de guerra, la esposa valenta, la mare exemplar, l’àvia afectuosa. Aquell era el roure que més havia freqüentat l’àvia d’ençà que s’havien mudat a Catalunya, i ara seria el més freqüentat per aquells que encara buscaven la companyia de la Caterina, el caliu de la seva veu i la seguretat de la seva mirada. Ella mai havia abandonat a ningú en vida, i ara ningú gosaria abandonar-la a ella. Després de tota la tarda submergits en els seus pensaments i envoltats de roures i coneguts que havien decidit acompanyar-los en aquell moment, van abandonar l’arbreda amb un únic missatge al cap, el que havien estat llegint tota l’estona: Catherine Oak, 1897 - 1972. De tornada a casa, cap paraula va ser pronunciada, com si temessin interrompre l’enfosquiment d’aquell capvespre. En Jan només pensava que aquella nit hi hauria un estel més al cel.

- Però avi, la mare no va néixer al 1925? - va interrompre aquella primera frase en Jan. Tot seguit, com a primera resposta no verbal, l’avi va reacomodar-se al llit del seu nét, on s’havien assegut després de sopar. I a continuació, va inspirar sonorament, com si necessités molta força per deixar anar la següent resposta.

Jan, has de saber una cosa: la nostra primera filla no va ser la teva mare, sinó que va néixer rossa, pàl·lida com la lluna, i amb el nom de Rose. Però mai vam arribar a veure-la crèixer, riure, caminar… ni tampoc vam escoltar la seva veu, ni mai vam saber el color dels seus ulls…



En Jan es va adonar que per primer poc no li amagaven la veritat, i que estava a punt d’escoltar una part important de la història de la seva família, així que va obrir encara més els ulls, preparat. L’avi al seu torn va deixar anar un sospir abans de revelar una part de la història que li colpia l’ànima, li treia el son per les nits i li oprimia el cor.



La Rose va morir en el part, segons després que pronunciéssim el seu nom per primer cop.



En Jan es va quedar petrificat. No s’ho podia creure; s’acabava d’assabentar que podia haver tingut una tieta. I tot i així… que potser no s’hagués estimat més no escoltar aquella tràgica història? Ell tota la vida havia desitjat que li expliquessin els misteris, motius, tragèdies i alegries de la seva família, no sentir-se apartat, sinó integrat; i ara que havia crescut i acabava de morir l’àvia semblava que ja havia arribat aquell anhelat moment. Així que res de fer-se enrere o lamentar-se. Així doncs, va gosar pronunciar la gran pregunta, la que encara i a pesar de les circumstàncies ni tan sols havien esmentat:

En Joan el va mirar amb ulls tristos, però comprensius. Tot i així, era la primera vegada que tenia la mirada perduda, com si no mirés realment la realitat, sinó un reflex, com si estigués en un altre lloc, molt lluny d’allà. Al cap d’un minut, la resposta per fi es va perfilar als seus llavis:

- Te’n recordes de la professió de la teva àvia? - va començar a dir com si les paraules li pessessin al cor - Al front de la guerra, entre bales i canons, i bombes, bombes molt tòxiques… - la seva expressió es va ennegrir. - Aquell fum… respirant-lo dia rere dia… als pulmons… - i ja no va poder continuar, ni ho faria almenys per aquella nit. I en Jan ho va entendre.

Li va desitjar una bona nit a l’avi i quan aquest es va acostar a la seva cara per besar-la-hi, en Jan va poder captar les bosses encara més marcades als seus ulls, però sobretot, aquella expressió desorientada, perduda, indesxifrable….

Varen passar unes setmanes, i a l’avi semblava haver-li afectat massa la pèrdua de la seva dona; no era que no aixequés el cap, sinó que l’havia ensorrat ben amagat al terra, tant que s’havia aïllat de la realitat, fins i tot. Tots a casa estaven capcots, tristos, però l’avi era el més desolat, al que li havien tret més. I dia rere dia incrementava el seu empitjorament. Unes vegades perdia les claus, el barret o les ulleres, unes altres no contestava a les preguntes que se li feien, altres cops semblava pronunciar del no res aquelles respostes perdudes…

L’aniversari de la Lily va arribar com cada any, el dia 4 d’octubre; era així des de feia 47 anys, i l’avi sempre era el primer en felicitar-la. Menys aquest any. No tan sols no va ser el primer que va fer en aixecar-se sinó que no semblava enrecordar-se’n. Però ningú no s’ho va tenir en compte ja que ho atribuïen a la seva tristesa. No va ser fins que van treure el pastís a la nit, després de sopar, que va ser com si s’aixequés d’un gran i llarg somni; al veure’l, va fer uns ulls tan grans com no els hi havien vist en tants mesos i la seva expressió va cobrar vida de cop.

- Com he pogut estar tan despistat? - va preguntar-se a si mateix, sense treure els ulls del destacat número que es comptava entre totes les espelmes. - Com és que no m’ho havíeu recordat? - va mirar a en Miquel i en Jan com si fossin culpables del buit que s’havia creat a la seva memòria -. Perdó, Lily, se m’ha passat del tot! Moltes felicitats, filla!

