Bogeria. Perdre el cap. El seny. El sentit. La raó. Antigament, es pensava que la bogeria sorgia per qüestions sobrenaturals o càstigs de Déu per culpa dels pecats de l'home. A la filosofia, es diu que la bogeria no es construeix a partir de la manca del sentit, sinó de la negació que el sentit es construeix a partir de la seva falta. Actualment, la percepció de la bogeria està relacionada amb un notable desequilibri mental en què la persona víctima viu en una realitat distorsionada, perd l'autocontrol i posseeix comportaments absurds. Però, quina és la línia que separa la bogeria de la seny?

Davant del mirall, amb unes tisores a la mà i les llàgrimes amarant-me, tornava a qüestionar-me, una vegada més, què estava fent amb la meva vida, fins on estava arribant. Estava tornant boja? Fins a quin punt és capaç d'arribar l'ésser humà? Som animals salvatges per naturalesa o éssers intel·ligents?

Les ferides es curen ràpid, però sempre queden les cicatrius. Durant les setmanes vinents, quan sortia al carrer, la gent em preguntava què em passava a la cara, i jo contestava: res, un accident. La gent se sorprenia molt, com si els accidents passessin a llocs llunyans, a gent que un no coneix. Res, un accident.

El repte 6 va ser una cosa excessivament tèrbola. Me'l vaig botar, no era capaç de fer aquella bogeria. Em fa por recordar-la encara. Realment, em fan por moltes coses, i de vegades escric sobre elles.

Em fa por la ira,

em fa por no saber estimar,

em fa por no valorar,

em fa por no agrair.

Em fa por no estimar-me

i no saber com aprendre,

em fa por mirar enrere

i penedir-me.

Em fa por el futur,

la incertesa,

em fa por no saber com actuar,

em fa por la foscor,

la del meu cap

i la de la meva habitació.

Em fa por perdre'm

i no trobar-me,

em fa por el rebuig,

em fa por enamorar-me,

o no ser capaç de fer-ho.

Em fa por perdre,

em fa por no saber el per què,

em fa por donar explicacions,

em fa por no arribar.

Em fa por tornar-me boja,

em fa por tenir por,

i no poder viure sense ell.

Agost fa olor de mar i a pau. El mes del meu aniversari. Des de feia anys aquesta data em proporcionava malenconia, no ho sé, com si tota la màgia i il·lusió de complir anys s'esvaeixi amb el pas del temps. Ningú vol tornar-se vell, això està clar, només ens queda acceptar-ho i viure-ho de la manera més lleugera possible. Complir trenta-tres anys no és gaire divertit, mai m'havia imaginat arribar-hi. La típica frase que diuen els pares sempre als seus fills, "quan tinguis la meva edat ja m'entendràs", tenen raó, de sobte comences a comprendre certes coses que no cabien dins el cap d'un infant o adolescent. El meu aniversari és el 3 d'agost, dos dies després de Eliot, el meu germà. De petits el solíem celebrar junts, ens dúiem molt bé. Supòs que per tal de no rompre la tradició em va trucar i em va oferir passar una setmana amb ell, a Venècia, i celebrar els nostres aniversaris junts.

Venècia és un lloc extraordinari, la música que sona als carrers, els somriures d'orella a orella dels habitants, l'arquitectura gòtica i l'art que desprèn la ciutat et fa pensar que vius en una utopia, lluny de la resta del mon. Per altra banda, la meva relació amb Eliot havia recobrat el sentit i el bon rotllo que vam perdre fa temps per qüestions de la vida. Allà amb el meu germà em sentía en pau, em va mostrar totes les seves obres i em vaig enamorar del seu art, sempre hem estat dues persones amb molta sensibilitat. M'havia encarinyat molt amb aquella ciutat, vaig pensar en què tal vegada mudar-me a Itàlia en un futur era un bona idea.

"Sra. Frida,

Pel seu bé físic i mental, li comuniquem des de la direcció d'Insectes, que compleixi les regles que se li han pautat prèviament; en cas contrari, l'incompliment dels reptes establerts per l'aplicació suposarà una sèrie de puncions.

Atentament, Insectes."

