La segona va ser més propera. Un estenedor entre dues cases era també el fil conductor de les converses ja quotidianes de dues veïnes, separades pel buit entre dos edificis. Has vist què s’ha fet la Gloria al cap?, preguntava l’una sabent perfectament l’opinió de l’altra. Semblen els pèls púbics del meu marit: els té rígids com escarpies pobret. Aquest comentari era seguit de xicles de hiena que pretenien ser riures de complicitat. Un cistell reposava a al marc de la finestra plena de roba humida. L’escena despreocupada va portar a una decisió imprudent. Ai noi, que vols, va no ploris, es queixava l’una bressolant el nadó. Uns passos descoordinats van interrompre la conversa. Manel! Ja estàs a casa! Collons quina fleuma. Me’l pots vigilar un moment, Angels? Ara torno. I així, confiant amb l’estabilitat de la criatura, el va acomodar dins la cistella situada sobre 25 centímetres de granit. La disputa a l’interior de la vivenda familiar deixava entreveure una acció rutinària. Aquesta només va aturar-se quan la veïna va deixar anar un esgarip eixordador que anunciava un tràgic gir dels aconteixements. Al paviment, una massa heterogènia de carn inerta. Només es podia reconèixer per un cistell, situat a uns metres d’allò que feia uns segons tenia nom. A la façana del pis, una mirada acusadora d’autèntic terror connectava ambdós edificis. Aquesta història va passar al antic pis dels meus pares, quan el meu pare era un borratxo i la meva mare estava viva. Aquesta història, és la del meu germà mort. Aquestes històries entre d’altres atrocitats es van arrelar a mi, i es van tornar companyes inseparables del meu dia a dia: semblava que tothom amb qui parlava havia tingut una experiència traumàtica per l’estil.

Ser mare és un infern.Gran part de la responsabilitat prové de la naturalesa mateixa del part, però la resta és dels progenitors. Ja siguin massa grans, massa joves, massa rics o massa pobres, un nadó no deixa mai de ser un inconvenient per a uns pares negligents. I ara, en aquest precís moment, sento com s’està engendrant aquesta mateixa càrrega al meu interior. I no puc tolerar-ho. Em traurà el fervor de la vida, encadenant-me a un futur d’esclavitud: com una paparra, aferrant-se fortament a la meva ànima, fins que no quedi més que un cos cansat i buit. El que m’aterra més és que, entre les coses que devori de mi, sigui la meva maldat. No és que sigui culpable de grans iniquitats, però certament tampoc sóc una persona bona i la consciencia no m’atormenta. Sento constantment un remor de vilania que em segueix constantment a cada pas endavant que faig a la vida.

El meu marit si que ho és; bo, just, honest. I mentre això en si no és (dolent), encara em fa sentir pitjor al seu costat. La nostra primera cita va ser idílica, era un noi carismàtic, i em vaig convèncer que sortint amb ell, treuria el meu costat bo. Així van passar els anys, però res canviava en mi. Vaig acceptar la proposta de matrimoni com si fos una mà que em pogués treure del pou de pensaments negatius en el que estava sotmesa. Però tampoc això ha funcionat.

La notícia de l’embaràs ho ha trastocat tot. Les paraules de la doctora han estat seguides de crits d’emoció per part seva, i d’una ràbia opaca i tòxica en el meu interior. En aquell instant he tingut el pressentiment de que havia comès un error; accedint a la primera cita, acceptant el matrimoni,... Havia deixat passar el temps en un anhel de canviar qui era. Però això ja és el límit, he de deixar d’intentar ser qui no sóc, i acceptar plenament qui sóc en realitat. Per molt que admiri al meu marit, no puc seguir siguent el seu eco, el dimoni a l’espatlla esquerra, la part fosca de la consciència. Però el zigot creixent en mi és suficient per dir prou. Aquest cop agafaré el toro per les banyes, i abraçaré aquell convenciment de la meva falta d’instint maternal arrabassat un cop la figura de la meva pròpia mare va desaparèixer. Estic disposada a acabar amb ell, ja sigui de manera ortodoxa o qüestionable.