Carta 8
Vaig tornar a l'habitació bastant afectada pel que havia passat anteriorment amb el patró, en tan poc temps li havia agafat bastant confiança, la veritat sentia que era l'única persona que li importava i em volia en aquest lloc. Vaig anar el més ràpid que vaig poder a l'habitació i en aquesta mena de moments on necessites la màxima privacitat possible és quan no t'agraden les habitacions comunitàries i amb molta gent. Tothom estava adormit perquè totes les noies havien tingut llargues nits i normalment aquí solem dormir pel dia, així que era normal veure-les dormir a les 14.00 hores del migdia, directament me´n vaig anar al llit i vaig intententar fer el mínim de soroll possible mentre plorava, això era la prova que no tenia cap mena de privacitat.
Carta 9
L'endemà no vaig anar a treballar perquè suposava que era el que em mereixia després que el patró havia fet del meu cos una escòria humana sense cap descans. L'única que se’n va adonar va ser la Zeidy i em va explicar el seu avorrit dia sense els meus acudits i em va contar més o menys el que havia passat durant el dia amb un cert humor, la veritat és que ens havíem tornat una mica més amigues en tot aquest transcurs de mesos. Després d'explicar-me el seu dia va procedir a treure subtilment el tema de com em trobava, al principi em va costar una mica explicar-li, però em vaig adonar que no podia més amb això sola, així que li ho vaig explicar sense pèls a la llengua i amb tots els detalls possibles. Em va fer massa mal i vaig acabar plorant i mullant tot el meu coixí mentre li ho explicava, sorprenentment es va quedar fins al final encara que m'havia costat més d'una hora explicar-li perquè necessitava pauses bastant llargues per engolir tota la informació que deixava anar per la meva boca. Em va consolar en tot aquest procediment i va ser molt amable, al final em va deixar anar un “t'ho vaig dir”, pels advertiments que ja m'havia avisat sobre el patró. Al final vaig tenir un atac de honestedat dient que escrivia cartes com un diari, així que ara ja sap el meu petit secret, si em passés alguna cosa li he dit que les continuï ella i després ja sabrà que fer amb elles, però no crec que arribem a aquest punt.
Carta 10
Ja han passat diversos dies després d'aquell succés. Han passat mesos en els quals semblo estar sumida en un fosc túnel el qual no té cap sortida. Em sento com una presonera que no té cap possibilitat de sortir de la seva infinita condemna. Cada centímetre del meu cos se sent com si hagués estat tacat. Totes les vegades que recordo el succeït, el meu estómac s'estremeix i no puc aguantar les nàusees, no puc menjar, no puc veure'm al mirall sense sentir-me culpable, la meva ment no para de pensar que tot el que m'està passant és gràcies a mi. Aquest turment no li desitjo a absolutament ningú, cada dia és com estar en un infern, això és una lluita constant. Estic plenament segura que si no li tingués por a la mort, ja hagués acabat amb aquest pesat turment la mateixa nit en la qual em vaig adonar de l'imbècil que era per haver acceptat venir aquí. Trobo a faltar dependre de mi mateixa i no d'un bordell fastigós en el qual es tracta a les dones com si fossin un objecte de sense més. No sé en quin moment he arribat a aquest punt de la meva vida en el qual ja no sols depenc dels bruts diners d'aquest lloc, sinó també estar en mà de les drogues que pugui acabar de fer el meu treball cada dia sense tenir un atac d'identitat. Al final acabaré encara pitjor que ara, aconseguir les substàncies aquí dins és bastant complex i per a aconseguir-les, els hi compro a l'experta a fer exportacions de l'exterior al bordell. El mal és que encara haig de pagar-li dues racions i no sé d’on trauré els diners si a penes en tinc. Estic enfonsada en deutes i això està acabant amb la meva salut, tant física com mental. Si no fos pels deutes, no seria aquí. Al cap i a la fi, tots els problemes que ens envolten són causats pels diners i crec que és el causant d'aquest sentiment d'asfíxia constant. Certament, els humans som uns éssers els quals ens convertim en bèsties indomables quan es tracta de diners, que curiós. Però el més extraordinari, és com uns nombres poden conduir als pitjors camins de la teva vida, és per això que cal anar amb compte i saber administrar-se. Així i tot, que em serveix pensar en aquestes coses si no les he sabut aplicar en la meva vida.