En arribar a casa, dins una carta, tres línies en les quals es deia que havia de complir les regles pautades per una aplicació. Com podia comprovar que això era cert? Com sabien que no vaig complir el sisè repte? Per què m'estaven amenaçant? Era això un bucle sense sortida? No se suposava que era una aplicació d'autoajuda? Què passa si ja no necessit aquesta ajuda? M'estaven vigilant? Qui? Com sabien on visc? No sabia a qui demanar ajuda, què fer, em prendrien per boja, tota aquella situació m'estava consumint moltíssim per dintre.

Els psicòlegs també necessiten un psicòleg, som persones normals i corrents, amb les nostres pors, tristeses, incerteses, pensaments negatius, ansietat, patiments, tempestes dins el cap, nusos a la gola i pressió al pit. No fa falta estar boig per acudir a teràpia, basta amb adonar-se del fet que alguna cosa no va bé, alguna cosa està fallant, tal vegada no sabem controlar les nostres emocions o darrerament ens preocupem massa per tot. Amb això basta per demanar ajuda.

La primera sessió va anar molt bé, era una dona molt amable, només ens vàrem presentar i parlarem un poc sobre la nostra professió i lo complicada que podia arribar a ser. Vaig pensar en, de moment, no anomenar l'aplicació ni res que tingués a veure amb ella. No volia ficar-la a ella també en aquest forat negre.

De vegades em sent sola. M'agrada estar sola però no sentir-me sola. M'ajuda bastant escriure sobre la tristesa de la soledat, m'empàs l'amargor i les llàgrimes com una medicina. L'enyorança és punxeguda, tant que embriaga l'ànima. Sovint em trob a faltar, a mi mateixa, com si m'hagués perdut fa un temps i encara soc incapaç de trobar-me. Inevitablement, em bany en un riu que em porta als pensaments tristos i constantment se m'inunda el cor. He pensat a llençar el cor al riu, allà, entre els peixos, també l'ànima i els braços, els ulls i les entranyes, i potser així aconseguesc, ja d'una vegada, trobar-me.

Va acabar agost, començava a agafar-li confiança a la meva psicòloga, m'ajudava molt. Era estrany, com si de cop i volta, en els darrers mesos hagués oblidat tot el que havia après de la psicologia. No controlava les meves emocions, ni sabia com fer-ho, com si hagués perdut el control sobre mi mateixa, els consells que donava als meus pacients no em servien. Però supòs que a vegades és normal perdre una mica el control sobre nosaltres mateixos, tenint en compte tot el que suposa viure en una societat plena de pressió i expectatives.

Dia 1 de setembre em va trucar un home anglès des del telèfon del meu germà, dient-me que se l'havia trobat en un atzucac, a terra, inconscient, amb un munt de cops al cos. Va trucar a l'ambulància i se'l van emportar a l'hospital. Dues hores després vaig rebre una trucada de Eliot, em va dir que estava bé, es va quedar uns dies ingressat. Segons em va dir, va sortir de casa, algú l'agafà del coll per darrere i va començar a colpejar-lo fins que va perdre la consciència, després va despertar-lo l'home anglès que em va trucar des del seu telèfon. En aquell moment no ho sabia, ni se'm va passar pel cap, però tot allò estava relacionat amb l'aplicació.

"Repte 7: Van Gogh va comprovar que tastar una mica de pintura groga et fa més feliç, intenta-ho tu també"

Vincent Van Gogh va passar els seus darrers anys a Auvers Sur-Oise, el meu poble. Diuen que mentre passejava pel camp, es va disparar al pit amb un revòlver i dos dies després morí. Era una persona molt estranya, patia trastorns de la personalitat, trastorn bipolar amb episodis de depressió i hipomania, epilèpsia i també esquizofrènia paranoica, això ho justifica tot. No em volia arriscar, vaig anar a comprar pintura groga, volia acabar ja d'una vegada els reptes i que em deixessin en pau. No sabria explicar exactament a què sap la pintura, una mescla entre art i fruita.

