Sento el brunzit de les llums fluorescents d’hospital i mirades aterrades postrades sobre meu. Crido en desesperació lluitant contra les cordes que em mantenen aferrada a un llit fred. Sorolls inhumans fugen de la meva gola com àcid corrosiu mentre arquejo l’esquena, que és tot el moviment que em permeten les corretges dels canells i els turmells. Em tracten de psicòtica però em demanen que em calmi amb una veu professionalment neutra que em treu de polleguera. Però jo no em calmaré fins que aquesta puta criatura que m’arranca la vida estigui fora de mi. De sobre noto una punxada al braç, girant el cap instintivament sóc capaç de distingir un dels infermers amb una xeringa, i desapareixo.



Obro lentament els ulls, per descobrir al meu marit i diversos desconeguts amb bates blanques remugant. M’han dormit d’unes quantes hores i ja s’ha fet de nit, l’escena és més pacífica. Com et trobes? Em demanen amb una expressió tranquilitzadora, tot i que detecto un lleu tremolor en la veu. Un sol pensament m’incapacita a respondre. Instintivament em toco la panxa, en busca d’una buidor depuradora. Els meus observadors, confonent-ho amb un acte reflex maternal, diuen que el nadó és viu, tot i els percanços, i sembla que l’embaràs transcorrerà amb una certa normalitat. Cal que siguis conscient de que tot el que ha patit durant la gestació es veurà reflexat després en el seu creixement. No dubtem, però, de que amb l’atenció necessària pugui ser forta i ensortir-se’n, no sense dificultats afegides. Les notícies em colpegen com una bofetada. Això qui? Els demano incerta. La seva filla, em responen.

Els meus pensaments borrosos per els efectes d’algun tranquilitzant arraconen aquest sol mot, i sento la metamorfosi del meu ésser en el que va ser la meva mare. Vaig créixer en una família desestructurada, una mare nefasta i un pare absent. De ben petita ja m’havia allunyat de l’idea de formar la meva propia família per por a replicar el que m’havien inculcat. Por a ser el model a seguir d’algú, i cagar-la. La vida és una cosa esgarrifosa, crear-la, una responsabilitat perillosa.

El meu marit demana als infermers que ens deixin sols, i la intimitat obtinguda en la buidor de l’habitació sembla haver ralentit el temps. Ell es seu a la butaca del meu cantó, i m’agafa suaument la mà debilitada, mirant-me, com sempre, amb aquells ulls innocents que sempre em fonen. Tu saps que t’estimo, oi? Sento haver-te cridat abans, no sabia com reaccionar. Sé que tot aquest tema de l’embaràs t’està superant, i ho puc arribar a entendre tot i no estar en la teva posició, no podria jutjar-te mai, em diu en mig xiuxiueig. Jo me’l quedo mirant pensant en quant mal li estic fent i el bon pare que seria. Ell em treu dels pensaments en els que estic submergida evocant al nostre entorn. Fixa’t en quin cel més estrellat que fa avui! Qualsevol diria que estem sols aquí baix. Abans he mirat per internet i si tot va segons el pla, naixerà arropada per la calor de l’estiu i baix la llum de Saturn al cel.

Girant-se cap a mi de nou, veig com la seva expressió canvia de cop. Amor, estàs xopa, vols que cridi a algú per a que t’acompanyi a netejar-te? Però dins meu sento un clamor desconegut. Acabo de trencar aigües, pronuncio emocionada. Una coreografia frenètica s’inicia, harmonitzada per sorolls de sorpresa i ordres ràpides. Escolto al meu marit preocupat, encara és massa aviat! Però jo sé que això és el que havia de passar, el destí reservat per a nosaltres dos, al nostre vincle. Comencen a arribar les contraccions, cada vegada més regulars, freqüents, llargues i doloroses, fins al punt que no puc respirar amb normalitat i gemego descontroladament. M’aferro fortament a la barra del llit fins que els tous dels dits se’m tornen blancs.

Empeny! Criden mentre em traslladen a través dels llargs passadissos. Un dolor agut em surt de l’interior, alhora que un crit se m’escapa de la gola. Tinc tot el cos en tensió i em cobreix una fina capa de suor. Noto com es mou, com lluita per sortir. Faig més força.

Després d’una eternitat, escolto des de entre les cames: Felicitats! Ho ha aconseguit! És un miracle! Sento com abandona el mou cos definitivament i cesa la violència. El món em cau al damunt. Em deixo caure sobre la camilla, extenua i respirant amb dificultat. Les infermeres s’afanyen a emportar-se-la, però davant la meva insistència, me la deixen aguantar un moment. Observo aquell cos vermell i viscós. Me’l apropo per a fer-li un petó, però se’m fa un detall massa tendre per la bèstia que porto dins. I finalment, decideixo rebre aquesta nova vida com es mereix, seguint aquella imatge que em portava atormentant durant els 4 mesos des del somni pertorbador: Cronos, un pare impotent que sabia quin era el risc de tenir descendència. I amb tota la ràbia del meu interior, l’envio de nou cap al meu interior. Mossego ferotge aquell ésser indefens, davant l’horror de tots els presents.