Carta 11
Em sento cansada, no tinc forces per a res, sento que aquest treball em consumeix lentament. El meu cansament també ha de ser causat per la droga que he estat prenent per a oblidar totes les coses que aquest lloc m'ha fet, mai vaig arribar a pensar que una trucada podria canviar tant la meva vida.
Carta 12
Dec diners, una quantitat que no podria pagar ni encara que treballés 2 anys seguits. La meva vida s'ha convertit en una agonia, estic atrapada i no sé com sortir d'aquesta foscor. La Zeidy és l'única amiga que tinc en aquest lloc, aquests dies ha intentat animar-me i hem sortit a passejar pels voltants amb l'excusa que ja està començant l'estiu. Porto diversos dies sense parlar amb ella,vaig tenir la confiança suficient per a comptar-li el meu greu problema amb les substàncies i que havia gastat els pocs diners que em quedava en drogues
Carta 13
Porto diversos dies sense parlar amb la Zeidy, vaig tenir la confiança suficient per a explicar-li el meu greu problema amb les substàncies i que havia gastat els pocs diners que em quedaven en drogues, ella en assabentar-se va voler saber on les tenia guardades, espantada li vaig dir on estaven i amb molta rapidesa les va agafar i se’n va desfer tirant-les pel vàter, enfadada per aquella acció que ella havia fet per a “salvar-me” em vaig abalançar sobre ella i vaig començar a colpejar-la amb totes les meves forces, ella demanava auxili amb xiscles eixordadors i això va fer que els seguratas vinguessin a veure què passava. La Zeidy, malgrat la seva complexió prima, tenia una força la qual espantava, i quan va tenir l'oportunitat em va colpejar tan forta al nas que vaig sentir un dolor immens que va recórrer tot el meu cos, el cap va ser ràpidament informat del conflicte que estava ocorrent i va anar a intentar alleujar la situació, en veure’l entrar per la porta vaig sentir que la ràbia en el meu interior creixia, no entenia com era capaç de seguir la seva vida sense cap remordiment mentre a mi me l'havia destrossat, vaig agafar un objecte que encara no distingeixo que era i li ho vaig enclavar al braç el més fort que vaig poder. Davant aquesta agressió, un dels guàrdies em va disparar uns projectils que em van emetre una forta descàrrega elèctrica que em va deixar estirada al terra durant diversos minuts.
No recordo res més, em sento inútil.
Trobo a faltar casa meva.
Carta 14
El cap no ha pres cap mesura després de l'incident, però m'ha citat per a anar a parlar sobre el meu comportament i rendiment en el bordell. La Zeidy també ha estat avisada, quan el segurata ens va anunciar que el cap volia parlar amb ella, vaig veure una expressió de terror en el seu rostre, estic convençuda que ell li va fer el mateix que a mi.
Només em queda esperar que el cap no decideixi carregar més deutes al meu compte, llavors ja no podré sortir d'aquí.
Estic nerviosa, però sé que tot sortirà bé al final, tinc esperança de tornar a abraçar als meus pares i de tornar a la universitat.
Per què?
No hi ha més cartes.
A l'habitació, vam veure al patró, ens va rebre amb aquest somriure tan característic que tant odiava, aquest home no podia ser més repugnant. Sincerament, no entenc com algú pot tenir una personalitat tan horrible i obstruïda, és malaltís. Veure´l caminar sense culpa pel bordell com si res passés, a pesar que totes saben que ell fa el mateix amb totes les noies. Ell en diu “exercici d'iniciació”, però amb l’Scarlet va ser diferent, ell li va fer la vida impossible. Fins i tot quan ella volia allunyar-se del patró, ell la seguia a totes parts. Era com una hiena perseguint la seva presa sense parar. Fins que ell va abusar de l’Scarlet, aquest va ser el punyal més dolorós que ella va rebre, que li llevessin el poquet que li quedava de dignitat. Ara entenc per què l’Scarlet es veia tan malament, realment em sento culpable de no haver fet una mica més per ella. Era com si l’Scarlet demanés ajuda a crits, però ningú la va salvar d'aquella depressió contínua. La cosa és que estàvem reunides amb aquella bèstia al seu luxós despatx, al costat dels 5 segurates que acompanyaven.