Alexandra tenia els mateixos reptes que jo? Cada persona té uns reptes diferents? És casualitat que cada un d'ells tengui alguna cosa a veure amb jo i la meva vida? Quantes persones estan utilitzant l'aplicació ara mateix? Dues? Milers? A quantes persones li estaran destrossant la vida? Quantes persones hauran entrat aquí cercant millorar la seva vida? Quantes ho hauran aconseguit? Potser soc jo que faig alguna cosa malament. Quantes persones han sortit vives d'aquí? Jo en sortiré? Cada nit les mateixes preguntes rondaven pel meu cap. Us estareu demanant per què no vaig demanar ajuda abans, per què no vaig contar tot això a la policia, per què seguia complint els reptes, per què no em desinstal·lava l'aplicació... Doncs estimat lector, lectora, o jo del futur: per por.

De tant en tant parlava amb René per telèfon, per fi havia aconseguit formar una amistat amb algú. Crec que de vegades dues persones es coneixen i per molt que intenten dur-se bé no ho assoleixen, passa el temps, et retrobes amb aquesta persona i sents que portes tota la vida cercant algú així, i de sobte, entens que de vegades només cal esperar, deixar passar el temps, esperar el moment indicat. El meu avi deia sempre "com menys cerquis, més trobaràs", la vida et porta pel camí que vol, posa les persones que vol en aquest camí i per molt que intentis anar a contracorrent, no ho aconseguiràs.

15 de setembre vaig rebre una trucada de René, un amic seu, Theo, passaria uns dies al nord de França en una petita caravana, estava cercant algú per compartir temps junts i potser considerar punts en comú. Em va donar el seu contacte i començàrem a parlar.

17 de setembre ja era al nord de França amb Theo, ulls color mel, cabells despentinats, ros fosc cendra, desprenia molta seguretat en si mateix per la seva altura. Era molt agradable passar temps amb ell, és d'aquelles persones que desprenen llum allà on van, la seva visió de la vida estava matisada per un sentit espiritual. Defensava l'existència de déu, però no déu com una persona, sinó com a entitat superior al nostre ésser. Deia que cadascú de nosaltres necessitàvem creure en un déu, podia ser la mar, la naturalesa, la poesia... depenent de què és per a tu el concepte de superioritat.

De vegades és difícil d'entendre que la vida es basa a distreure's per no embogir. Distreure's per oblidar per un moment el fet que ens morirem i que tot el que som i construïm pertany a un sistema absurd que es queda petit davant l'existència d'un tot que ni tan sols podem comprendre.

Vàrem tenir diverses converses profundes, en les quals se't salten les llàgrimes perquè penses en el surrealisme de la vida. Durant una setmana duguérem una vida de pel·lícula, ens aixecàvem a les 7 del matí, contemplàvem l'alba, agafàvem les taules de surf, ens foníem a la sal de la mar, descobríem platges, boscos, animals, sentiments compartits. Quan treia el cap la lluna al cel, sota els sons d'una guitarra rèiem, ploràvem, ens abraçàvem, ens estimàvem de veritat. És curiós com som capaços d'establir un vincle tan gran amb una persona que coneixem de fa una setmana, supòs que és qüestió d'intensitat, no de temps.

M'agradaria tenir una vida com aquella, petita, compacta, poca cosa, només les coses que estim, res més. Una vida petita, com una avellana, com una peluseta, una vida que càpiga en una butxaca.

Octubre, fulles ataronjades, llàgrimes caient del cel i nostàlgia. Encara no havia assimilat el que vaig viure fa unes setmanes, pensava en Theo cada segon, i encara que continuàvem parlant per missatge, necessitava tenir-lo a prop meu. Per altra banda, em vaig apuntar a un curset nocturn d'escriptura, nocturn perquè diuen que la creativitat es desperta a la nit. Volia començar a prendre'm aquest hobby com una cosa més seriosa, potser en un futur podria viure d'això.

"Repte 8: Comparteix el que sents"

Vaig decidir explicar-ho tot a la meva psicòloga, l'aplicació, els reptes, la carta, no aguantava més, no podia explicar-li el que sent ocultant la font de la qual provenen totes les meves preocupacions, tinc el mal costum d'enfonsar els altres només per mantenir-me a la superfície.

Un darrere l'altre, en silenci, idèntics, en fila, esperant el seu torn, cada cop més, un darrere l'altre, cap a la foscor, amb els ulls tapats, com una cadena, com els insectes. Primer Alexandra, en silenci, després jo, a poc a poc, la meva psicòloga, sense que ningú se n'adoni, en fila, una cadena, construint un món distòpic, depenent, annex, controlat per algú, per alguna cosa.