Aquell va ser el primer de molts dels fets que anaven abandonant a poc a poc, però impassibles, la seva desgastada ment, i cada cop eren més greus, més insòlits. I el pitjor, pensava en Jan sovint, és que per molt que li preguntava, el seu avi no semblava poder contestar-li a les seves preguntes sobre el passat de la seva família, la història que s’havia deixat a mitges.

Fins que un dia, amb l’ajuda del pare, van aconseguir fer-lo parlar, recordar. Estaven tots tres asseguts al peu del roure del jardí, el lloc preferit de l'avi, i també el lloc per excel·lència on en Joan li relatava les històries al Jan. Així és com van començar:

- Avi, per què no em segueixes explicant la història? Què va passar després? - va trencar el gel en Jan. - Per exemple… digues-me com et vas quedar mig sord, què et va ocórrer? - va preguntar en veure que l’avi no reaccionava.

- Sí, Joan, expliquem-li com ens van conèixer, com vam sobreviure a la Segona Guerra Mundial - va animar-lo en pare, veient que l’avi seguia absort en els seus pensaments.

Aquest últim va reaccionar a la fi girant el cap cap a ells. Va semblar com si s’acabés d’adonar de la seva presència i seguidament els va observar amb pena, com si no haguessin de voler que els parlés d’allò. Però finalment va començar el relat:



Vaig ser enviat a la Segona Guerra Mundial, amb 46 anys i deixant enrere a la teva àvia i a la Lily, que llavors tenia 16 anys. No era la primera vegada que combatia en una guerra, doncs com ja sabeu, també vaig haver d’estar en la primera. Dos guerres en una sola vida; havia tingut tantes possibilitats de morir el primer cop i ara el segon era com reviure el malson sense saber si em despertaria aquesta vegada. I a més, tenia més a perdre: una família que havia forjat i que potser no tornaria a veure mai més… I per a què? Per a anar a matar de nou, a soldats com jo, a humans innocents, moguts com titelles. En aquell moment vaig ser conscient més que mai que no suportaria matar encara que fos per procurar la meva pròpia existència. Però no tothom pensava com jo, per això vaig ser un dels pocs en desertar, i en aquell viatge d’amagat vaig conèixer a algú…



De cop, tota la fluïdesa, la treballada prosa de l’avi, els detalls que feien que semblés que revivia aquell malson nit rere nit… van cesar de cop, emportats pel vent i deixant lloc als records oblidats, a una ment dormida. L’avi va estar rumiant-ho durant uns minuts, però no en treia l’aigua clara. Llavors, en Miquel va esclatar en una riallada irònica que va sorprendre avi i nét per igual.

- Mare meva, avi! Mira que n’arribes a ser, de graciós, sempre has estat bo en bromejar, i és que sembla real fins i tot! - però el que en Miquel no sabia era que l’avi no bromejava, i per això aquest últim se’l mirava amb desconcert. - Jan, vaig ser jo a qui el teu avi es va trobar pel camí. Jo tenia 18 anys, tot just un principiant, un inexpert en la guerra a qui pretenien enviar al front, i gairebé ho van aconseguir, però va ser en el trajecte que em vaig allunyar del grup i vaig decidir tornar. Era un rebel. De totes maneres, tenia clar que pel meu compte i amb la meva inexperiència no arribaria lluny. I mira quina sort el destí que va fer que em creués amb l’avi. Déu meu, te’n recordes, Joan, que la nostra primera reacció va ser apuntar-nos amb les armes? - el pare d’en Jan havia fet uns ulls com unes taronges i ara es mirava l’avi esperant que corroborés el fet.

Tot i així, aquest últim va adoptar de cop i volta un posat enfadat, alarmat, i observava en Miquel com si aquest hagués parat boig.

- Però tu què dius ara, fill? Com podria jo mai en la vida pretendre disparar-te? - va exclamar, sentint-se acusat.

- Avi, que sí home! Però va ser un segon, fins que ens vam adonar que érem del mateix bàndol, i vam entendre que els dos fugíem de la nostra trista condemna. Immediatament ens vam caure bé, i vam decidir refer el camí junts. L’avi aportava l’experiència, la saviesa… i jo en canvi feia les tasques de més força. Formàvem un bon equip, fins que la nostra sort va arribar al seu final quan l’exèrcit britànic ens va agafar i ens va fer tornar a la guerra, a lluitar, a matar, a morir. I no vam tenir cap altra opció: vam haver de posar-nos la falsa disfressa de soldat desalmat, agafar la nostra arma i enfrontar-nos al nostre destí. Amenaçats i envoltats per la mort dia rere dia… No ens agrada parlar del tema… Ja t’explicarem els detalls en un altre moment, Jan. El que sí que et direm és que va ser així com l’avi es va quedar mig sord i jo mig coix. La seva sordesa va ser causada per l’impacte constant de bombes sorolloses al nostre voltant i la meva coixesa pels seus efectes directes. No sé com vam sortir-ne vius…

En Jan no donava crèdit al que escoltava: el pare i l’avi, herois de guerra… Al seu torn, l’avi també mirava en Miquel amb fascinació, com si no es cregués el protagonista d’aquella història, com si mai ho hagués viscut.