El cap és tan covard que no pot estar sol a la seva oficina al costat de dues indefenses noies, una vergonya. No mentiré, estava bastant nerviosa d'estar prop d'aquests tipus, els quals eren bastant intimidants. El patró ens va reunir a les dues per a parlar sobre la baralla que havíem tingut anteriorment. Amb el seu to de superioritat, ens va fer diverses preguntes com si fos un interrogatori. Ambdues li expliquem les nostres versions sobre la discussió, i no triguem a caure que tot el que havia succeït era per culpa del patró , ell va ser el que ens va fer arribar la falsa informació que rebem de diferents companyes de treball sobre nosaltres per a així poder fer que ens enfadéssim i això doni pas a una baralla. No vaig entendre quin va ser el punt d'aquesta ximpleria, però suposo que ell volia veure'ns a les dues en el seu despatx. La veritat, quin carallot el patró si creu que se´n sortirà amb la seva s’ equivoca.
Després d'això, el molt indecent, fins i tot veient la demacrada Scarlet, va decidir murmurar-li a l'orella sobre el seu problema amb les drogues. Posteriorment, li va dir que ell podria li podia proporcionar aquestes estúpides drogues si prometia fer el seu treball sense queixar-se, i tots sabem de quin treball parlo. Lamentablement, l’Scarlet estava tan rebentada que va assentir sense força, faria el treball. Bé, no estic tan segura d'això, ja que tot seguit el superior, ens va oferir una beguda a les dues, mentre ens comentava alguns dels reglaments per a conviure a les habitacions comunitàries. En aquell moment, encara era conscient del que feia i pensava al contrari de l’Scarlet. La veritat, tots sabem que l'últim que cal fer és acceptar la beguda d'un vell .
Però no podia rebutjar l'estúpida beguda, ja que si no l'infantil senyor s'ofendria. En fi, només li vaig donar un petit xarrup, mentre que l’Scarlet es va beure el got, semblava que no hagués begut res en anys, com un gos assedegat. A continuació, el cap no parava d'acostar-se a l’Scarlet, realment era repugnant veure com cada vegada se li acostava més. D'un moment a un altre, l’Scarlet es va aixecar de la butaca tot marejada i va començar a trontollar-se d'un costat a un altre. Mai havia vist una cosa així en la meva vida, i això que tinc 28 anys. No sé en quin moment, de sobte va caure rendida al sòl, em vaig espantar bastant, ja que no es movia, ni pestanyejava, únicament movia els ulls d'un costat per a un altre, era esborronador. Estic segura que alguna cosa li va posar a aquella maleïda beguda perquè jo també vaig començar a marejar-me i vaig acabar al sòl, però definitivament no estava tan malament com l’Scarlet. Quines escombraries, això sembla la típica història en la qual acaben matant a una innocent jove intoxicada. Però la cosa no acaba aquí, el pitjor de tot és que el brut cap al costat dels seus homes que semblaven animals incontrolables, els quals morien per tocar a una dona, semblava que mai havien vist una noia. Tots junts, com a monstres que són, van començar a despullar a l’Scarlet mentre la tocaven de la pitjor manera possible. Probablement, el que comptaré ara és l'escena més horrible i fastigosa que mai he viscut. En un instant, l’Scarlet va parar de moure els seus pobres i cansats ulls i va començar a convulsionar mentre la colla de salvatges fornicaven amb una indefensa noia. Una escena totalment atroç. Totes aquestes convulsions d'un punt a un altre es van convertir en una profunda i plana mirada, uns ulls buits d'algú, el qual l'havia perdut absolutament tot.
