La tornada a casa de la visita al ginecòleg va ser claustrofòbica. L’aire se’m negava als pulmons i la visió s’ennegria, però semblava ser jo l’única afectada. Durant tot el viatge en cotxe només rondava una paraula pel meu cap: abort. Dins meu guardava l’esperança ingènua de que el meu marit estigués d’acord amb mi i accedís a desfer-se’n. Vam entrar junts a la vivenda i ens vam seure al llit. Cadascú al seu respectiu costat. Al cap d’uns instants vaig sentir uns sanglots que provenien de l’altra banda del llit. Vaig pensar: Fet. Estàs bé amor? Sé que és una notícia un xic dura… Ell es va girar sobtat i amb l'eufòria subratllant les seves paraules, va dir: Dura? És la millor notícia que he rebut en tota la meva vida! No saps quant t’estimo… Encara no me’n acabo de fer a la idea! Carinyo et trobes bé?

Sense adonar-me’n, una ganyota decorava el meu rostre. No, no. Estic cansada, ha estat un dia molt llarg. Jo també me’n alegro, vaig murmurar, tot i que l’última frase no va sonar gaire convincent, ni a mi mateixa. Va semblar complaure’l. Una última mentida de part de la meva jo fictícia no faria més mal. Però em sentia incapaç de decebre’l, de trencar-li l’esperança, com sempre, la seva perfecció ocultant la meva maldat.

I vaig recolzar el cap al coixí que pesava més del normal pel batibull d’idees malaltisses. Com l’arrel de la roïndat s’originava de nou en mi, o més ben dit, creixia més forta. Una idea se’m vingué al cap, la qual ens calmaria la consciència als dos. Em provocaria un abort lent, obsessiu, cruel, de penúria, calculat, però tan, tan dolç.

Vaig somiar en un abisme, una obscuritat i desemparament. Crits femenins i sorolls guturals. Se’m aparegué una familia, cinc nens corrents al voltant d’una llum feble. I una mossegada. Un soroll grotesc. Carn tendra entre dents ferotges. L’orgull apoderant-se de vides curtes. I darrere la silueta desdibuixada del fill d’Urà, em trobava com incrustada a l’escena. I sentia una fam inexplicable: no em rugia l'estómac sinó el poder.

Han passat quatre mesos des d’aquell somni, però diàriament em llevo trastocada, amb la respiració irregular, i el cor lluitant per sortir-se’n del pit. Amb una sensació estranya al ventre. Una lluita inútil per defugir el destí entre dues ments salvatges. Titans contra déus que menyspreen els seus pares.

He baixat arrastrant els peus, pas pesat. El meu marit m’esperava a la cuina, amb un somriure esperant a ser correspost, però darrere la seva mirada afable, només veia la despensa de portes transparents que recloïa, com coneixedora de les meves intencions, ampolles mig plenes. He esperat impacientment a que marxés a l’oficina, per a gaudir de la soledat confinada entre les parets de casa. He obert cautelosament l’armariet on guardem l’alcohol. Després de rebuscar entre vidres amb continguts diversos, he trobat el licor amb més graduació. He desenroscat el tap, abandonant-me a una acció ja rutinària. Poc a poc, glop a glop, penso aconseguir el que m’he proposat, i res em satisfà més que sentir com aquest verí mortal pel nadó arriba directament al seu organisme.



M’he recolzat a l’illa del menjador, ampolla en mà, i m’he adonat d’una bosseta a la cantonada oposada a mi. El seu esmorzar. Merda.

En l'instant en el que m’he alçat, posseïda pel terror, he escoltat el dringar de les claus al pany. Els meus instints marejats no em m’han permès actuar amb la suficient rapidesa, pel que he topat cara a cara amb el meu marit. Què fas beneita? m’ha cridat, amb una veu desconeguda, mentre jo, conscient de la llibertat perduda, m’amorrava a l’ampolla com al meu últim salvavides. D’un cop me l’ha tirat al terra, esquerdant-la en mil bocins, i amb la mateixa violència se m’ha endut a fora, estrenyent-me del canell.

- Anem a l’hospital. No sé que cony penses que fas però no deixaré que posis en risc al meu fill.

En una arrebassada he aconseguit deslliurar-me’n i fugir al jardí.

Reflexionant sobre les accions que m’ha dut a aquest precís moment, corro. Però no tiraré la tovallola encara. El sento darrera meu, a punt d’atrapar-me, i davant meu, la planta enfiladissa que decora la vivenda familiar. I com un animal salvatge, feral, primitiu, violent empasso la terra humida que nutria la buguenvíl·lia del jardí, i sento com recorre la meva gola. No noto ni el gust, perquè a grapats desesperats i famelics engoleixo tot allò que trobo al meu abast de quatre grapes. Arrels, fang, terra, sorreta i llàgrimes de bogeria precipitades d’uns ulls intensos i ignorants de tot seny.