Estic segura que Scarlet mai s'imaginava partir d'aquesta vida d'una manera tan trista i fastigosa.
En canvi, jo al contrari que l’Scarlet, soc la persona més afortunada d'aquesta història. Però l'única cosa que queda d'ella és el seu marcat cos sense ànima, bàsicament una closca buida. Després que el ramat d'inútils bèsties es va adonar que l’Scarlet havia estat assassinada a les mans d'ells, van començar a inquietar-se, sabien perfectament que una sobtada desaparició alarmaria tot el bordell. Havien de pensar en una solució ràpida, però són tan estúpids que el primer que se'ls va passar pel cap va ser desfer-se del cos. I evidentment, això és el que van fer, oblidant-se que jo també havia contemplat tot el succeït o que si més no estigués a l'oficina. Mai m'havia considerat una noia tan afortunada fins a aquell moment. Tan ràpid com van marxar del despatx, amb totes les meves forces, fins i tot sota els efectes del petit xarrup de la beguda drogada, em vaig posar en peus i vaig agafar tot el que vaig poder per marxar d'aquest escorxador. Vaig intentar agafar els màxims diners, i després d'això vaig anar a buscar ràpidament per les meves pertinences i les de l’Scarlet. Clarament, ella parla a les seves cartes en les quals vaig llegir quan estava a resguard de ser seguida per aquesta màfia. Sabia que tard o d'hora anirien per mi.
No sé com ho vaig aconseguir, però vaig poder comprar un cotxe amb els diners que havia pogut robar. El cotxe era una autèntica ferralla, però estava a un preu bastant econòmic i no vaig tenir més remei que acceptar el tracte. El viatge va durar al voltant de 13 hores perquè vaig haver de parar diverses vegades perquè el cotxe no s'avariés i per a poder descansar. Quan vaig arribar a França em vaig adonar del poc que sabia sobre idiomes i cultures, em va costar bastant temps aprendre com poder comunicar-me d'una manera bàsica, em vaig associar amb una identitat falsa en un motel barat però ple de merda. Quan em vaig sentir preparada vaig fer fotos i vídeos de totes les evidències que incriminessin a la cadena d'hotels Icha&Icha paradise, em va costar molt temps realitzar el vídeo, ja que em costava molt parlar de l’Scarlet, en acabar el vídeo i publicar-lo vaig ser a l'estació de policia més pròxima i els vaig explicar que la meva vida corria perill i que hi havia una gran xarxa de tràfic de persones a Europa, i que jo havia estat part d'ella
El vídeo, les fotos i les altres evidències no van trigar a fer-se virals i van sortir bastants testimonis de gent que s'havia allotjat en algun dels hotels de la cadena de Icha&Icha on descrivien els esdeveniments tan estranys que passaven amb les treballadores d'aquell lloc. El cas de Icha&Icha continua obert i he descobert que la seva arrel principal era l'hotel on jo treballava, però que el patró no era el cap de tot aquest tràfic de persones i que hi havia caps superiors els quals visitaven almenys una vegada al mes cadascun dels hotels per a comprovar el seu estat. El patró està sent investigat, la vista de sentència serà d'aquí a unes setmanes i crec que no estic preparada per a veure-li la cara una altra vegada, però…
no descansaré fins que l’Scarlet tingui la justícia i el tracte que es mereix.
Després de saber-se aquesta història els pares de Scarlet van prendre un vol directe a França, estaven destrossats per la mort de la seva filla, ells pensaven que el treball que l'anteriorment els havia comptat era una meravella i anava a ajudar-la molt econòmicament.
Continuo somiant amb aquest lloc i sempre em penediré de tot allò que no vaig fer per l´Scarlet. El meu terapeuta m'ha insistit diverses vegades que tot el que li va passar a l´Scarlet no va ser culpa meva, però així i tot sento que podia haver fet alguna cosa més amb ella.
|
